19.06.18 Semblava que, just a les portes de
l’estiu, el temps començava a millorar i la calor es faria evident, per això en
Pau em proposa d’anar a la Gorra Frígia a fer la via Ana Maria Correia, una bella línia orientada al nord.
La cara nord de la Gorra Frígia des de la carena
Però quan arribem al capdamunt de la
carena un vent fort i fred ens fueteja la cara i la moral... un altre dia de
vent no, si us plau! Llavors en Pau em pregunta si he fet mai la Fernando Lajarín, una via clàssica de
145 m repartits en cinc llargs i oberta a la cara oest per Manel Pedro l’any
1990, immediatament a l’esquerra de la via Pere
Navalón. Com que la resposta és negativa, cap allà que anem perquè pensem
que hi estarem més arrecerats.
Ressenya de la via Fernando Lajarín
Un cop al peu de la via, en Pau
m’ofereix la possibilitat de fer cordada autèntica ja que, excepte la primera
tirada, la resta tenen un grau “assequible”. Així que ell comença la via tot
forçant en lliure el primer llarg, qualificat de 6a, en placa molt vertical i
de roca molt polida en la que només troba l’inconvenient que, de vegades,
alguns mosquetons nous no li entren a les xapes antigues.
Superant en lliure la placa del primer llarg
Jo, veient els esforços que ha hagut
de fer el company per a superar aquest primer llarg en lliure, ja ni provo de
fer A0... penjo els estreps i pujo més lleugera que un quatre, i només al final
puc deixar-los de banda i arribar amb certa dignitat a la primera reunió.
Arribant a la primera reunió
Ara, tal i com havíem acordat, em toca
a mi fer de cap de corda, ja que totes les ressenyes coincideixen a qualificar
el segon llarg de “divertit”... i allà que vaig, tot flanquejant cap a la dreta,
i després en diagonal ascendent també a la dreta, tot cercant les millors
preses i els parabolts, que són molts i molt agraïts. Així avanço, lenta i
concentrada, a través del mar de còdols sempre pensant, però, que ara no tinc
la seguretat de la corda pel davant... i, què caram, escalar és això!
Inici del segon llarg
Assegurant des de la primera reunió
Progressant per la “divertida” placa
Des de la segona reunió estant, situada
en una còmoda repiseta, i mentre asseguro al company, m’adono que, lluny de la
protecció del bosc, el vent comença a bufar fresquet i la roba que duc no em
sobra gens ni mica i, a més, trobo a faltar el “buff” al coll.
Arribant a la segona reunió
Assegurant des de la segona reunió
Tal i com fan les autèntiques
cordades, el següent llarg li toca al Pau, qui avança sense dificultat cap a la
tercera reunió situada just sota el bosquet penjat que hi ha damunt el laxe
esperó pel qual acabem de pujar.
Inici del tercer llarg
Arribant a la tercera reunió
La tercera reunió
El següent llarg és de tràmit, ja que
cal muntar la reunió al capdamunt de l’esperó, enmig del bosquet penjat i en
teoria em tocava a mi... però en Pau em reserva la darrera tirada, tot dient-me
que m’agradarà. Pel camí entre la tercera i la quarta reunió cal anar en compte
de no tirar pedres i, a més, el vent cada cop bufa més fort i quasi tinc fred.
A mig recorregut em trobo un petit matoll de paroníquia (Paronychia kapela) amb les seves curioses flors que semblen de
paper.
Paroníquia
A la quarta reunió estem un xic més
protegits del vent gràcies al petit bosquet penjat, però a mi se’m glaça la
sang veient la placa de sortida de la reunió... per aquí he de pujar? En Pau
m’indica “posa el peu aquí i la mà allà”... i vinga, amunt! I la veritat és que
em sembla més fàcil del que m’imaginava i en Pau em diu que això és normal...
Avançant per la placa del darrer llarg
Munto la darrera reunió just sota el
cim de la Gorra Frígia amb el suport d’un parabolt perdut i el tronc d’un
arbust, encara que molt després m'adono que just a la meva esquerra tinc una
reunió amb dos parabolts ben formosos... com és que no els he vist? En Pau
m’assegura que això també és normal. Curiosament dalt al cim fa una bona
temperatura i per això ens trobem amb un noi despitralat. Després de fer-nos un
selfie, ens hi estem una bona estona
contemplant com altres cordades progressen per les vies Ignasi Jorba i 98 octanos
de la Magdalena Superior.
Assegurant des del cim de la Gorra Frígia
Fotocim
Vista de la Magdalena Superior des de la Gorra Frígia
Descendim del cim fent un parell de
ràpels que ens deixen a tocar de l’antiga ermita de Sant Martí, reconvertida en
refugi d’escaladors.
Baixant en ràpel
Ermita de Sant Martí
Anem remuntant la canal fins a un
collet, des del qual baixem per una altra canal equipada, en el pas més
compromès, amb una corda a manera de sirga. Així arribem de nou al camí de Sant
Joan a Sant Jeroni on finalitzem aquesta bella jornada d’escalada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada