Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (IV)

11.08.13 - 10a etapa: Luceni - Burgo de Ebro (75 Km / + 218 m)

Són les 7 i ja estem preparades per la nova jornada que ens espera. Anem a buscar les bicicletes i… la meva té la roda del darrera punxada!!! Aquestes són les conseqüències dels mals camins d’ahir. Després de batallar amb la coberta, que es resisteix a ser retirada i després a ser col·locada, sortim passades les vuit i aviat ens treiem la roba d’abric… avui serà un dia dur!

Passem per Alcalà de Ebro, a tocar del riu, on un dic protegeix la població de les avingudes i on els estudiosos han volgut veure la ínsula Barataria, la qual s’ esmenta a la segona part del Quixot ja que Miguel de Cervantes hi va fer una estada, l’any 1569, al palau dels ducs de Villahermosa a Pedrola.

Després de creuar unes frondoses plantacions de pollancres encara inundades, arribem a Cabañas de Ebro, població situada sobre un meandre protegit de l’erosió per una escollera i on també es deixen sentir els efectes de les riuades a la malmesa pista.

Passem fregant la ciutat d’Alagón i seguim cap a Torres de Berrellén tot creuant el riu Jalón i anant a trobar de nou l’Ebre a l’alçada de la Barca del Castellar, entre pollancreres i plantacions d’arbres fruiters. A les portes de Sobradiel trobem un altre transbordador: la Barca de Candespina, d’ús particular i l’únic mitjà motoritzat per accedir al “soto” homònim. Des d’aquí observem com el Moncayo és cada cop més lluny.

Després de passar prop d’un curiós monument, fet amb troncs de pollancres posats en espiral, arribem a Utebo on hi destaca l’espectacular torre mudèjar de l’església de Santa Maria, construïda amb maons i rajoles de colors que brillen sota l’intens sol.

Torre mudèjar de Santa Maria de Utebo

A Monzalbarba creuem l’Ebre pel pont d’Alfocea i a partir d’aquí ja veiem molts ciclístes però cap cicloturísta. Així arribem als Galachos de Juslibol, conjunt de meandres abandonats d’alt interès ecològic, situats al peu d’un espadat guixós anomenat El Escarpe. Aquesta zona, situada a les portes de Saragossa, ha estat habilitada com àrea d’esbarjo per als habitants de la gran ciutat, i avui està especialment concorreguda perquè és diumenge.

Flanquejant l’espadat arribem al poble de Juslibol des d’on ja veiem les torres de la basílica de la Mare de Déu del Pilar i, per carretera, entrem a Saragossa, la Caesaraugusta dels romans, per una gran avinguda que, en línia recta, ens porta a creuar el riu pel Puente de Santiago des d’on veiem com l’Ebre passa besant-li els peus al Pilar.

A la plaça del temple fem un breu dinar amb immillorables vistes de la basílica-catedral i, sense entretenir-nos, perquè ja hem visitat la ciutat en altres ocasions, abandonem la populosa urbs tot creuant el riu Huerva per una pasarel·la i passant després per la reserva natural de l’Alfranca, on hi ha molts punts d’observació d’aus.

A tocar de la Cartuja Baja passem prop de l’anomenat Puente del Bicentenario, una passarel·la peatonal molt fotogènica. A partir d’aquí el camí ja no continua perquè l’indret s’ha convertit en la reserva nautural dels “sotos y galachos del Ebro” i per això hem de recular fins a la Cartuja per a recuperar el camí.

Ara anem de dret cap a Burgo de Ebro sota el sol i el vol majestuós de les cigonyes, aprofitant les poques ombres que el camí ens ofereix ja que el termòmetre marca 37ºC. Avui no hem tingut cap problema de desplaçament i només hem hagut de rodar i rodar per pistes i més pistes fins al Burgo de Ebro, final d’etapa. Ja portem uns 586 Km de recorregut.

12.08.13 - 11a etapa: Burgo de Ebro - Alborge (72 Km / + 274 m)

Avui aconseguim sortir a les 6:45 i a aquesta hora ja no fa gens de fresca, ens espera un altre dia dur, encara que hi ha alguns núvols al cel. Anem a frec del riu des d’on veiem com el sol malda per sortir entre l’"incendi" de l’est per tal d’enmirallar-se, un dia més, a les aigües de l’Ebre.

