Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (V)

15.08.13 - 14a etapa: Mequinensa - Móra d’Ebre (60 Km / + 880 m)

Avui també sortim poc després de les 6 per tal d’aprofitar al màxim la fresca del matí ja que ens toca salvar el pantà de Riba-roja per la variant que s’enfila a Almatret; per això, quan encara és de nit, creuem el llarguissim pont sobre el pantà en l’indret anomenat l’Aiguabarreig, allà on s’uneixen les aigües del Segre (o Cinca, segons com es miri) i, un cop a l’altra banda, anem per una pista asfaltada a tocar del pantà de Riba-roja entre camps de conreu. Estem a les portes de Catalunya.

Seguim per aquesta pista fins a una cruïlla; la pista asfaltada s’enfila a mà esquerra en direcció a les mines de carbó que tant abunden per aquesta zona, i nosaltres prenem una pista de terra que segueix recte planejant per sobre la riba del pantà. El dia comença a clarejar.

Ja és de dia quan la pista per la que anem s’endinsa al barranc de l’Aiguamoll, barranc que fa de frontera entre Aragó i Catalunya: ja estem a casa! Aquesta pista s’enfila sense problemes entre instal·lacions mineres i escombreres pertanyents a un munt d’empreses que es dediquen a l’explotació del lignit d’aquestes terres.

Un cop hem passat a frec de les instal·lacions de la mina abandonada de Lluc, la pista comença a enfilar-se cap a l’altiplà on som rebudes pels primers raigs de sol que dauren els camps de blat recent segats.

Passem a tocar del Mas de Gili i de la bassa de l’Empedrola, i seguim pujant fins a trobar la carretera que, procedent de Maials, s’enfila al poble d’Almatret. Com que la carretera nova té un fort pendent, nosaltres agafem la carretera vella que, fent més revolts, puja suaument cap a l’entrada del poble.

Almatret ja és el primer poble de Catalunya que trepitgem, per això, a partir d’ara, cambia l’apelatiu “de Ebro” per “d’Ebre”. A la plaça del poble, on aprofitem per a fer un breu descans, uns vilatans matiners ens pregunten −d’on veniu?−; −de Fontibre!!!− Aquí em passa una cosa molt curiosa: de cop em fa l’efecte que mai hem sortit de Catalunya, i tot el que hem viscut se’m fa molt llunyà.

Sense perdre més temps, ja que el sol comença a escalfar, sortim del poble creuant un parc eòlic que hi ha als afores, on hi ha un mirador des del qual veiem l’Ebre serpentejar a través d’una petita conca, amb les seves aigües retingudes per la presa de Flix, i on hi destaca la xemeneia fumejant de la central nuclear d’Ascó.

Per a la baixada ens recomanen que agafem el Camí de les Deveses, però el sender que trobem poc abans del mirador té un pal indicador que posa “a Riba-roja per la vall del Fumeral – barranc d’Almatret”. Com no coneixem la zona ens estimem més seguir el camí de l’Ebre que baixa de dret per un sender estret, tortuós, ple de pedres i de vegetació resseca que, lògicament, hem de fer a peu.

Quan aquest camí desemboca a una pista ja creiem que els nostres mals s’han acabat… però no! La ruta segueix per la pista amunt i aquesta aviat s’acaba a les ruïnes d’un mas i es converteix un altre cop en un sender estret, tortuós i ple de pedres, que planeja sota el Puntal dels Escambrons, i que, lògicament, hem de fer a peu. A més passem per una zona on encara es veuen els efectes d’un incendi forestal relativament recent… comencem a empipar-nos perquè el camí no acaba de baixar del tot i ja comença a fer molta calor.

Finalment arribem a una pista que baixa fort cap a uns camps de conreu on trobem una pista asfaltada des de la que es pot accedir al pont de Riba-roja. Nosaltres la seguim a mà esquerra i aviat arribem a una cruïlla, per on seguim cap a la dreta, mentre que la pista que s’enfila a l’esquerra va, segon el pal indicador, cap a Almatret “pel Camí de les Deveses − valls del Fumeral”… hauria estat millor baixar per aquí?… Amb aquesta incògnita seguim ruta en direcció a Flix amb bones vistes de Riba-roja d’Ebre, població situada damunt d’un turó on hi ha les restes d’un castell templer.

Ara anem per pista de terra, prop del riu i a través de la Reserva Natural de Sebes on hi ha un mas dedicat a la reintroducció de les cigonyes en aquesta zona. Quan la pista abandona el riu i comença a enfilar-se ens desviem a mà dreta i anem a parar a un d’aquests senders de ribera estrets i plens de vegetació… sort que és curt i aviat sortim a una altra pista que ens condueix a Flix tot creuant l’Ebre per la presa, des d’on veiem la barrera que aïlla la muntanya subaquàtica de residus tòxics  que estan en procés d’extracció.

El casc urbà de Flix és molt bonic i està situat al coll d’un estret meandre, lloc privilegiat de vigilància i defensa de la navegació fluvial. A la plaça del poble, molt concorreguda, fem un refresc on, per l’augment desmesurat del preu de les begudes, ja sabem que estem a casa! En acabat anem cap a l’altre costat del meandre per tornar a creuar l’Ebre, aquest cop per un pas de barca municipal i, per tant, gratuït (tot un detall pels temps que corren).

Aquest pas de barca consisteix en una plataforma col·locada sobre dos llaüts units a terra ferma per un cable (o sirga) que creua el riu, de manera que l’embarcació aprofita la força de l’aigua per a desplaçar-se d’una vora a l’altre sense baixar pel riu. Ara anem per pistes asfaltades creuant camps de presseguers i plantacions de kiwis passant molt a prop de l’impressionant central nuclear d’Ascó.

Seguidament arribem a Vinebre on aprofitem a fer el dinar a la terrassa d’un bar des de la qual ja veiem el trau per on el vell Ebre s’entafora, com quan era jove, per tal de travessar la serra del Tormo, i com que el camí transcorre pel Pas de l’Ase, que no és ciclable, decidim prendre la carretera C-12 directa a Móra d’Ebre, final d’etapa.

16.08.13 - 15a etapa: Móra d’Ebre - Fontcalda - Tortosa (69 Km / + 588 m)

Avui serà una jornada relaxada, per això esmorzem tranquil·lament a l’hotel i sortim a les 8 del matí pel Camí del Mig en direcció a Benifasset, tot desplaçant-nos per la gran depressió intramuntanyosa de Móra i encarades a la serra de Cardó a través de la qual desfila l’Ebre.

Camps de conreu a la sortida de Móra d'Ebre

Sortint de Benifasset ja veiem el castell de Miravet bastit damunt un esperó rocós just a l’entrada de la gorja, a redós del qual es troba el poble de Miravet. Molt ens temem que tampoc el podrem visitar ja que hi passem massa aviat… aiii que haurem de tornar un altre dia!!!

Miravet i el seu castell

A partir d’aquí deixem el camí, ja que aquest s’endinsa a l’estret tot superant “lo pas de Barrufemes” el qual és del tot inciclable, per això nosaltres anem cap al pas de barca per tal de prendre de nou la carretera C-12 en direcció a Benifallet. Curiosament els llaüts tenen els noms de Monturiol i d’Isaac Peral, inventors del submarí… esperem que no sigui un pas de barca subaquàtic!!!

Aquest pas de barca, previ pagament, ens deixa a l’altra banda del riu on comencem a enlairar-nos cap a Rasquera. La carretera ens va oferint escadusseres però enlairades vistes de l’Ebre que, a aquestes alçades, encara es mostra enèrgic i ho demostra obrint-se pas a través dels contraforts de la serra de Cardó. Prop de la sortida de la gorja hi ha un mirador des del qual contemplem com el riu flueix plàcid entre camps de conreu i petits masos. Més enllà s’endevinen les serres de Cavalls i de Pàndols, un dels molts escenaris on, l’any 1938, va tenir lloc la cruenta batalla de l’Ebre.

Un cop a Benifallet creuem l’Ebre pel pont que substitueix l’antic pas de barca i més endavant recuperem el camí fins a l’antiga estació de tren de Benifallet, reconvertida en restaurant i la resta d’edificis en allotjaments rurals, per tal de donar servei al munt de visitants que es desplacen en bicicleta per l’anomenada Via Verda de la Terra Alta, la qual segueix el curs del riu Canaleta aigües amunt. Com és tan aviat, aprofitem l’avinentesa per anar per la via verda fins al proper santuari de la Fontcalda, avui molt concorregut on, després d’un reconfortant bany de peus, anem tornant ràpidament perquè al bar de l’estació ens espera un bon dinar!

Santuari de Fontcalda a redós de la serra del Crestall

Després de dinar retornem a la via verda en direcció a Tortosa tot passant per l’assut de Xerta on hi ha instal·lat un dels pocs rellotges de sol que hem vist al llarg de la ruta i, tot just passada l’antiga estació de Xerta, trobem la via tallada i ens fan fer una marrada, perfectament senyalitzada, per l’interior de la població. El cel es va tapant per moments i els núvols comencen a cobrir les cotes altes dels Ports de Besèit i quan passem per l’estació d’Aldover, també reconvertida en bar, els núvols són ben espessos i bufa un vent de cara humit i desagradable que ens acompanya fins que creuem per darrer cop l’Ebre pel pont metal·lic, pel qual entrem a Tortosa, final d’etapa.

L'Ebre al seu pas per Tortosa

17.08.13 - 16a etapa: Tortosa - Riumar (43 Km / + 70 m)

Avui hem de recòrrer l’última etapa de la ruta de l’Ebre, i com no tenim massa pressa sortim passades les 8 del matí pel passeig del costat del riu, on donem el darrer bon dia a l’Ebre. Sembla que farà un dia ben bonic i hi llueix un bon sol.

A la sortida de Tortosa prenem un seguit de pistes asfaltades entre camps de mandariners, acompanyades d’un suau vent que suspira entre les canyes. Poc a poc anem deixant enrera les muntanyes i tot el que hi hem viscut al seu redós, i a l’alçada d’Amposta, sota la silueta del Montsià, entrem oficilament al delta de l’Ebre on, enlloc de creuar el seu cèlebre pont penjant, seguim per la carretera directa al municipi de Deltebre. Hi ha alguns treballadors feinejant als tofuts camps d’arrós.

A l’alçada del Molí dels Mirons recuperem el curs del riu, ara ja molt plàcid, el qual seguim per un carril bici de nova factura que passa sota el modern, i llargament reinvindicat, pont que uneix les poblacions de la Cava i Sant Jaume d’Enveja, substitut dels tradicionals passos de barca.

Es diu que, un bon dia, el vell Ebre, en acostar-se a la línia de la costa, i en un banal intent de perllongar l’inevitable, va escampar els sediments que duia per damunt la plataforma marina, allargant així un xic més el seu curs mar endins i per això es va anar formant el delta, avui dia solcat per centenars de canals que donen vida a un paradís: el paradís de l’arròs.

Sortint de la Cava deixem momentàniament el riu per seguir per un sender estret i mig tapat per la vegetació que ens recorda els pitjors moments viscuts al llarg de la ruta.

Ja molt a prop de la desembocadura arribem a un embarcador d’on surten una colla de vaixells turístics i on hi ha moltes botigues i restaurants que, a aquesta hora, ja desprenen deliciosos aromes culinaris… quina gana!!!

No fent cas del nostre estómac i seguim endavant, fins a una estructura extraordinària: es tracta d’un mirador en forma de zigurat (antiga torre mesopotàmica), el qual permet d’observar la desembocadura des de certa alçada. En aquest punt es troba l’acabament oficial del Camí de l’Ebre.

El zigurat del Delta de l'Ebre

Vista de la desembocadura de l'Ebre des del zigurat

Nosaltres, però, seguim acompanyant al moribunt riu Ebre fins al mar que, com la mort, arriba sobtadament ocult darrera d’una duna a la platja de Riumar, indret on l’Ebre, finalment rendit, lliura les seves dolces aigües a la mar infinita, així com nosatres, també algún dia (tal com deia Jorge Manrique), lliurarem les nostres partícules a l’infinit del cosmos. Punt i final.

Epíleg. Un bon dia vam bressolar l’Ebre recent nascut sota una pedra, a l’indret de Fontibre i, al llarg de 919 quilòmetres, l’hem acompanyat dia rera dia durant les 16 jornades en les que hem repartit la ruta. En tot aquest temps l’hem vist crèixer i madurar, i hem passat moments bons i dolents però, a hores d’ara, només recordem els bons. Finalment només ens queda agraïr a tots aquells que ens han precedit i ens han mostrat el camí, així com també agrair a la colla d’amics i familiars que ens van venir a rebre i amb els quals vam fer un extraordinari dinar de germanor. A tots, gràcies.

Els amics, el millor de la ruta

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 2 al 17.08.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.