Paret d'Àger, via Montsiciana

23.05.19  Entre la gran varietat de vies que el nostre company Joan Prunera té ressenyades al seu blog El col·leccionista de vies, n’hi ha una que al Pau li crida l’atenció: es tracta de la via Montsiciana, oberta  l’any 2007 i que recorre un esperó que separa dues “tàpies” que tallen la respiració només de mirar-les i per on pugen vies de tanta anomenada com El tercer hombre, Redrum, o Alkaid. La Montsiciana és de les més “assequibles” del sector, no tant per la seva dificultat (que per a mi ja és molta) sinó per la seva llargada, ja que “només” té  150 m repartits en quatre llargs... i cap allà que hi anem!

La Paret d’Àger al capvespre

Ressenya de la via Montsiciana

Com que estem a les portes d’un canvi de temps important, sortim de Barcelona ben aviat per poder aprofitar la primera part del dia, ja que per la tarda està previst que s’ennuvoli el cel. Fem cap a Balaguer on prenem la carretera que ens porta a Àger, als peus del Montsec d’Ares i, des d’aquí, prenem la pista asfaltada que s’enfila cap al coll d’Ares tot passant a frec del Parc Astronòmic del Montsec. Després d’uns 10 Km deixem l’asfalt per prendre una pista, en prou bon estat, que surt a mà dreta i que planeja per la base del cingle superior del Montsec.

Recorregut de la via Montsiciana vist des de l’aparcament

Quan portem poc més de 3 Km de pista, hem d’estar atents ja que hem de deixar el cotxe en uns petits eixamplaments a tocar d’un gran bloc de roca esllavissat; i encara que no el veiem, ens trobem just sobre el santuari de Colobor i sota l’esperó per on puja la via Montsiciana.

Després de calçar-nos els “trastos”, anem a buscar un costerut sender, marcat amb fites, que surt del costat de la pista, uns 50 m abans del bloc esllavissat, i que es dirigeix cap a la collada de Colobor. Per aquest corriol, i en poc més de mitja hora, arribem al peu de la via, marcada amb una M i una fletxa gravades a la roca.

Avancem encarats al cingle...

... d’esquena a la vall d’Ager

Marca que indica el peu de la via

Inici del primer llarg

Tot seguit en Pau ja s’enfila per una placa molt vertical, inundada de sol i defensada per un parell de ponts de roca amb unes bagues força ronyoses. Un cop superat aquest primer ressalt, la placa s’ajeu un xic, tot oferint una mica de “repós”. Quan aquesta torna a redreçar-se ja es comencen a veure les brillants xapes. Així en Pau avança fins a la base d’un important ressalt on es troba la primera reunió.

Progressant per la vertical placa

Quan em toca pujar, procuro gaudir tant com puc d’aquesta primera tirada ja que sospito que és la més “fàcil” de la via i que a partir de la primera reunió em tocarà patir...

Gaudint de la verticalitat de la placa

Aspecte del primer pont de roca

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

La segona tirada s’inicia amb un acostament a la base d’un fort desplom amb una fissura en la qual en Pau encasta un parell de friends tal i com ens recomana en Joan Prunera a la seva ressenya. Un cop superat el pas, en Pau surt cap a la dreta tot fent atlètics passos per una placa defensada per un parabolt, i flanqueja fins que deixo de veure’l... i jo em quedo pensant en el que m’espera.

Avançant fins al peu del desplom

Sortint de la fissura desplomada

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, poc a poc avanço fins al peu de la fissura desplomada tot pensant “mare de déu”... i quan veig que m’hauré de penjar amb els estreps d’aquell parell de friends, els “marededéus” es reiteren i les cames em tremolen només de pensar que potser saltaràn quan em pengi. Però no tan sols no salten sinó que es mantenen ferms com una roca. Això em dona confiança i deixo de tremolar, i quan suaument els recupero, els petonejo a cor que vols!

Superat aquest mal pas, però, les meves penes no s’acaben car després ve un dificil flanqueig ascendent a la dreta que em deixa al peu d’un petit, i també dificil, esperó damunt del qual hi ha una feixa amb alguns arbrets on es troba la segona reunió a la que hi arribo mig arrossegant-me.

Inici del tercer llarg

La sortida de la segona reunió és força estranya, ja que cal desplaçar-se cap a la dreta per damunt d’unes pobres branques fins al peu d’una fissura per on es supera un important ressalt de roca. Com que el primer parabolt està molt amunt, en Pau torna a encastar el friend dit Camalot 0.5, que sembla el nom d’un reconegut perfum francès; i com que la sortida d’aquest pas és prou dificil, en Pau em deixa una baga ben llarga.

Aspecte de la placa del tercer llarg

Per part meva, després de superar aquest primer ressalt de la tercera tirada, gràcies a la llarga baga, em trobo al peu d’una enlluernadora placa un xic tombada i esgarrapada per l’erosió de l’aigua, per la qual avanço aprofitant els reguerots, tot fent pinça amb els dits i encastant-hi els peus en adherència... una manera de progressar força curiosa i agradable perquè hi ha moltes plantes als forats i la placa sembla un jardí penjat.

Matoll de farigola ben florit

Arribant a la tercera reunió

Inici de la quarta tirada

La quarta i darrera tirada s’inicia amb un flanqueig cap a la dreta a buscar una vistosa llastra que en Pau supera amb una atlètica bavaresa i, seguidament, es planta al peu d’una placa més vertical que l’anterior i de preses força remenudes. Mentre progressa per la llisa placa, des de la reunió escolto com li cau la baba.

Superant la llastra en bavaresa

Assegurant des de la tercera reunió

Progressant per la llisa placa

Quan, després de superar la llastra, em toca a mi tastar la placa, entenc els elogis del company: la placa té la inclinació justa perquè es pugui anar avançant poc a poc aprofitant l’adherència de tots els mínims ressalts que la llisa placa m’ofereix; llisor només esquitxada per alguns exemplars de julivert bord (Laserpitium gallicum) que creixen aprofitant els pocs forats. Aquesta és sens dubte la millor tirada de la via, i per fer-la han valgut la pena tots els patiments anteriors. Cap al final de la tirada, però, entro en un terreny més trencat on em cal parar atenció amb alguns blocs que sembla que vagin a caure d’un moment a l’altre.

Julivert bord

Arribant al capdamunt de la via

Assegurant des de la darrera reunió

Així arribo al capdamunt de la via, situat en plena carena del Montsec d’Ares, on floreix una planta de la família de les liliàcies amb el curiós nom de llet de gallina (Ornithogalum umbellatum). Després de gaudir de les portentoses vistes cap al sud de la vall d’Àger i de la vall del Noguera Pallaresa, així com també de l’encara nevat Pirineu al nord, ens fem el selfie de rigor i comencem el descens, car el dia, que ha començat molt blau, s’està ennuvolant per moments.

Llet de gallina

Fotocim

Per iniciar el descens primer ens cal remuntar la carena vers ponent, en direcció al Cap del Ras, fins que trobem unes fites que ens permeten “saltar” a l’anomenat Feixant de les Àligues, impressionant feixa per la qual anem fent una diagonal descendent cap a llevant fins a un punt on ens cal muntar una baga llarga al voltant d’una pobra sabina per baixar amb més seguretat un ressalt rocós de metre i mig d’alt.

Baixant pel Feixant de les Àligues

Mentre el cel es va posant cada cop més gris, continuem el descens per un corriol força dreturer i descarnat, pel qual hem de procurar de no relliscar més del compte. Així arribem de nou a la pista on ens espera el cotxe. Però abans de marxar fem un darrer repàs del recorregut de la via que hem fet avui.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 23.05.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.