Després d’aquesta dosi de lirisme, seguim ruta tot passant a prop de l’assut de Pina, on neix el canal de Fuentes, que seguim uns quilòmetres i per on passem sota el pont d’una autovia. Un cop creuat el canal anem a recuperar el curs del riu rodant per bones pistes i tenint el poble de Fuentes de Ebro just a la nostra dreta.

Aviat ens treiem la poca roba d’abric que portem i els núvols segueixen essent decoratius. El camí passa sota la línia ferroviaria d’alta velocitat que travessa l’Ebre per un pont de disseny.

Ara el camí es fa més estret i tapat, però no sabiem el perill que s’amagava sota la malesa, i del qual ens vam adonar tot just arribar al poble de Pina de Ebro: les dues bicicletes tenen la roda del darrera punxada!!! La causa: la llavor del tríbol (Tribulus terrestris), planta acaule de la família de les zigofil·làcies, pròpia de les regions seques d’Europa, Asia i Àfrica. Les llavors d’aquesta planta (anomenades queixals de vella o abriülls) són unes càpsules equipades amb una robusta espina destinada a clavar-se a les potes dels animals (o als pneumàtics dels ciclístes) cosa que les converteix en veritables xinxetes naturals, i davant d’això de res serveixen líquids antipunxades ni fundes de cap classe. Si voleu saber més d'aquesta planta, cliqueu aquí

Tenim sort que al poble hi ha un taller obert on l’amo, el “señor Eladio”, ens comenta que això és molt normal per aquests topants i que allà anomenen aquestes llavors “dientes de vieja”, per aquesta raó ens recomana les cobertes tubeless…d’aquest consell prenem bona nota, però entre una cosa i una altra ja hem perdut més d’una hora i comencem a tèmer que la Ruta de l’Ebre s’acabi convertint en la Ruta dels Tallers.

Després de fer un mos ràpid a la plaça del poble, seguim camí per la variant de Gelsa. A Velilla de Ebro fem una parada forçosa ja que està fent un sol i una xafogor de justícia. Aprofitem la parada per dinar uns entrepans a l’ombra del tendal d’un bar al costat de l’església de l’Asunción, temple del s.XVI construit amb maons. Aquesta població té el seu origen en una colonia romana (Victrix Iulia Lepida), a frec de la Via Augusta, la qual es va convertir més tard en una ciutat molt comercial anomenada Iulia Celsa; les seves ruïnes es conserven al turó que hi ha sobre el poble.

Església de la Asunción, a Velilla

A les 3 de la tarda sortim de nou a rodar malgrat que el termòmetre marca 37ºC, però és que el cel es va tapant i sembla que s’està preparant una bona tempesta. No anem pel camí del riu per por dels “queixals” i per això ens enfilem per una pista interior que s’enfila a l’altiplà de Las Torcas on l’aire és tan calent que fins i tot ens cremen els ulls! Per l’oest ja s’endevinen cortines de pluja.

De baixada cap al riu anem a desembocar a mig camí del sender “Deja de Güiu”, nom que ens sembla força curiós i on aviat empalmem amb una pista que ens porta de dret cap a Alforque.

Alforque

El cel està absolutament amenaçador, per això decidim anar per carretera directament a Alborge tot fent una aturada al Mirador de Las Tres Aguas, on es veu un tast de la complicada red de meandres que descriu el riu entre Alforque i Escatrón. Just abans que esclati la tempesta arribem a Alborge, final d’etapa.

Nota: A Alborge ens hostatgem a l’antiga Casa de Diezmos y Primicias del Monasterio de Rueda, avui convertida en allotjament de turísme rural i regentada per un xicot de Cervelló i la seva esposa, amb el qual vam mantenir una conversa molt agradable… feia temps que no sentiem parlar català!

13.08.13 - 12a etapa: Alborge - Casp (42 Km / + 522 m)

Avui ens llevem un xic més tard ja que hem decidit fer una etapa curta degut al fet que per aquest topants els camins estan en males condicions i no ens volem arriscar a noves punxades, així que sortim d’Alborge per la plaça de l’església dedicada a San Lorenzo, per això aquests dies al poble estan de festa grossa. Aviat, però, arribem a la carretera per la qual creuem l’Ebre en direcció a Escatrón.

Alborge

Es dóna la circumstància que entre Alborge i Escatrón, si es va pel camí, hi ha una distància de quasi 30 quilòmetres mentre que si es va per carretera aquesta distància queda reduïda a poc més de 8 quilòmetres!!! Això dóna una idea del grau de retorçament dels meandres en aquest tram del riu.

Passat Sástago creuem de nou l’Ebre i ens enfilem al “Mirador de los Meandros”, que es troba a tocar de la carretera, i des d’on contemplem com el riu excava profundament el seu llit a les argiles i només podem endevinar el seu curs seguint la línia verda dels arbres de ribera. Al fons hi destaca la silueta d’un fortí del segle XIX.

Sástago des del Mirador de los Meandros

Estem a poca distància del monestir de Rueda (s. XI-XVIII), nom que li ve d’una gran sínia que es troba en procés de restauració, però, malauradament, a aquesta hora el monestir encara està tancat… una altra cosa que ens queda aparcada! Tampoc estem lluny de les restes del castell d’origen musulmà de La Palma ubicat a la població de La Zaida. Per contra arribem ràpidament a Escatrón on es pot dir que, a partir d’aquí comença el territori dels grans pantans, ja que ens trobem a la cua del grandiós pantà de Mequinensa, inaugurat l’any 1955.

Des d’Escatrón anem per carretera en direcció a Chiprana, fins a un punt on enllacem de nou amb el camí per tal d’acostar-nos a les llacunes anomenades “las Saladas de Chiprana”, aigües d’origen profund que afloren a les depressions carregades de sal del subsól (la mateixa sal que exploten a Súria i Sallent), sal que queda dipositada als marges de les llacunes degut a la intensa evaporació. Aquest és un lloc protegit i no podem sortir dels camins marcats.

Las Saladas de Chiprana

Després de visitar aquest lloc tan singular, anem cap a Chiprana, poble situat sobre un turó que domina un extens meandre del riu i que ostenta el sobrenom de “La novia del Ebro”. Aprofitem l’avinentesa per a visitar el nucli urbà i el seu mirador des del qual es té una bona vista d’aquest meandre.

Després de fer un refresc, ja que el sol comença a escalfar de valent, tornem a la carretera per anar fins a Casp on hem decidit acabar l’etapa d’avui, i on −oh, sorpresa!!!− estan de festa ja que avui precisament comencen “las fiestas de San Roque” i per això hi ha una gentada increïble que llencen molts petards i aquesta és la causa que ens costi un xic de trobar allotjament, però finalment trobem un hotel als afores, lluny del brogit de la festa, la qual s’allarga fins a altes hores de la matinada.

Casp. Col·legiata de Santa Maria la Major

Nota: Casp és una ciutat de la Franja (a la comarca del Baix Aragó-Casp) en la que ja es parla català (o LAPAO per alguns), i que es troba a l’aiguabarreig del riu Guadalope amb l’Ebre, i que gràcies a un dic no es troba avui dia sota les aigües del pantà de Mequinensa. Aquesta ciutat també és famosa pel Compromís de Casp, per virtut del qual, l’any 1412, uns representants de la corona catalanoaragonesa es van reunir per a escollir un nou rei, després que Martí l’Humà morís sense successor directe. Aquests representants van elegir un rei castellà de la dinastia Tastámara, Ferran I, el d’Antequera, posant així punt i final a la Casa de Barcelona i a l’hegemonia de Catalunya a la Corona d’Aragó.

14.08.13 - 13a etapa: Casp - Mequinensa (48 Km / + 725 m)

Avui és el dia que sortim més aviat (a les 6:15), ja que encara no tenim clar què acabarem fent, perquè entre Casp i Mequinensa no hi ha cap poble (i per tant no hi ha aigua) i no sabem del cert com estan els camins.

Encara és de nit quan abandonem Casp per la carretera vella que ressegueix l’antic curs del riu Guadalope, el qual creuem per la Presa de los Moros, un dic de contenció que desvia les aigües del Guadalope cap a un punt anomenat Los Tres Túneles. Un cop hem passat sota les vies del tren ens situem just a sobre el túnel, que és la nova desembocadura del Guadalope a l’Ebre, tota una obra d’enginyeria.

