diumenge, 10 de març de 2013

Per la vall del Congost amb bicicleta

El passat 26 de gener, les “Isabels” ens vam trobar sense saber a on anar i, sense proposar-nos-ho, vam enfilar el Besós fins a l’aiguabarreig dels rius Mogent i Congost al poble de Montmeló, famós pel seu circuit de Fórmula 1. A partir d’aquí vam anar seguint el Mogent fins prop de la Roca del Vallès on el vam deixar per anar a Granollers i seguir el riu Congost fins a la Garriga, per un bonic carril-bici que travessa el Pla de Llerona. Avui hem volgut continuar l’ascens del riu Congost, tot baixant del tren a l’estació de la Garriga i buscant les marques del PR C-33 que ens porten a sortir de la població per un camí estret i un xic dificil per a nosaltres, i que es correspon amb l’antic camí ral cap a Vic.


A l’alçada de Can Palau passem sota el viaducte del tren, obra d’enginyeria del segle XIX i, immediatament, creuem el riu per un pont de ciment. Seguim uns metres pel costat de la C-17 i novament tornem a creuar el viaducte per a endinsar-nos a la vall del torrent de ca n’Oliveres per un camí molt tècnic on la major part del recorregut l’hem de fer a peu.


Un cop creuat el torrent per un gual, arribem a un polígon industrial i, després de tornar a creuar un altre viaducte, entrem al poble del Figaró, acompanyades d’un vent notable. Com que a partir d’aquí el pas del riu Congost es fa molt estret i ple de vies de comunicació, per a superar-lo ens hem d’enfilar per la carretera que va al mas de Can Montmany.


A 800 metres d’aquest mas ens desviem a la dreta deixant de banda l’accés a can Romaní, tancat al trànsit. Aviat s’acaba l’asfalt i comença una pista molt ampla que revolta el Turó d’en Cuspinera amb bones vistes sobre el mas de ca n’Oliveres que tenim just a sota.



A l’alçada d’un pal indicador cap a un mirador, entrem en el “territori comantxe” d’un malalt mental que s’ha instal·lat en una barraca sota les ruïnes del castell de Montmany i que, molt alegrement, s’ha fet l’amo de la capçalera del Sot del Bac, demostrant així que pot ser boig però no tonto! Just al costat d’aquest pal indicador agafem un sender molt dolent que baixa directament al Sot del Bac passant a frec del monòlit anomenat Tap de Xampany i on hi ha algunes vies d’escalada.



Amb algunes dificultats tornem de nou a la pista la qual seguim a mà dreta per damunt del Cingle de Castellar tractant de tu a tu al Tagamanent que s’alça imponent enfront nostre.



Així, sota l’esguard de la Trona, revoltem el Sot del Torn on es troben les ruïnes de can Fàbrega amb una bassa on ja canten les granotes. Després de passar pel mig d’uns camps molt enfangats arribem a Valldeneu on hi destaca l’ermita d’origen romànic, però molt modificada, de Sant Pere de Valldeneu.


També passem pel nucli de l’Abella on, per un moment, deixem l’itinerari per a acostar-nos a Aiguafreda, per a fer el vermut de rigor, tot creuant el riu Congost pel pont neoclàssic de l’Abella, avui dia totalment enterrat sota l’autovia.


En acabar el vermutet refem el camí cap a l’Abella per tal de recuperar els senyals que ens duran a Centelles. Mentre estàvem a redós dels cingles el vent no ens havia molestat massa però quan sortim del congost la ventada de ponent ens colpeja lateralment amb força i ens desequilibra un xic. Observem que al Matagalls encara li queda una mica de neu i que el Tagamanent és cada cop més lluny. Damunt el Pirineu s’aixequen grans cúmuls com altes torres.


Abans d’entrar a Centelles passem per can Rossell on a prop es troba el Molí de la Llavina i és que, des de l’Edat Mitjana, per aquests topants hi havia hagut molts molins que aprofitaven la força de l’aigua dels torrents que baixen dels Cingles de Bertí i del Montseny.

Ja és tard i la bateria del GPS s’està acabant, però seguim ruta cap a Hostalets de Balenyà per una pista asfaltada qualificada de “camí molt perillós” per la seva escassa amplada, tot passant per la Casa Nova de la Plantada, el Mas Jalich i el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda amb elements romànics, gòtics, renaixentistes i barrocs i on es conserven unes pintures modernistes que decoren l’altar major: tota una barreja d’estils.


Seguim una mica més en direcció a Tona, tenint el Cap Sa Gordi a la nostra esquerra sobre els camps d’un verd lluminós, preludi de la primavera. Passat el mas de la Tria ens quedem definitivament sense bateria i no portem mapa de paper (gran error!), per això deixem còrrer la travessa per una altra ocasió i reculem fins a Hostalets de Balenyà on, a la plaça de l’església, dinem una deliciosa pizza abans de tornar a agafar el tren que ens durà de nou a la capital, a la qual arribem amb les darreres llums d’aquest dia tant “stupend”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.03.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada