Ja veig que la cosa va per llarg, i que les restriccions per la pandèmia es van prorrogant fins l’infinit i més enllà... i com m’he quedat sense material “fresc”, torno a obrir la carpeta de les ressenyes que, per una causa o una altra, no s’han penjat al blog en el seu moment.
Entre elles està la via Laietana 18 d’octubre, una via oberta el 2019 al vessant oest de la Paret de la Salut (Collbató), just a l’esquerra de la Cova Gran, i que està dedicada a la sonada protesta que hi va haver aquell dia en aquesta emblemàtica artèria de Barcelona, arran la dura sentència del Judici del Procés. Segons sembla, aquesta via es va obrir just l’endemà d’aquests fets i de seguida es va posar en boca de tothom per ser de ràpida aproximació i relativament “assequible”.
Així que, a inicis d’agost de l’any passat, ben d’hora en Pau i jo anem cap a Collbató i deixem el cotxe a l’aparcament de l’ermita de la Salut, just darrera de l’àrea de picnic. Tot seguit prenem el corriol que s’enfila per una marcada canal que separa les parets de la Salut i de la Codolosa. Quan aquest corriol gira bruscament a la dreta, per encarar la pujada a la Cova Gran, hem d’estar atents perquè el peu de la via es troba a la base d’un esperó que tenim a mà esquerra i està senyalitzat amb una fletxa gravada a la roca.
Com que les dues primeres tirades estàn qualificades de IV, que és el meu grau, en Pau me les deixa fer perquè estan prou ben assegurades amb parabolts i bagues que llacen troncs, arrels i ponts de roca. L’inici de la via està un xic abalmat però està ben protegit amb una xapa molt propera i té una presa boníssima per la mà esquerra en forma d’un gran còdol rugós i fosc.
La primera tirada recorre l’esperó fins a un primer replà inclinat. Des d’aquí s’ha d’anar caminant cap a la dreta a buscar la base d’un segon esperó on es troba la primera reunió.
De la reunió surto en vertical per l’esperó fins a un segon replà més estret on, a la base d’un mur, trobo la segona reunió. Moltes cordades, d’aquestes dues tirades en fan una de sola de 40 metres. Aquí encara gaudim d’una bona ombra però ja veiem com el sol comença a inundar la paret de la Codolosa que tenim a mà esquerra.
Ara al Pau li toca la darrera tirada, la que té amb el pas més difíci de la via... i qui no s’ho vegi pot rapelar des d’aquesta reunió. En Pau, però, no s’ho pensa dues vegades i surt en vertical de la reunió en direcció a uns blocs que semblen un xic descompostos però que els esquiva tot fent una diagonal ascendent a l’esquerra i, tot seguit, tomba el mur i deixo de veure’l.
Quan em toca a mi veig que, després de passar sota els blocs descompostos, arribo al peu d’una placa inclinada però molt llisa per la qual faig un delicat flanqueig ascendent a l’esquerra que finalitza en un replà al peu d’un diedre on es troba el pas més difícil de la via.
Per superar el diedre, d’una manera més o menys digna, segueixo els consells que des de la reunió em va dictant en Pau: inicio l’ascens pel centre del diedre i, cap a la meitat, em decanto cap a la dreta per acabar de pujar per la placa fins al replà final.
El sol inunda la Codolosa i a la seva paret ja no hi queda ni una ànima, i com que a nosaltres també ens arribarà aviat, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, comencem a preparar el llarguíssim ràpel de 60 metres que ens deixa de nou al peu de la via. Després de recollir ràpidament les motxilles, fem cap a l’aparcament de la Salut per acabar aquesta jornada a la piscina de Collbató on ja ens esperen l’ Ester i el Ventu per fer un bon i refrescant bany... hem anat tant de pressa que no ens hem fet ni la fotocim!
Dos mesos després, en Jaume m’invita a fer aquesta mateixa via en companyia de la Montse... i jo que m’apunto ràpidament. Així que novament deixem el cotxe a l’ermita de la Salut i els tres enfilem la canal fins al peu de la via. Aquest cop en Jaume durà tot el pes de l’escalada, i la Montse i jo ens dedicarem a fer fotos i a la bona vida.
Quan en Jaume munta la reunió al primer replà, tot seguit la Montse es posa en marxa amb l’ímpetu que la caracteritza i, quasi sense donar-me temps per fer-li fotos, supera el primer entrebanc de la via. Tot seguit surto jo, però em quedo aturada en sec a la base del petit balmat... em rellisquen els peus i no sé com agafar-lo! Vull córrer massa i tot plegat em sembla més difícil fer-lo de segon de cordada que de primer!
Quan tots tres ens trobem a la primera reunió, en Jaume remunta per l’esperó del segon llarg mentre alguns tímids núvols s’escolen entre les agulles superiors. Encara que ja hem entrat a la tardor la temperatura és força agradable.
Novament la Montse surt disparada cap a la segona reunió i darrera surto jo, però amb més calma i mirant bé on poso peus i mans. A la base del tercer ressalt de la via me’ls trobo esperant-me amb un somriure per iniciar el darrer llarg de la via.
En Jaume surt de la reunió lleugerament a la dreta i s’enfila per una sèrie de grades que li permeten salvar els primers metres. Quan arriba sota els blocs d’aspecte descompost es desvia cap a l’esquerra, i quan tomba l’aresta deixem de veure´l però la demanda de corda no s’atura... i és que en Jaume coneix molt bé aquesta via.
Quan ens toca a nosaltres, la Montse diu que per on ha anat el Jaume ho troba massa difícil i surt de la reunió per una canaleta terrosa que tenim just a l’esquerra i que jo trobo que és encara més difícil... però la percepció de la dificultat és molt personal. La seva variant, però, em permet fer algunes fotos força espectaculars.
Quan la Montse i jo arribem sota els blocs descompostos veiem que en Jaume, enlloc de fer-nos flanquejar per damunt la temuda i fina placa, ens ha equipat una canaleta que està just a l’esquerra de la placa i que és de més bon passar... però el diedre final no ens l’estalviem.
Amb els consells que en Jaume li dona
des de la reunió, i els que li dono jo des del peu del diedre, la Montse supera
el diedre sense suar gaire. La segueixo jo tot recordant que a mig diedre m’he
de decantar cap a la placa de la dreta per superar-lo sense massa
entrebancs...amb la corda per davant, clar!
Un cop ens hem reunit al capdamunt de la via, ens felicitem i en Jaume prepara ràpidament el ràpel que ens ha de deixar de nou al peu de la via... i un altre cop no ens hem fet la fotocim de rigor! Per això jo em planto al peu de la via i asseguro que no marxaré d’allà sense fer-nos la “fotocim”... per tenir-ne un bon record de tan lluïdes escalades.
ISABEL BENET. Activitats realitzades el dia 7.08.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez, i el dia 1.10.20 per Isabel Benet, Montse Baró i Jaume Salat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada