diumenge, 3 de març de 2013

Circuit per la Vallcàrquera i el Tagamanent

El turó de Tagamanent (1056 m) és el cim més occidental del Montseny, al sector de la Calma; al seu cim es troba l’església romànica de Santa Maria, així com les restes de l’antic castell. La clàssica ascensió al Tagamanent des del poble del Figaró, per Vallcàrquera, pot allargar-se per fer un interessant circuit pel seu entorn, ideal com entrenament per als qui fan curses de muntanya, doncs la major part del recorregut transcorre per amples pistes. Nosaltres, però, l’hem fet calmadament a peu i hem anat gaudint de les variades perspectives que ens ofereix aquest itinerari.

Des del poble del Figaró (330 m), sortim pel seu extrem nord per agafar tot seguit, a mà dreta, una pista (pal indicador), amb senyals del PR C-33, que s’endinsa a la vall de la riera de Vallcàrquera. Anem resseguint la riera, que en aquest indret forma bonics tolls d’aigua entre arbres de ribera, i tot just deixem la pista a mà dreta per seguir recte per un corriol, passem vora la font de la Noguera, situada a l’altra riba, per on es pot accedir per un pontet de fusta.

Riera de Vallcàrquera

Font de la Noguera

Anem seguint el PR i poc després arribem al gorg i salt d’aigua sota la passera de Can Bosc; creuem la riera i ens enfilem per l’altra costat per sortir a la pista asfaltada que va del Figaró al veïnat de Vallcàrquera, la qual seguim a l’esquerra en suau pujada. A l’entrada d’aquest veïnat trobem, a mà esquerra, la font del Molí, i a la dreta les restes d’un antic molí que cap als anys vint del segle passat aprofitava la força de la riera per produïr electricitat.

Font del Molí

Seguim pista amunt, passant pel costat de l’antiga bassa del molí, del casalot de Vall-de-roses (on s’allotjaven els treballadors de l’antiga mina de magnetita del Socau, prop d’aquí) i del mas de can Xicola, darrere el qual es troba l’església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera (s.XI, reformada al s. XVII). A la sortida del poble s’acaba l’asfalt i arribem poc després a una bifurcació, sota cal Mestre; deixem a la dreta el ramal que porta a Dosrius (per on va el PR i per on retornarem), i seguim de front la pista principal. Passem pel costat de l’antiga rectoria, convertida actualment en escola de natura, i poc després arribem a una nova bifurcació; seguim per la pista de l’esquerra (indicador a can Parraubis i el Tagamanent), que s’enlaira pel contrafort sud del Tagamanent.

Iniciem una llarga i monòtona pujada per aquesta pista, tot deixant diversos trencalls a banda i banda. Després de tot un seguit de llaçades que ens fan guanyar alçada, passem pel costat de Can Coll, antiga masia ara restaurada i en venda, i arribem tot seguit al collet de la Creu de Can Coll (840 m), des d’on ja podem veure el turó del Tagamanent.

Deixem la pista per seguir recte per un sender ben marcat i ombrívol, fins a sortir a la pista asfaltada que puja de la carretera C-17 al pla de la Calma, que seguim a mà dreta fins a la visible collada de Sant Martí. Aquí agafem a l’esquerra el fressat sender que puja al Tagamanent.


Passem pel costat de l’únic pany de paret que resta dempeus de l’antiga capella de Sant Martí i anem pujant en llaçades, amb restes d’un antic empedrat, fins arribar a la plataforma herbada que forma el cim del Tagamanent (1056 m), amb l’església romànica de Santa Maria de Tagamanent (s. XI), i restes d’altres edificacions (l’hostal, la rectoria i vestigis de l’antic castell). Des del cim gaudim de bones vistes sobre aquest sector de la Calma i els cims nevats del Montseny.

Al cim del Tagamanent

Interior de l'església de Santa Maria de Tagamanent

El Matagalls des del Tagamanent

Retornem al collet de Sant Martí per seguir per l’ampla pista que, per la Calma, va en direcció a Collformic. Passem per davant de les notables masies del Bellver, condicionada actualment com a restaurant, i de l’Agustí, convertida en museu rural.

Mas de Bellver

Mas de l'Agustí


Seguim pujant per la pista, que ara travessa un tram de bosc, amb restes de la neu caiguda fa uns dies; tot just quan sortim d’aquest bosc i el panorama s’eixampla, deixem la pista per seguir a mà dreta un camí carreter que s’endinsa al pla del Parany, avui prou cobert de neu. No triguem en veure, a l’indret on hi ha unes boles de granit, uns senyals de color taronja, corresponents a la cursa de muntanya de la Travessa Viladrau - la Garriga, que seguirem a partir d’aquí.

Entrem de nou al bosc per un sender ben marcat, i comencem a ressseguir el serrat de les Carenes d’en Bosc, entre les valls de Vallforners i Vallcàrquera. Vorejem per l’esquerra un turó cónic sense nom i tot seguit arribem a un mirador rocós des d’on veiem la vall de Vallforners, amb la cua de l’embassament i el casal del mateix nom. Vorejem, ara per la dreta, el turó Monner, travessem un petit trau rocós (el Portalet, 1045 m) i continuem flanquejant, amb alguns trams de tarteres, fins a la collada de les Palomeres, petit planell herbat amb vistes sobre els turons del Sui i del Samon. Seguim carenejant fins a la collada del Mojó (950 m), per on passa una pista que seguim de baixada cap a la dreta, com ho fan també els senyals taronja.


Per aquesta pista, que descriu un gran arc per la capçalera de la Vallcàrquera, observem que la planta anomenada Seneci del Cap (Senecio inaequidens), planta invasora sudafricana, ja ha arrelat al Montseny. A França se l’ha classificat com a “perill groc” per la seva ràpida expansió degut a que les seves llavors, equipades amb un plomall, són fàcilment transportades pel vent.

Més avall, en una bifurcació, continuem a l’esquerra per creuar la carena que baixa de la Roca Sentella i passar tot seguit sota l’alzina de Can Valls, arbre monumental d’espectacular capçada, al redós del qual fem un merescut àpat, amb vistes sobre el poble de la Garriga i els cingles de Bertí.

Alzina de Can Valls

Sant Cristòfol de Monteugues

Reprenem l’itinerari tot davallant en llaçades per la pista, sota la qual podem veure l’església de Sant Cristòfol de Monteugues. Abans d’arribar-hi, però, la pista passa pel costat del gran casal de Can Valls (s.XVII), on sembla que el bandoler Serrallonga tenia un dels seus amagatalls. Des d’aquí no triguem en arribar a l’esmentada església de Sant Cristòfol de Monteugues (s.XI, molt reformada), més bonica de lluny més que no de prop. La pista aquí es bifurca; deixem a l’esquerra la que baixa cap a la Garriga (i per tant també els senyals taronja) per seguir cap a la dreta, ara amb els senyals del PR C-33 que hem trobat a l’inici de l’excursió i que ja no deixarem.

Poc més avall arribem al coll de la Creu de Can Plans (610 m), on trobem una nova bifurcació; per la dreta surt la pista que baixa a la vall de Vallcàrquera, que és per on hem de retornar, però anem seguint el PR, que des del coll baixa per un corriol que estalvia la llaçada inicial. Després, ja per l’esmentada pista, anem davallant fort fins al fons de la vall de Vallcàrquera. Travessem la riera, deixem a la dreta la pista d’accés al mas de Dosrius, passem tot seguit pel costat de can Matamoros (un altre mas en venda) i poc més enllà desemboquem a la pista d’anada, sota cal Mestre.

Ara només ens resta desfer el camí d’anada, pel veïnat i la riera de Vallcàrquera, amb el sol ponent reflectint-se a les aigües de la riera entre els arbres de ribera, molts dels quals exhibeixen els seus aments daurats penjant com fanalets que anuncien la propera arribada de la primavera.


Retornant per la riera de Vallcàrquera

I així, un xic cansats però ben contents, arribem al Figaró, punt final d’aquest llarg i bonic circuit per la Vallcàrquera i el Tagamanent.       

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 3.03.13 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ventura Amorós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada