24.08.14 Des del coll de Pal, a la divisòria entre el Berguedà i
la Cerdanya, l’ascensió a la Tosa d’Alp és una curta passejada per la carena
que separa aquestes dues comarques. Tanmateix, un cop al cim podem allargar
l’excursió per apropar-nos a les restes de les antigues explotacions mineres de
manganès, situades al voltant de la Tosa, i retornar després, en un bonic
flanqueig, per la capçalera de la vall de Grèixer i la collada Comafloriu,
conformant així una agraïda i molt recomanable excursió, envoltats en tot
moment per grans panoràmiques.
Des de Bagà, on hem arribat per l’Eix del Llobregat, seguim
per la carretera BV-4024 que en 19 Km de sinuós recorregut guanya uns 1300 m de
desnivell fins arribar al coll de Pal, on aparquem el cotxe.
Sortim del coll de Pal (2072 m) i comencem a enfilar-nos
seguint les marques del GR 150.1, una variant del GR 150 que comença aquí i que
no deixarem fins al cim. Als pocs metres deixem a l’esquerra l’itinerari de
Comafloriu (per on retornarem), i anem pujant en direcció nord-oest fins a un
primer coll, amb dolines i curioses esquerdes, a la base del Serrat Gran.
Ens comencem a enfilar, deixant a l'esquerra el pla de Comafloriu
Ens dirigim cap al Serrat Gran
Una de les esquerdes sota el Serrat Gran
A
través d’un congost de roques calcàries ens situem al Cap del Serrat Gran (2386
m), des d’on fem un breu descens cap a la collada de Comabella (2347 m); aquí
podem veure, a l’esquerra del coll, la profunda vall de Grèixer i el corriol
que mena a les restes d’una cabana de miners, per on retornarem.
El camí s'obre pas entre roques calcàries
Al Cap del Serrat Gran
Baixant cap a la collada de Comabella
Pujem per l’altre costat fins a guanyar els Rasos de Comabella,
per on continuem avançant en direcció nord-oest, ara amb inclinació més suau,
mentre tenim a l’esquerra diferents puntes de la carena fàcilment a l’abast (no
són, però, el nostre objectiu d’avui). Al final d’aquests rasos arribem al
refugi del Niu de l’Àliga (2520 m), amb el cim sud o Tosa de Bagà a l’esquerra;
girem a la dreta i acabem de pujar els pocs metres que falten fins al cim nord
de la Tosa d’Alp (2537 m) (1:20 h), amb un ample panorama de la Cerdanya i de
l’Alt Berguedà.
Arribant pels rasos de Comabella al refugi del Niu de l'Àliga
Al cim de la Tosa
Fins aquí l’excursió “popular” a la Tosa. Ara comença el
tram “miner”. Des del cim ens dirigim cap a les properes instal·lacions d’un
repetidor de TV i de la Torre del Niu de l’Àliga (propietat de la UPC, on es
realitzen mesures de corrents dels llamps i altres observacions), passades les
quals comencem a baixar pel vessant nord de la Tosa, per pendent fort però curt
i sense cap dificultat, fins a un coll (2433 m), entre la Tosa i el serrat de
les Pedrusques, on es troben les poques restes que queden dempeus d’una cabana
de miners i per on passa una pista que enllaçava aquest sector de mines amb el
de la Mena.
Baixant pel vessant nord de la Tosa
Passat el coll, i abans de continuar a l’esquerra per
aquesta pista, seguim uns metres per un antic camí que, pel vessant sud del
Serrat de les Pedrusques, porta a dues antigues mines de manganès, la primera
amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es
troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant,
amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava
l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries, on
hi podem accedir amb facilitat. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la
pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color
negre i aspecte metàl·lic.
A la primera mina, on l'accés a la galeria es troba molt colgat
Accedint a la segona mina
A l'interior d'una petita galeria
Tornem a la pista, que potser antigament havia estat més
ampla, per anar vorejant per sota el vessant oest de la Tosa, a una banda, i
sobre el profund barranc del torrent de les Planes, a l’altra, fins al coll de
la Mena (2405 m), on hi havia una altra explotació a cel obert de manganès. Des
d’aquí acabem de pujar uns pocs metres fins al Puig de la Mena (2414 m), amb
bones vistes sobre les Penyes Altes de Moixeró i el Cadí, encara que avui una
tènue boira ens els va tapant.
Pel camí-pista que voreja el vessant oest de la Tosa
A l'altre costat es despenja la barrancada del torrent de les Planes
Explotació a cel obert vora el coll de la Mena
La Tosa (esquerra), el cim sud i la pista de les mines
des del Puig de la Mena
Des del coll de la Mena la pista voreja el cim sud de la
Tosa i s’acaba poc després en arribar a un antic carregador de mineral, situat al que seria
l’estació superior d’un telefèric.
Carregador de mineral de l'estació superior del telefèric
Des d’aquí podem veure, bastants metres per
sota i en línia recta, en el barranc que s’endinsa en el cingles abruptes de
les Muntanyetes, el sector de les mines de la Mena amb l’explanada de l’estació
inferior on es conserva el tub metàl·lic on confluiria el mineral cap a les
vagonetes (això ho veurem millor quan ens apropem a la cabana dels miners).
El sector de les Muntanyetes on hi havia les mines de la Mena
Des del carregador continuem per un sender ben marcat que
baixa amb alguna llaçada fins a l’esmentada cabana; abans, però, en una
bifurcació, seguim uns metres a l’esquerra fins a la font de la Mena (un tub de
goma que porta l’aigua ens ha marcat la situació) i després, ja prop de la cabana,
ens apropem a la vertical del barranc per observar millor la zona de les mines.
Hi veiem, caigut a terra, un dels suports del telefèric i algun cable; el camí
dels miners que des de la cabana descendia en llaçades pel barranc fins a les
mines s’ha perdut bastant i ara caldria baixar directament per la tartera i
després haver-la de remuntar (cosa que no fem).
L'estació inferior del telefèric, amb el tub carregador del mineral
Restes d'un dels suports del telefèric, a la vertical del barranc
Ens arribem finalment a
l’antiga cabana de la Mena, que conserva encara les parets però no així el
sostre, i on el seu interior ha estat colonitzat pels esbarzers. És una
llàstima que no s’hagués conservat com a refugi forestal; la seva enlairada
situació sobre les Muntanyetes i la vall de Grèixer s’ho mereixia.
Restes de la cabana de la Mena
La cabana de la Mena fou
construïda cap a l’any 1940 per facilitar l’accés a les mines. La situació i la
important altitud de totes aquestres mines feia que només es pogués treballar
de maig a octubre. Des del carregador
superior el mineral es portaria per la pista cap a la Masella i Das. Sembla
ser, per la poca profunditat de les mines, que s’extrauria una quantitat més
aviat modesta de manganès fins que, cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació
ja no va ser rendible i es va iniciar el progressiu abandonament de les mines i
les barraques dels miners.
Serrat Gran i capçalera de la vall de Grèixer, amb
les collades de Comabella (esquerra) i Comafloriu
Després de dinar al costat de la cabana, continuem per un
corriol que voreja les inclinades pales herbades del Serrat Gran que baixen
pregones cap a la vall de Grèixer. Avancem per aquest corriol, penjat sobre la
barrancada i amb algun tram un xic exposat (amb neu pensem que deu ser fins i
tot perillós), tot fruint de l’esplèndid panorama i de la vista d’alguns grups
d’isards que ens miren més encuriosits que atemorits.
La pregona vall de Grèixer, amb els Rocs de Canells al fons
Tot el vessant està
folrat de plantes adaptades a qeusta a,mbients tan exposats i inestables, com
la paroníquia (Paronychia argentea),
que s’arrapa fortament a les roques i de la que hi destaquen les seves petites
flors d’un blanc nacrat.
Paroníquia
El camí penjat que voreja el Serrat Gran
Passem per sota la collada de Comabella (que hem
travessat a l’anada) i seguim flanquejant fins arribar a l’ampla collada de
Comafloriu (2194 m), entre el Serrat Gran, al nord, i els Rocs de Canells, al
sud; per aquest costat arriba un sender provinent del refugi Rebost i que
enfila directament cap al Serrat Gran (ruta dels Cavalls del Vent).
Arribant a la collada de Comafloriu
Vista des de la collada del vessant per on hem vingut,
amb les Muntanyetes (esquerra) i el cim sud de la Tosa
Travessant el pla de Comafloriu, amb el Puigllançada al fons
Des de la collada seguim en direcció est pels suaus prats
del pla de Comafloriu, encarats al Puigllançada que s’eleva enfront nostre,
fins arribar al coll de Pal (1 h des de la cabana de la Mena), punt final d’aquest
magnífic itinerari pels bells entorns de la Tosa i les restes del seu passat
miner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada