Després d’haver descrit les vies de l’Adrià i la variant Montpart, dues vies ben diferents que recorren la part del davant de la Gorra Frígia, ara toca fer el mateix a la part del darrera, a les cares oest i sud a les quals s’accedeix per un corriol que surt del camí de Sant Jeroni, molt a prop del mirador carener.
Començaré per la via de Lo tio gos, una línia de 160 metres, repartits en quatre llargs, oberta el 2007 per en Guillem Arias, molt ben equipada amb xapes de color groc i d’un grau molt amable, si exceptuem el darrer llarg que té el pas més difícil de la via però que no és obligat.
Els primers metres surten verticals però amb suficients preses d’on agafar-se. En Pau, però, hi posa algun “flotant” per a reforçar la seguretat fins que, prop de la reunió, dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra. Des de la primera reunió ja comencem a gaudir de les vistes cap al cim de Sant Jeroni i la regió d’Ecos.
A la segona tirada, en Pau continua fent la mateixa diagonal ascendent a l’esquerra fins a un punt on la placa s’ajeu i puja vertical cap a la segona reunió situada damunt el fil d’una carena molt laxa.
El tercer llarg continua pujant per aquesta ampla carena fins a tocar d’una característica canal que hi ha entre la Gorra Frígia i un contrafort i que tenim a mà dreta.
Per aquí m’enfilo jo, seguint el rastre de les xapes, fins que entro a la citada canal on trobo la quarta reunió al peu d’un poderós desplom. Quan estem de nou reunits, en Pau surt d’una revolada pel desplom amunt, sense estrep ni res... Jo, però, ja me l’estic buscant amb la mirada.
Jo, després de sortir de la quarta reunió amb els estreps posats, continuo enfilant-me per la dreturera placa, qualificada de IV grau i amb vistes al Serrat de les Lluernes d’on sobresurt, ara sí, el Cavall Bernat. Així arribo a la cinquena i última reunió sota el cim, moment en que ens fem l’obligada foto i ens felicitem per tan lluïda escalada, tot abans de rapelar per la cara sud.
A finals de la tardor vaig tornar a la Gorra Frígia, aquest cop amb en Jaume, per fer la via GEDE, una clàssica entre les clàssiques, de 180 metres repartits en cinc llargs, oberta l’any 1961 (i tornada a equipar el 1994), i que recorre el vessant sud. Malgrat que la variant Blava evita els trams més compromesos de la via original, les poques assegurances que hi ha la fan una via “d’aventura controlada” pels escaladors experts.
Per estalviar-nos la primera tirada (de 40 metres), pugem, des del camí de Sant Jeroni, per la dreturera canal entre la Magdalena superior i la Gorra Frígia que, si hi ha sort, està equipada amb una corda fixa. Des del capdamunt de la canal baixem per l’altra banda fins a l’alçada de la balma-ermita de Sant Martí, des d’on ens desplacem un xic a l’esquerra per situar-nos en la vertical de la via.
En Jaume comença a enfilar-se recte amunt per una placa inclinada, a tocar d’una llastra, on encara hi toca l’ombra i fa un fred que pela, i com que està desequipada hi posa alguns “flotants”. Quan en Jaume arriba a la primera reunió, amb alegria veig que ja li toca el sol.
Realment, aquesta primera tirada es fa força dura amb la roca tan gelada, però quan arribo a la primera reunió, malgrat que hi fa un bon sol, un ventet glaçat ens deixa ben garratibats i ens hem d’abrigar amb tot el que duem. En Jaume, però, es decideix a continuar l’escalada.
Aquest segon llarg sí que està equipat amb alguns parabolts, però com que s’apropa més a la citada llastra, en Jaume aprofita l’esquerda per a col·locar-hi alguns friends per tal de reforçar la seguretat.
Per iniciar el tercer llarg, en Jaume flanqueja cap a la dreta i es situa a tocar de la llastra a la qual s’enfila fent un pas de decisió. Després de fer aquest pas deixo de veure’l perquè gira l’esperó i s’enfila recte amunt per aquesta llastra, orientada més al sud, cap a la tercera reunió, situada just sota la característica bretxa on hi ha una gran alzina a la seva base.
En aquesta cara el vent, que passa rabent per la canal, és encara més fort i des de la reunió veiem com es mouen les branques de l’alzina que tenim just damunt. Malgrat tot en Jaume es decideix a acabar l’escalada i per això arrenca per la placa amunt fins que, passat l’arbre, el veig com desapareix engolit per la bretxa.
Curiosament, al cim no bufa tant de vent com als seus vessants, però la sensació de fred és tan acusada que ens hi estem el temps just de felicitar-nos i fer-nos la rigorosa foto per tenir-ne un bon record de tan lluïda escalada.
Així preparem el primer dels tres ràpels que farem per baixar de l’agulla i, un cop de nou a la canal, fem el mateix corriol d’anada, agraint que hi hagi una corda fixa força nova, per retornar a l’ample camí que prenem per anar a buscar el funicular de Sant Joan.
ISABEL BENET. Activitats realitzades el dia 28.06.23 a la via Lo To Gos per Isabel Benet i Pau Vázquez, i el dia 7.11.23 a la via GEDE per Isabel Benet i Jaume Salat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada