16.12.20 Just abans de les festes (i restriccions) de Nadal, l’Antonio, en Pau i jo volem fer la darrera escalada de l’any 2020. Escollim la Via d’en Pitu, un recorregut que en Pau i jo coneixem bé, doncs ja hi hem pujat un parell de vegades, però que a l’Antonio li sembla que no ha fet mai. Així que, no massa aviat perquè fa un fred que pela, fem cap a Collbató que trobem encara embolcallat per una espessa i gèlida boira. De seguida ens “calcem els trastos” i marxem en direcció als Graus. Conforme ens acostem a les parets la boira desapareix i el sol llueix amb força... sembla que no passarem fred!
Estem una bona estona buscant l’accés al peu de la via entre tants corriols com hi ha, però finalment trobem la canaleta, equipada amb algunes cordes fixes, que ens deixa en un petit replà des del qual ja veiem les primeres xapes de la via.
Després de repartir-se les quatre tirades de la via (jo faré les fotos), l’Antonio inicia l’ascens anant cap a l’esquerra a buscar la primera xapa i, després, s’enfila de dret per la vistosa placa del primer llarg fins la primera reunió penjada sota un petit però contundent desplom.
Des de la primera reunió observem com el poble de Collbató encara resta ocult sota la boira, però nosaltres gaudim d’una temperatura força agradable. Ara li toca pujar al Pau, que surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a l’esquerra per anar a buscar una filera de xapes que l’ajudaran a superar el desplom en rigorós artificial.
Quan sortim l’Antonio i jo de la reunió, la feina és nostra per situar-nos sota el desplom ja que la placa és molt dreta i de preses molt petites, però quan podem penjar els estreps se’ns passen les penes i ràpidament ens situem en un replà al peu d’un nou ressalt.
Des d’aquest replà anem cap un xic a l’esquerra a buscar un diedre fissura un xic desplomat sobre del qual es troba la segona reunió. Aquest pas es pot superar en A0, però jo he de penjar de nou els estreps per poder sortir-me’n. Així ens trobem tots a la segona reunió des d’on hem de caminar per una carena per fer un canvi de reunió.
Així anem fins al peu d’una placa molt llisa situada a la dreta del fil de l’esperó. En Pau primer puja per una llastra que té a l’esquerra per “caçar” la primera xapa i així estar protegit en els primers passos del tercer llarg qualificats de V+ (o 6a segons la ressenya). Després el veiem desplaçar-se en diagonal ascendent a la dreta cap a un petit balmat i sortir per l’aresta en direcció a la quarta reunió.
Quan em toca sortir a mi, sort que l’Antonio és alt i em penja l’estrep del primer parabolt, sinó no sé com hagués sortit d’allà. Però des del primer graó de l’estrep em trobo que no arribo a la cinta del segon parabolt... una sortida en lliure força obligada...no ho recordava tan difícil. Quan arribem a la quarta reunió, pregunto a en Pau com és que avui trobo aquesta via més difícil que les altres vegades que l’hem fet... i és perquè avui no m’està deixant cap baga llarga! També em fixo que a la reunió s’hi ha de fer un “invent” per substituir una de les xapes que brilla per la seva absència.
La cinquena i darrera tirada li toca a l’Antonio qui, després de fer els pertinents canvis de cordes, surt tot carenejant cap a la base d’un vistós esperó. El veig que s’enfila amb una exquisida finura i, acte seguit, es desplaça com una sargantana cap al fil de l’esperó, al capdamunt del qual es troba la cinquena i darrera reunió.
Quan jo surto de la reunió i em situo al peu del ressalt... em trobo que no m’hi puc enfilar car la base està força abalmada... i l’Antonio tampoc m’ha deixat cap baga llarga! Sort que en Pau m’ajuda tot fent-me un graonet amb les mans... ufff quin dia que porto!
Un cop superat aquest mal pas, la resta es fa força bé encara que, arribant a la reunió, he de vigilar de no llençar pedres al company que em precedeix. Un cop ens reunim els tres al capdamunt de l’esperó on acaba la via, ens felicitem per tan lluïda escalada que, per alguns, pot semblar modesta (no és el meu cas...) però donades les circumstàncies ha estat com un regal.
Després de fer-nos la rigurosa fotocim i d’observar com es van retirant les boires de Collbató, en dos ràpels estem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i baixem ràpidament a Collbató. Mentre estem a la terrassa d’un bar (car no es pot entrar dins per les mesures anticovid), tot gaudint del sol i d’unes merescudes cerveses, l’Antonio comenta, amb un gran somriure, que sense ser rics vivim com si ho fossim... i és que la veritable riquesa consisteix en això... una bona manera d’acabar aquest nefast any 2020.
I aquí s’acaben les cròniques d’escalada (i d’altres activitats) ja que amb els confinaments perimetrals no podem anar més enllà del Tibidabo... ja veig que hauré de tornar a obrir la vella carpeta dels records...
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 16.12.20 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Antonio Iglesias.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada