18.02.22 Com fa algun temps que jo no escalo a Sant Llorenç, al Pau se li acut que anem a una via de recent creació: la Gustau Muñoz, oberta a finals de l’any passat per Christian Ruiz i Sergi Villar a la Roca de les Onze Hores, i dedicada a un jove antifeixista que van matar a trets l’any 1978. Així que ben aviat ja estem aparcant al carrer de Vista Alegre de la urbanització de Matadepera. Just enfront ja tenim l’alterosa Roca de les Onze Hores inundada de sol.
Després de calçar-nos els “trastos”, prenem el concorregut itinerari que s’enfila al cim de la Mola, més conegut com a Camí dels Monjos. Aviat, però, ens decantem cap a l’esquerra per un corriol per tal d’acostar-nos a la base de la roca i anar cap al seu extrem més occidental on està el peu de la via encara a l’ombra dels arbres. Sembla, però, que avui no passarem gens de fred.
En Pau, sigil·lós com un gat, comença a enfilar-se per la delicada placa del primer llarg i, tot i que va amb molt de compte, el fregament de la mateixa corda ja arrossega un còdol muntanya avall.... és la primera advertència. El company, després de superar el primer fort ressalt de la via, quan la placa s’ajeu deixo de veure’l però noto que avança ràpid cap a la reunió. Quan em toca a mi, em costa una mica acostumar-me a aquesta roca que es polvoritza només de mirar-la, i per superar el primer entrebanc no dubto a penjar l’estrep.
Així arribo a la primera reunió situada en un gran replà i al peu d’un segon ressalt encara més important que el primer. Per a superar-lo en lliure, en Pau se les veu i se les desitja, però un cop l’ha vençut ja vola cap a la segona reunió. Jo tinc claríssim que he de sortir de la reunió amb els estreps posats, i no els deixo anar fins que el ressalt s’ajeu i puc arribar bé a la segona reunió al peu d’un esperó i sota una franja de grans blocs encastats.
Ara toca el tram més continu d’escalada dificultosa i mantinguda i, a més, la primera xapa està a la “quinta punyeta” com se sol dir. Segons la ressenya, qui no ho vegi clar pot sortir grimpant per una canal que tenim a mà dreta. En Pau, però, arrenca amunt entre els blocs tot decantant-se en diagonal ascendent cap a l’esquerra a la recerca de les quasi invisibles xapes. A mitja tirada, el company es queda amb un còdol a la mà...
Quan em toca a mi, només acostar-me al munt de blocs ja arrenco un còdol amb el peu que baixa lleuger muntanya avall... sort que no hi ha ningú més fent la via! Mig tremolant arribo sota els blocs, un tram molt vertical i sense possibilitats de penjar l’estrep... Supero el pas com bonament puc i surto a la placa on he de vigilar molt on poso peus i mans.
Així poc a poc vaig acostant-me a la tercera reunió, tot arrencant sorreta i algunes petites preses. Quan arribo a la reunió li pregunto a en Pau com és que està tan descomposta la roca, i és que resulta que és una via molt recent que està en procés de sanejament... i jo he contribuït, i molt, a la seva neteja!
A partir d’aquí la via puja per un vessant obac on, malgrat que fa un ventet fresquet, no ens cal abrigar-nos. Per iniciar el quart i darrer llarg, en Pau surt de la penjada reunió cap a la dreta per llaçar el tronc d’una savina que tenim just al damunt i comença a pujar per una delicada i bonyeguda placa fins la base d’un marcat diedre.
Des de la reunió veig com el company es va enfilant pel diedre amb bonics i atlètics passos d’oposició i, un cop l’ha superat, es desplaça cap a l’esquerra i desapareix darrera d’uns matolls però encara triga una estona a reclamar-me des del capdamunt de la via.
Quan em toca a mi, després d’alliberar la savina de la baga que l’abraça fortament, començo a enfilar la placa de petits i inestables còdols, tot decantant-me cap a la dreta on aquesta no és tan bonyeguda i les branquetes d’un matoll m’ajuden a pujar. Així arribo al peu del diedre, ple de grans còdols mig sortits que sembla que m’hagin de caure tots al damunt, però quan m’hi enfilo comprovo que la major part són ferms i m’ofereixen bones preses.
Al capdamunt del diedre arribo a una rampa estreta i tombada on en Pau ha col·locat un friend en una fissura i on les branques dels matolls dificulten un xic la progressió. Així arribo al peu del darrer entrebanc: una canal terrosa i plena de pedres soltes protegida per un clau i una bagueta que m’ajuda a decantar-me cap a la dreta a cercar el tronc d’un matoll que m’ajuda a pujar a un replà des d’on veig el company situat al cim de la via.
Després de felicitar-nos per tan lluïda, i un pèl escabrosa, escalada i de fer nos la fotocim de rigor, pleguem cordes i sortim caminant muntanya amunt entre matolls fins que desemboquem a l’ample Camí dels Monjos per on retornem al carrer Vista Alegre “més contents que un quatre” com se sol dir...
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 18.02.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Moltes felicitats!!
ResponElimina