Pel Camí del Tajo amb bicicleta (II)

4.08.14 - 3a etapa: Peralejos de las Truchas - Zaorejas (54 Km / +881m)

Després d’estar ahir més de 12 hores trescant per aquests mons de Déu, necessitàvem un bon descans; així és que a les 8 del matí baixem al bar de l’hotel a esmorzar i, en acabar, quan anem a buscar les bicicletes… la meva té la roda del darrera punxada!, segurament degut a la presència del tríbol (Tribulus terrestris), una petita planta reptant, amb unes llavors com xinxetes i que ja vam tenir el “plaer” de conèixer l’any passat durant el camí de l’Ebre.

Solucionem ràpidament el problema amb un spray anti-punxades i comencem aquesta etapa… a les 9:15 del matí!, tot anant per la carretera que baixa a buscar el riu Tajo sota la Muela de Utiel. Un cop retrobat el curs del riu, ens endinsem a la gorja flanquejada per altes cingleres.

Per aquesta carretera arribem al Puente del Martinete, lloc on abandonem l’asfalt per a prendre una còmoda pista en direcció a la Laguna de la Taravilla. En entrar a la pista vull canviar el plat mitjà de la bicicleta pel plat petit, més adeqüat per aquests terrenys; però en fer-ho sento un cruixit esfereïdor i, acte seguit, em cau la cadena… res greu; m’aturo a col·locar bé la cadena al plat petit, i segueixo com si no hagués passat res.

Per aquesta pista, amb algunes pujades dures, anem a frec del riu Tajo tot escoltant la remor alegre de les seves cristal·lines aigües. Així arribem a un mirador sobre el Estrecho de los Horcajos, des del qual tot són “ohhh” i “ahhh” i les càmeres treuen fum. De moment aquesta etapa està éssent un veritable gaudi pels sentits.

Aquesta pista finalitza el seu recorregut a la Laguna de la Taravilla, un estany d’origen kàrstic on està permès el bany, però com que és molt aviat encara no hi ha ningú. Deixem de banda la variant que va cap al Salto de Poveda on hi havia hagut una petita central hidroelèctrica, i prenem la variant que va a creuar el riu per un pont penjant, el qual ens regala meravelloses vistes del riu transparent on dóna ganes de banyar-se.

Un cop a l’altra riba anem una estona per un camí molt estret que ens porta fins a un conjunt d’edificacions conegudes com les Casas del Salto, on aprofitem per omplir els bidons car comença a fer calor i molta xafogor i els tàvecs ens ataquen de valent. A partir d’aquí anem per una còmoda pista on trobem alguns plafons que ens informen sobre la feina dels “gancheros” (l’equivalent dels nostres raiers), homes durs que es dedicaven a baixar troncs d’arbres aprofitant el corrent del Tajo. En ells es va inspirar José Luís Sampedro per escriure la novel·la El río que nos lleva.

El mot “ganchero” prové de l’eina que util·litzaven: un pal llarg de fusta acabat en una punta de ferro que incorporava un ganxo per allunyar o apropar els troncs, segons convingués per tal de mantenir l’ordre dins el conjunt de troncs o “maderada”.

Com anem per una pista excel·lent i en lleugera baixada, vull canviar el plat petit pel mitjà… però no puc! Ja ens ho mirarem més tard. Així arribem al Puente de Poveda des d’on anem uns metres per la carretera que puja al poble de Poveda de la Sierra, després prenem una pista tot observant com damunt nostre s’aixequen les agulles anomenades Picones de San Pedro, sota les quals es troba el bonic pont de Peñalén.

Pont de Peñalén i Picones de San Pedro

Al capdamunt d’una pujada, dos xicots de Madrid que estan fent una ruta circular per l’Alto Tajo ens informen que a Zaorejas han coincidit amb un noi que també està fent el camí del Tajo i com que ens porta una etapa d’avantatge l’anomenem “La rueda que nos precede”… A aquests mateixos xicots els preguntem pel problema del canvi de plats, i de seguida s’adonen que l’anella de plàstic que subjecta el desviador al quadre de la bicicleta està trencada… “como si se hubiera golpeado con una piedra”… llavors recordo la caiguda de la primera etapa, les conseqüències de la qual resulten ser més greus que no em pensava! L’única solució és canviar el desviador, però no sé a on. Hauré d’anar amb el plat petit… però això, ara per ara, no em preocupa gens ni mica mentre pugui seguir rodant!

A Fuente La Parra anuncien un bar, i ja se’ns fa la boca aigua pensant en la coca-cola fresqueta que ens prendrem… però resulta que enlloc d’un bar només trobem un “campamento” ple de joves, banderes i estendards de tota mena, i de coca-cola, res de res! Encara sort que podem omplir els bidons a la font. A l’àrea de picnic de Vado Salmerón fem el dinar.