A partir d’aquí el camí comença a semblar-nos massa estret i embrossat, per la qual cosa agafem la carretera N-211, que a aquestes hores està molt tranquil·la, fins a la desviació del camping “Lake Caspe”. Just a l’entrada d’aquesta desviació prenem una pista a mà dreta que planeja en direcció a l’àrea de picnic del Mas de la Punta i, immediatament, se’ns obre la meravella: el pantà de Mequinensa, anomenat també “El Mar de Aragón”, en tot el seu esplendor… sembla ben bé que anem a frec de la Costa Brava, i fins i tot hi ha gavines!!!

La pista ressegueix un meandre, anomenat la Vuelta de la Magdalena, i arriba al Mas de la Punta tot passant pel Corral de Dolader. L’àrea de picnic disposa de taules de pedra i barbacoes, tot bastant deixat de la mà de Déu, però el principal problema és que no hi ha cap font. També hi ha un refugi lliure en molt males condicions i, en teoria, aquí s’acaba una de les etapes a peu!!! 

Refugi del Mas de la Punta

Aprofitem per a prendre un suc tot contemplant la silueta de l’ermita barroca de la Magdalena, avui dia aïllada de terra ferma per culpa del pantà. Tot seguit anem a sortir de nou a la N-211 per la pista asfaltada d’accés al Mas de la Punta, i fem alguns quilòmetres d’aquesta carretera fins a l’entrada del Soto Buisan on anem a mirar què tal està el camí, i el que veiem en un pal indicador no ens agrada gens: 44 quilòmetres fins a Mequinensa del que pensem que puguin ser camins estrets i embrossats que passen per indrets absolutament desolats, on l’únic signe de civilització és el refugi lliure de la Vall de Freixes, que ens imaginem serà com el del Mas de la Punta… Davant d’això decidim seguir per carretera on la distància fins a Mequinensa és de tan sols 22 quilòmetres!!!

La carretera en qüestió comença bé, però quan s’acosta a l’ascens de l’Alto de las Carrascas deixa de tenir voral, malgrat que es tracta d’una carretera nacional, i hem de circular per la calçada, amb el perill que això suposa. El ferm, però, és molt bó i els vehicles ens adelanten correctament (excepte un britànic que ens passa fregant, maleït sia!)

Quan portem rodats uns set quilòmetres d’aquesta carretera N-211, sóm sobtadament aturades i retingudes, amb gran perill, per un “amable” treballador de la red de “Conservación de las Carreteras del Estado” el qual, esgrimint l’excusa de que avui és “operación salida”, ens exigeix que… a las 12:30, como muy tarde, teneis que desaparecer… com si fossim Harry Potter!!! perquè, si no és així… la Guardia Civil, os va a joder bien (paraules textuals). Després de treure’s, el que ens sembla, aquesta normativa de la butxaca, arrenca a còrrer i nosaltres seguim ruta tot superant l’Alto de las Carrascas i, sense més novetats, afortunadament, arribem a Mequinensa, final d’etapa. Només són les 11:30 del matí.

Pantà de Riba-roja i, a sobre, el castell de Mequinensa

Com és tan aviat anem a veure si podem visitar el “Museo de la Mina”, situat just a l’entrada de la població… però només obren els caps de setmana; una altra cosa a la recàmera!!!. Un cop ens hem instal·lat, agafem les bicicletes i anem cap al castell… però és súper privat i només es pot veure amb visita prèviament concertada… Seguidament anem cap a un mirador que no existeix… Després de tota aquesta pila de fracassos, ens mengem l’entrepà del dinar en un banc del poble, sota l’ombra d’uns grans pins i amb vistes al pantà de Riba-roja, on veiem com un dels pescadors captura un silur de gran tamany… tot un espectacle!!!

Nota: Per la tarda comprovem, efectivament, que no hi ha cap normativa que ens obligui a abandonar una via de circulació, ni per molta nacional que sigui ni per molta operació sortida, si no hi ha cap més carretera alternativa, com era el cas.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà)