Agulla dels Tres Ponts, via Aresta Idíl·lica

31.05.19  Ja fa temps vam visitar la serra de Sant Honorat per a fer-hi la clàssica volta per les seves ferèstegues moles conglomeràtiques, però mai hi haviem anat a escalar. No fa gaire a en Pau li va arribar la notícia d’una via d’aquesta serra que li va fer força el pes: l’Aresta Idil·lica a l’agulla dels Tres Ponts... un bonic nom per un, aparentment, bonic recorregut.

La mola de Sant Honorat des de la Mola del Corb

La serra de Sant Honorat és un conjunt de moles situades a l’oest d’Oliana (Alt Urgell) que formen un arc entre els barrancs de Peramola i el de les Caubes. Les dues principals elevacions, la Roca del Corb i la Mola de Sant Honorat, estan separades per l’ampli coll de Mu, on té la capçalera el torrent de Rumbau. I és a la mola de Sant Honorat on està adossada l’agulla dels Tres Ponts... per què es dirà així?

Ressenya de la via

Com que l’aproximació fins al peu de la via és llarga, ben aviat sortim de Barcelona en direcció a Ponts. Després de deixar enrera el poble d’Oliana, creuem el Segre i, just a l’altre banda, ens desviem per la carretera local LV-5118 per la qual anem fins a Peramola. En aquest poblet prenem una pista, que primer està asfaltada i després és de terra, però en molt bon estat, dita Carretera de Cortiuda, per la qual ens endinsem per l’estret barranc de Peramola. Després d’uns 4 Km ens desviem a la dreta per una altra pista que puja al Mas Torrent on deixem el cotxe en una esplanada a tocar de la masia.

D’aquesta esplanada surt un camí de bosc marcat en groc i verd i una estaca que indica la direcció Corb-Riballera. Per aquest costerut sender desemboquem a un camí carreter, on trobem una altra estaca de fusta, que prenem a mà dreta tot encarant-nos a la Mola del Corb i amb la serra d’Aubenç com a teló de fons.

Remuntem fins a una carena amb vistes a la serra d’Aubenç

Tanmateix aquest camí carreter es desdibuixa en un codolar, però no hem de deixar la carena ja que aviat anem a parar a una pista travessera que prenem a mà esquerra malgrat que en un arbre hi ha marcada una creu. Per aquesta nova pista trobem un trencall a l’esquerra (pal indicador), pel qual anem en direcció al coll de Mu... per fí en la llunyania podem entreveure el nostre objectiu: l’agulla dels Tres Ponts.

Arribant al coll de Mu

Tram equipat amb cadenes

La Roca del Corb des del camí d’aproximació

Des del coll de Mu el sender planeja per uns pelats de roca força inclinats on, en alguns punts, s’hi ha habilitat unes cadenes per a més seguretat. Així, després d’haver salvat tres profunds torrents ja ens acostem a la base de l’agulla dels Tres Ponts, la qual s’alça imponent davant nostre.

Ens acostem a la base de l’agulla dels Tres Ponts

Grimpant cap a la reunió inicial

Per arribar al peu de la via, però, ens cal grimpar uns metres i situar-nos sota un fort desplom on es troba la reunió inicial (R0). Malgrat de trobar-nos en una cara sud, encara estem a l’ombra dels penyals que ens envolten i de calor no en fa gens i l’aspecte “delicat” de la roca no convida a l’optimisme. Així en Pau comença la via enfilant-se als estreps per a superar aquest primer desplom.

Dificil inici de la via

La sortida de l’artificial tampoc no és gaire senzilla

Un cop l’ha superat deixo de veure’l, i en quedar-me sola recordo que d’aquest indret algú em va dir: “Qui ve a escalar a Sant Honorat... ja no hi torna a repetir”. Quan em toca pujar a mi, sort que en Pau m’ha deixat els estreps posats de la primera xapa i unes quantes bagues llargues per tal que no em quedi “pillada” com se sol dir. Aquesta primera tirada no és llarga però és molt potent i a mi no m’ha semblat gens “idil·lica”, però això sí, la roca, malgrat el seu aspecte, és ben ferma.

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Les dues següents tirades tenen 30 i 25 m respectivament, i com duem cordes de 60 m, en Pau decideix fer-les d’una atacada. Així que surt de la reunió cap a la dreta i s’enfila decidit per l’amable fil de l’aresta.

Inici de la segona tirada

Progressant pel fil de l’aresta

Aquesta tirada jo la gaudeixo plenament perquè ens toca el sol però no fa gaire calor i, a més, el grau està més d’acord amb el meu nivell. Així és que alegrement em planto a l’esplanada elevada des de la qual ja comencem a tenir bones vistes de l’entorn.

Arribant a la nostra segona reunió

Assegurant des de la reunió

Des de l’extrem d’aquesta esplanada anem caminant fins al peu de la veritable agulla dels Tres Ponts, ratllada per una vistosa fissura-diedre... però conforme ens hi anem acostant, de cop l’alegria se m’esborra de la cara. La reunió es fa al peu d’un fort desplom!

Al peu de la veritable agulla del Tres Ponts

Les resenyes indiquen que, per a superar el desplom, s’ha de sortir de la reunió per la dreta i entrar al diedre per l’esquerra... però en Pau s’enfila directament des de la reunió, es penja i llaça una pobra savineta que tenim just al damunt i entra al diedre com qui no vol la cosa, mentre jo obro els ulls com plats!

Entrant a la fissura-diedre

Com que la fissura-diedre es va desplomant, arriba un moment que en Pau penja els estreps per tal de superar el sostret que remata el diedre, i com que sembla que la sortida del desplom no és gens fàcil, des de la reunió li prego que em faciliti la progressió.

Arribant al peu del desplom

Superant el sostret

Assegurant des de la tercera reunió

Quan em toca pujar, decideixo no maltractar la pobra savineta ja que un dia vaig llegir en una prestigiosa revista científica que algunes savines poden arribar a tenir... més de 1000 anys! Així que surto de la reunió per la dreta... però el flanqueig cap al diedre és tan dificil que acabo decantant-me a l’esquerra i penjant-me de la pobra savineta! Després em toca batallar al desplom... i també a la sortida del desplom, que no és gens fàcil.

Batallant al desplom

Arrossegant-me cap a la quarta reunió

Assegurant des de la quarta reunió

Quan arribo a la reunió... em quedo morta en comprovar que, per a variar, es troba al peu d’un altre fort desplom! En Pau surt de la reunió amb els estreps posats i maldant per la llunyania d’algunes xapes... sort que porta la baga dita Panic amb la qual en Pau es dedica a “caçar” xapes i que no dubta en qualificar-la de de “mano de santo”.

Progressant pel desplom de la cinquena tirada

Assegurant des de la quarta reunió

Per la meva part, des de la quarta reunió estant, em fixo que el paisatge que ens envolta és un aparador de la naturalesa “michelínica” del conglomerat de Sant Honorat ja que, un cop s’ha superat el fort desplom, la resta de la tirada és “fàcil”... serà per això que alguns no hi tornen?

Arribant a la cinquena reunió

Assegurant des de la cinquena reunió

Ara ja només queda remuntar, per roca una mica podrida, fins al cim de l’agulla tot deixant als nostres peus una estesa de profundes canals, com esgarrapades, farcides d’exhuberant vegetació. Així arribem al capdamunt on ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem el selfie de rigor... ignorants del que ens espera encara.

Remuntant cap al cim de l’agulla

Assegurant des de la cinquena reunió

Fotocim

Ara toca rapelar tota l’agulla... i el primer ràpel (el més curt) el fem d’una pobra savina que té un munt de bagues al voltant del seu retorçat tronc. Amb aquest descens ens situem al capdamunt d’una llosa adossada a la canal per on hem de baixar.

Tronc des d’on fem el primer ràpel

El segon ràpel el fem des d’una instal·lació amb cara i ulls. Aquest descens és el més llarg i espectacular de tots els que he fet fins ara ja que, després de baixar uns metres, em despenjo en ràpel volat sota el que sembla la cúpula d’una catedral amb tres allargades finestres... els Tres Ponts!

Els Tres Ponts vistos des del final del segon ràpel

Despenjant-me sota els Tres Ponts

Ens quedem una estona extasiats amb la visió d’aquesta particular construcció natural... una meravella. Però l’admiració aviat se’ns acaba quan veiem per on es despengen els següents tres ràpels: una estretíssima canal plena de fulles, branques i pedres soltes. Hem de baixar amb tant de compte de no anar a parar dins l’estreta canal, que els ràpels es fan eterns.

Sortint de la canal després del darrer ràpel

Darrer cop d’ull a l’agulla dels Tres Ponts

Quan per fí conseguim sortir de l’odiosa canal, estem física i psíquicament esgotats; i mentre ens allunyem, tot donant un darrer cop d’ull a l’agulla dels Tres Ponts, formulo la pregunta: Pau...tornaries a escalar a Sant Honorat? La resposta és contundent: es clar que sí! Doncs... hi tornarem!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 31.05.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.