Després de passar a frec de l’àrea Fuente La Talanquera (on no veiem la tal “fuente”) arribem a l’aiguabarreig del torrent del Ciño Negro amb el Tajo, indret anomenat La Cascada i on, sembla ser, s’acumula un dels gruixos de tosca més grans d’Europa… però ara d’aigua no en cau ni una gota. Aquí ens acomiadem del Tajo, el qual, a partir d’aquí, descriu una gran corba i s’encara cap al sud.

Nosaltres prenem la carretera que s’enfila al poble de Zaorejas, sota un sol implacable i una escalfor com d’un forn. Només són 8 Km però els hem de fer per trams, parant a redós de les poques ombres que ens ofereixen els arbres on aprofitem per a descansar i fer un glop d’aigua. Quan en prou feines ens queda un quilòmetre per arribar, un vellet que baixa del poble, enlloc de dir: “Venga que ya os queda poco…”, diu: “Aún os queda una buena cuesta…” Que entranyable!. A la fi, sota l’ombra dels arbres d’un passeig, entrem a Zaorejas, final d’etapa. Per arribar fins aquí, des de l’inici de la pujada hem hagut de beure un litre d’aigua cadascuna. Track de l'etapa.

Capvespre a Zaorejas

5.08.14 - 4a etapa: Zaorejas - Trillo (65 Km / +755m)

Com que l’etapa d’avui es preveu llarga i calorosa, sortim a les 7 del matí amb el GPS posat i el track a punt, ja que la primera part del recorregut la fem per una variant que no es correspon amb el camí del Tajo; així d’aquesta manera ens estalviem passar per Los Hundidos de Armallones, un tram inciclable dins la gorja on, com a conseqüència del gran terratrèmol de Lisboa ocorregut l’any 1755, es va produir el despreniment de grans blocs de roques que van taponar el curs del riu.

Amb la fresqueta del matí, sortim per la carretera en direcció a Villanueva de Alcorón i, després d’uns quilòmetres, prenem la direcció de Huerta Pelayo. Als pocs quilòmetres deixem l’asfalt i ens desviem a mà esquerra per un camí carreter en bon estat i pel qual anem rodant tranquil·lament sota la coberta d’un bosc de pins tot espantant ramats de cèrvols i algún porc senglar, car estem a l’interior d’un “coto privado de caza”.

Poc després de passar a frec de les ruïnes d’un maset, ens hauriem hagut de desviar a mà esquerra, però no ens adonem i seguim recte per la qual cosa el GPS emet un senyal de queixa en forma de “miu-miu” que, al principi no sabem interpretar i per això fem una petita marrada d’anada i tornada. Ara que ja sabem com funciona anem amb molt de compte a l’hora de triar el camí correcte dins aquest laberint de pistes. Així arribem al poble d’Armallones enclavat entre altes roques punxegudes del qual sortim per un carrer, tot deixant a mà dreta una placeta amb un gran pollancre al bell mig.

Armallones

El carrer es transforma en una pista que torna a endinsar-se al bosc sense més referència que el senyal del GPS damunt el track del wikiloc… beneït sia! Així arribem a la capçalera del Barranco de los Repechos on trobem els senyals d’una ruta cicloturista. Aquesta ruta baixa a Valtablado del Rio per una pista prou dolenta que va a frec del barranc de curs molt encaixat. Prop del poble, però, aquesta pista millora ostensiblement i així entrem al nucli de Valtablado on, a la sortida, retrobem el camí del Tajo a l’alçada de la Fuente Gallego, una àrea de descans amb una font que raja abundosa i on aprofitem a fer un mos a l’ombra dels pins. Tot seguit baixem a creuar el Tajo pel pont de Valtablado des d’on contemplem el Tajo, recent sortit de la gorja que l’empresona, i on s’està banyant una parella.

El Tajo des del pont de Valtablado

Com que aigües avall el Tajo torna a encaixar-se entre les roques, nosaltres hem d’enfilar-nos cap al petit poble d’Oter per una còmoda pista però amb alguns pendents força acusats i sota el sol que ja comença a escalfar. En aquest poble ens en duem una agradable sorpresa: en el seu petit i acollidor bar podem degustar, per fi, la primera coca-cola fresqueta de la ruta.

Arribant a Oter

Segons indica el plafó, aquí deixem l'Alto Tajo

Amb les forces renovades seguim pujant per la carretera d’accés al poble fins a una cruïlla on deixem enrera el Parque Natural del Alto Tajo i des d’on baixem ràpidament cap a Carrascosa de Tajo. En aquest poble deixem l’asfalt per a prendre una pista que ens deixa a la riba del Tajo a l’alçada d’una petita presa on hi ha unes instal·lacions hidroelèctriques. A partir d’aquí deixem el curs alt del riu i ens endinsem al curs mitjà on les aigües del Tajo són reiteradament retingudes per un rosari de grans embassaments, el primer dels quals és el d’Entrepeñas i que veurem a partir de demà.

Creuem el riu per una passera de ciment i, un cop a l’altra banda, trobem una àrea de descans anomenada La Fuente (encara que no hi ha cap “fuente”) i on fem el dinar. Només queden 11 Km pel final de l’etapa a Trillo, però degut al terreny ondulat per ons ens movem, amb continues pujades i baixades, i la calor tòrrida que apreta de valent, aquests darrers quilòmetres es fan eterns i representen un tast del que ens espera a partir de demà.

Poc abans d’arribar a la carretera d’accés a Trillo, anem a frec del riu on, a l’altra banda, hi ha les restes del que va ser el monestir cistercenc de Santa Maria de Óvila. Es dóna el cas que, l’any 1928, la major part d’aquest monestir va se comprat pel magnat estadounidenc William R. Hearst (el “Ciutadà Kane” d’Orson Welles). Les seves pedres van ser traslladades als Estats Units on van romandre oblidades als magatzems del Golden Gate Park de San Francisco fins avui dia ja que, sembla ser, aquestes restes estan éssent restaurades per una colla de monjos del monestir de New Clairvaux a la ciutat de Vina (Califòrnia).

Un cop a la carretera deixem a mà dreta l’accés a les instal·lacions de la que va ser la famosa Leproseria de Trillo i, després de resseguir un meandre, arribem a Trillo, el primer gran poble que trepitgem des que vam sortir d’Albarracín. Aquest poble, coronat per les restes d’un castell, es troba a l’aiguabarreig amb el riu Cifuentes el qual, tot saltironant, creua la població de nord a sud i fa que les aigües del Tajo deixin de ser cristal·lines. Des del pont de pedra d’accés al nucli històric, veiem fumejar les torres de refrigeració de la seva central nuclear… tot un contrast!

El Tajo al seu pas per Trillo

Ens trobem a l’Alcarria, regió amb personalitat pròpia, a cavall de les províncies de Guadalajara i Cuenca, la qual va recòrrer l’afamat Camilo José Cela l’any 1946 i fruit de “sus andanzas” va nèixer el llibre Viaje a la Alcarria. El que si que no puc trobar aquí és un taller on poder arreglar el desviador de la bicicleta. Hauré de seguir amb el plat petit… Track 1 i Track 2 de l'etapa.

6.08.14 - 5a etapa: Trillo - Auñón (52 Km / +740m)

Avui també volem sortir ben aviat per aprofitar la fresca, per això a les 6 del matí el senyor de l’hostal Capadocia, molt amable, ja ens està preparant l’esmorzar, després del qual iniciem l’etapa tot seguint el Tajo per la riba esquerra, passant per una zona esportiva i una central hidroelèctrica. En aquest punt l’asfalt es converteix en pista i va resseguint fidelment els abundants meandres que fa el riu des d’on veiem, de ben a prop, les dues torres de refrigeració de la central nuclear de Trillo.

Per la pista anem veient molts plafons informatius, un dels quals resa literalment: «Tras haber recorrido más de mil kilómetros de longitud, el Tajo desemboca en un estuario en Lisboa, en Portugal, donde curiosamente pasa a llamarse Tejo»… no deixa de ser “curiós” que a Portugal parlin portuguès… Al capdamunt d’una pujada, la pista s’encara al sud i podem veure les famoses Tetas de Viana, dues moles bessones que semblen les torres escapçades d’una central nuclear “antediluviana”.

Meandre del Tajo amb les Tetas de Viana al fons

Així arribem a la cua de l’embassament d’Entrepeñas, el primer dels grans pantans que anirem veient al llarg de la ruta del Tajo i més conegut com “El mar de Castilla”. Seguim per la pista a frec del curs del riu, des de la qual anem veien diferents perspectives de Las Tetas, fins a una cruïlla on deixem el camí del Tajo, que fa una gran marrada, i prenem una pista que s’enfila a mà esquerra per la qual superem una carena i, tot seguit, baixem vertiginosament fins a desembocar i seguir per la carretera CM-2015, així també ens estalviem de pujar als pobles de Mantiel i Chillarón del Rey.

Per aquesta carretera anem a parar a la N-204 per la qual anem a creuar l’embassament d’Entrepeñas pel Puente de Pareja, des d’on comprovem que el pantà té un nivell bastant baix. Un cop a l’altra banda seguim per la carretera fins a Alocén, un poblet enlairat on hi destaca la seva recentment restaurada església.

Església d'Alocén

Al bar de la plaça prenem la coca-cola que ens ha d’ajudar a seguir fins al santuari de la Virgen del Madroñal, on s’hi estan fent obres i per això no hi trobem ningú. A redós de l’escassa ombra que ens ofereix el mur del santuari fem un breu dinar.

Santuari de la Virgen del Madroñal

Dinant al santuari del Madroñal

Tot seguit, i sota un sol enlluernador, continuem pel camí que tot seguit s’enlaira per a superar una carena i després baixa contundent a creuar el torrent de Valdefuentes, més sec que un bacallà d’Islàndia. Un cop a l’altra riba remuntem de nou fins a trobar la carretera que ens porta cap a Auñón, final d’etapa, tot passant a frec de la solitària i curiosa ermita de La Soledad. Per la nit, abans de sopar, me n’adono que he punxat una altra roda… Track 1 i Track 2 de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà)