Circular pel Garraf

Crònica d’una sortida “vigilada”

31.01.15  El darrer dia de gener, i després del parèntesi nadalenc, ens tornem a reunir una bona colla per reemprendre les sortides col·lectives mensuals. Com les previsions meteorològiques preveuen un dia ventós, hem deixat de banda la idea d’anar al Montsant i s’ha optat pel pla B: el massís del Garraf.

Per internet corre una ressenya que, partint del coll de Vallgrassa, baixa fins a la cimentera de Vallcarca i puja de nou al coll tot remuntant el barranc del Fondo del Tro. La ressenya ens assegura que aquest barranc és un dels més ferèstecs i recòndits del Garraf... i això s’ha de veure. Dit i fet; a les 9 del matí ja estem tots aparcant els cotxes al coll de Vallgrassa, després d’haver pujat per la carretera que s’enfila des de Les Botigues de Sitges cap a la urbanització Rat Penat i el mas de la Pleta.

Amb els “tracks” a punt, i desconeixedors de les estrictes normes de circulació de persones pel Parc Natural del Garraf, sortim alegrement del coll de Vallgrassa (330 m) en direcció sud, i en suau baixada, per una pista marcada com a PR C-37. El cel està un xic cobert de núvols i el mar té el color del plom, però som optimistes i pensem que el dia s’acabarà arreglant.

Poc més de 500 metres més enllà, abandonem la pista (per la que tornarem) per prendre un sender a mà dreta, marcat amb fites, que va travessant diversos camps de conreu abandonats on encara es pot veure alguna cabana de pedra seca. Més avall el sender esdevé un camí carreter que es dirigeix a Can Planes; prop d’aquest mas aprofitem per a fer un petit descans i l’esmorzar de rigor. El dia segueix tapat però no fa vent, cosa que és d’agrair. Amb les panxes plenes seguim baixant entre les ordenades vinyes de Can Planes en direcció al Coll Blanc (245 m), on recuperem els senyals del PR C-37.

Vinyes de Can Planes

Ara anem en direcció oest per una pista molt ampla tenint a mà esquerra la mossegada de la gran pedrera que es va menjant l’anomenada Serreta d’en Pela... nyam-nyam! El sol treu el nas d’entre els núvols i comença a fer calor. Als pocs metres, però, abandonem la pista per agafar un camí carreter que surt a mà esquerra i que baixa decidit en direcció al barranc del Fondo del Pou Podrit (...vaja nom!). Al peu del Pujol d’en Pei, aquest camí carreter es transforma en un sender estret que baixa de dret a buscar el Fondo de Montseva. La pedrera ens tanca l’horitzó pel sud.

Per l’estret sender que recorre el fons del barranc hem d’anar en compte de no entortolligar-nos amb les fines i llarguíssimes fulles del càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una herba del grup de les canyes. Aquest sender es converteix de nou en un camí carreter pel qual anem a desembocar a una pista més ampla que prenem en franca baixada en direcció a Vallcarca, tot seguint el curs de la riera del mateix nom. El sol per fi s’ha alliberat de les boires, i les parets despullades de la pedrera quasi ens enlluernen. De lluny sentim el so d’alguns trets d’escopeta.

Pel Fondo de Montseva, entre el càrritx

Pedrera de Vallcarca

Ara toca el més dificil: trobar l’entrada del Fondo del Tro, per això seguim baixant per la pista fins que tenim les parets de la pedrera just al damunt. Els trets s’escolten cada cop més a prop. Segons el “track” hem de pujar camp a través fins arribar a la carretera de servei de la pedrera. Dit i fet! però un cop hem assolit la carretera de la pedrera, comencen els problemes.

Baixem per aquesta carretera de servei fins que trobem a mà esquerra una fita que ens indica l’entrada del Fondo del Tro però, al mateix temps, també trobem un caçador que, molt amablement, ens convida a marxar d’allà perquè al barranc s’està fent una batuda de senglars. En cap moment, al llarg de l’excursió, hem trobat cap cartell d’advertència del tal esdeveniment, però èstà clar que els caçadors tampoc s’esperaven que ningú els pogués entrar al barranc per la porta del darrera!

L'entrada del Fondo del Tro des de la pedrera

Fem un “cónclave” d’urgència on es maneguen tres opcions: tornar enrera per on hem vingut (inacceptable!), esperar sota un sol de justícia que s’acabi la batuda, o seguir per la carretera de la pedrera fins enllaçar amb el GR 92 en direcció a Campdàsens. Per unanimitat s’imposa aquesta darrera opció, però quan ens posem en marxa som bruscament aturats per una parella de “guardeses” de seguretat de la pedrera (casualitat?). Les guardes, molt amables, ens impedeixen el pas per la pedrera, lògicament, per seguretat; però com és dissabte i no es treballa i parlant la gent s’entén, els acabem fent pena i ens deixen circular per la carretera, això sí, sota vigilància i acomiadats pels caçadors amb una salva de trets d’escopeta al més pur estil de Tartarí de Tarascó.

Baixant per aquesta carretera tenim l’imponent edifici de la cimentera de Vallcarca que s’eleva damunt nostre com un castell medieval. Així arribem a l’alçada d’una subestació elèctrica on les guardes ens obren la barrera d’accés a la pedrera, s’acomiaden i s’asseguren que abandonem el recinte. Nosaltres, després de donar les gràcies per haver-nos estalviat una bona marrada, i amb la promesa de que no ho farem mai més, continuem fins trobar les marques del GR que seguim en direcció a Campdàsens tot passant sota l’autopista C-32.

Estem a uns 100 m d’alçada, el punt més baix de l’excursió i ara ens toca remuntar fins al coll on tenim els cotxes aparcats i ho fem per una pista carenera per la qual anem guanyant alçada per damunt la pedrera i des d’on veiem com el mar ha passat del plom a l’argent.

Ca l'Amell de la Muntanya

Per aquesta pista ens anem trobant tot un reguitzell de belles masies: Ca l’Amell de la Muntanya (amb torre circular adossada), Can Robert, Can Fontanilles. El vent bufa fort i fred per damunt les vinyes i els ametllers que ja comencen a florir, però amb les precioses vistes del mar, per una banda, i el Montmell, per l’altra, la remuntada no se’ns fa gens feixuga, ans el contrari, anem pujant alegrement fins arribar a Campdàsens (242 m), petit nucli amb ermita i tot.

Campdàsens

Aquí ens trobem momentàniament aturats per una parella de forestals de la Diputació de Barcelona (casualitat?) que, molt amables, ens informen que la circulació pel Fondo del Tro està totalment prohibida per qüestions de preservació de la flora, la fauna i tot això i, a més, per motius de seguretat, la circulació de grups nombrosos pel parc s’ha d’avisar amb una trucada prèvia a les oficines del parc natural...

Els guardes, després de lliurar-nos una muntanya de prospectes i tríptics de tota mena, ens donen permís per continuar l’excursió, però aixo sí... que no es torni a repetir! Els forestals ens acompanyen amb el seu tot terreny fins a les envistes de Can Lluçà on abandonem el GR 92 per prendre una pista a mà esquerra. D’un temps ençà, i amb l’excusa de la seguretat, cada cop tinc més la sensació de que tots plegats gaudim d’una llibertat “vigilada”.

Arribant a Can Lluçà

Poc després de deixar enrera Can Lluçà, abandonem la pista (que recuperarem més tard) per pujar fins al peu del Turó de la Casa Vella on , en una petita esplanada recerada del vent, fem el dinar tot preguntant-nos si la tal acció s’hauria d’haver avisat.

Després del dinar, les galetetes i els “carajillos” procurem, com sempre, deixar l’indret ben net i endreçat i seguim la marxa per la serra de Can Lluçà en direcció a la Casa Vella, un mas en ruïnes a frec de la pista a la qual ens dirigim per un viarany molt tapat per la vegetació.

Baixant cap a la Casa Vella

Les ruïnes de la Casa Vella entre margallons

Per aquesta pista passem sota els murs trencats de la Casa Vella, entre els quals hi creix el margalló (Chamaerops humilis), la nostra palmera per exel·lència. Així anem a sortir a la pista principal on recuperem el vell conegut PR C-37 a l’alçada de la Bassa dels Vinyals (o de la Casa Vella), i per on anem pujant cap al coll de la Vallgrassa.

Bassa dels Vinyals

Pou al costat de la pista

Baixant amb els cotxes de nou cap a Les Botigues de Sitges, el sol ponent que daura les costes del Garraf retallades damunt un mar blavíssim, posa punt i final a aquesta sortida tan “mediterrània”. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 31.01.15.