L’extrem llevantí del Pallars Jussà amaga una petita joia: es tracta del poblet d’Abella de la Conca, presidit per l’església romànica de Sant Esteve (s. XII) i sota uns impressionants penya-segats, que són la continuació de la serra de Carreu que aquí dibuixa una mena de ganxo o ferradura, perquè és el tancament d’un gran plec anticlinal abocat sobre la Conca Dellà.
L’estiu del 2018 ja vam fer una incursió al sector de Roca Viella que és on es concentren la major part de vies “assequibles” de la zona, però per la seva orientació sud són ideals d’escalar entre finals de tardor, hivern i inicis de primavera, després el sector queda regulat per nidificació.
Per això darrerament hi hem vingut força sovint entre novembre i febrer, i ho fem des d’Isona, cap i casal de la Conca Dellà, tot prenent la direcció de Coll de Nargó i desviant-nos per una carretereta que puja i finalitza a Abella. Just abans d’entrar al poble, però, surt a mà esquerra una pista asfaltada que planeja entre camps d’ametllers. Quan estem sota la Roca Viella, deixem el cotxe en un eixamplament de la pista i ens dirigim de dret cap al peu de la roca, de blanquíssima calcària. Avui tenim la intenció de fer la via Lo Gall Pinto, un recorregut de 160 m repartits en set llargs i obert l’any 2013 pel col·lectiu d’escaladors lleidatans dits “Lo Gall”. Una placa ens indica el peu de la via.
La via comença tot fent una difícil diagonal ascendent a l’esquerra per sota unes cornises i que finalitza a la primera reunió situada sobre una repiseta. I és que aquí els estrats calcaris estan en posició quasi vertical i per això a la via abunden les plaques, les llastres i les repisetes on se situen les reunions.
El segon llarg puja en vertical per damunt d’unes plaques molt llises, amb bones preses per a les mans però els peus, a voltes, s’han de conformar amb la pura adherència. No és en va que la tirada oscil·la entre el V i el V+ de dificultat.
Ara toca la tirada més difícil de la via, i per això en Pau surt en vertical fins situar-se a l’alçada d’una placa llisa com un mirall per on ha de fer un dificilíssim flanqueig lleugerament ascendent. Un rosari de xapes li indiquen el camí a seguir. I encara sort que les preses de mà són fabuloses, perquè les de peu són gairebé inexistents.
Des de la tercera reunió, sobre una còmoda repiseta, en Pau s’enfila en vertical per unes verticals plaques que culminen en un vistós diedre, al capdamunt del qual està la quarta reunió.
La cinquena tirada és un tràmit de 15 metres entre blocs i matolls per anar a cercar la continuació de la via assenyalada amb una fletxa gravada sobre la roca i al peu d’unes plaques inclinades però molt llises les condemnades!
La darrera tirada és “más de lo mismo”, i és que la dificultat d’aquesta via no baixa del V grau, però des del capdamunt, i malgrat que el dia s’ha ennuvolat molt, gaudim d’una vista excepcional del conjunt d’esmolades dents que conformen aquesta serra i que sobresurten per damunt la Conca Dellà, tancada al sud per l’imponent vessant obac del Montsec de Meià i a llevant pels rosats cingles conglomeràtics de Benavent.
Des del final de la via, unes fites ens indiquen el camí de baixada, el qual es dirigeix a una bretxa. Unes cordes fixes ens ajuden a desgrimpar fins al corriol que baixa en diagonal a l’esquerra a buscar el vistós Pas de Finestres per on creuem la serra i retornem al cotxe pel mateix camí d’anada.
Abans, però, ens aturem a contemplar la roca que hem escalat, moment en que decidim que la propera vegada vindrem a escalar la via amb el curiós nom de Los Aberrochaos Punt Extrem...
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.11.23 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada