Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (III)

7.08.13 - 6a etapa: San Vicente de la Sonsierra - Logronyo (52 Km / + 428 m)

L’etapa d’avui és un xic més llarga que la d’ahir però sense dificultats aparents, per això sortim més aviat que ahir sota un cel ennuvolat. Les boires passen per damunt la serra de Cantàbria com si fossin cascades.

Sortim de San Vicente per pistes parcialment asfaltades, creuant camps de vinyes que s’estenen més enllà d’on arriba la vista. Enlairat damunt un turó, al peu del qual flueix l’Ebre, hi veiem el castell de Davalillo.

Anem disposades a gaudir plenament del curs mitjà del riu, amb els seus “sotos” i les seves “vegas”, però a les cruïlles de les pistes els senyals comencen a escassejar i algunes estaques estan tan cobertes per la vegetació que costen de trobar. Això fa que fem alguna petita marrada, res greu.

Sembla que darrera la vegetació hi ha una estaca...

Arribant a Baños de Ebro optem per la variant que passa per Cenicero, tot passant per Torremontalbo on hi destaca una robusta torre medieval (s. XIV-XV)  que havia servit de talaia. Sortim de Torremontalbo per la carretera per poder creuar un vell conegut: el riu Najerilla, que ja vam creuar l’any passat al Camí de Sant Jaume. El dia ha millorat molt i ara fa un bon sol.

Talaia de Torremontalbo

Després de creuar el riu Najerilla anem paral·lels al seu curs fins passar sota les vies del tren, molt a prop d’una àrea de descans situada a l’aiguabarreig del Najerilla amb l’Ebre. Aquesta zona està qualificada de PEPMAN (Plan Especial de Protección del Medio Ambiente Natural) per la seva vegetació de ribera on es veu que hi viu una colonia de llúdries. Ara anem cap a Cenicero al costat d’un canal  i entre petits horts a tocar del riu: són les anomenades Huertas del Najerilla.

Després de passar un altre cop sota les vies del tren entrem a Cenicero, llar de moltes afamades bodegues i on el camí, enlloc d’anar pel centre urbà, fa un tomb incomprensible, baixant molt per després tornar a pujar quasi al mateix lloc! A més a la sortida perdem els senyals i hem de recular per recuperar-los prop de l’estació, res greu. A partir d’aquí el cami va a frec de les vies i prop del riu, tenint la serra de Cantàbria absolutament desplegada a la nostra esquerra, i al davant es retalla una penya solitària i escarpada que no sabem si es tracta de la serra de Codés.

Creuem les vies a l’alçada del Soto del Buicio i pugem fort sota el turó de San Llorente abans d’entrar a Fuenmayor, on prenem una coca-cola ben fresqueta i reconstituent. En acabat recuperem el curs del riu tot passant un altre cop sota les vies del tren sota el qual hi ha una sèquia que recull les aigües de l’Arroyo Mayor que desemboquen a l’Ebre a l’alçada de l’àrea de descans del Remolino, un indret molt tranquil i encantador.

Aquí el riu està tancat per la petita presa del Cortijo i per això veiem grups de gent remant en canoes plàcidament. En aquest punt ens adelanta un altre cicloturísta que també està fent la ruta i que ens diu: “Anda!!! Yo creia que era el único loco que hacia la ruta!!!” La veritat és que a aquestes alçades de l’estiu no sóm pas gaires…

Un cop hem passat aquesta presa, el cabal del riu es redueix dràsticament i afloren totes les pedres del fons del llit, cosa que no havíem vist fins ara… Tot plegat fa una mica de pena. Ens enfilem cap a El Cortijo on, per evitar una pujada que fa el camí, nosaltres agafem una carretera que va entre les cases d’una urbanització a tocar del riu i per la qual entrem directament a Logronyo a través del bonic Parque del Ebro, indret on, avui fa casualment un any, es va començar a forjar la ruta que estem duent a terme i de la que ja portem uns 309 Km de recorregut.

Parque del Ebro a Logronyo

Torres de la catedral de Logronyo, anomenades "Las Gemelas"

Nota: Logronyo és la segona gran ciutat a tocar del riu l’Ebre, i a la que arriba el Camí de Sant Jaume procedent de Sant Carles de la Ràpita i que, a partir d’ara, anirem coincidint en alguns trams per la qual cosa la gent es pensava que estavem fent el Camí de Sant Jaume… al revés!!!!

8.08.13 - 7a etapa: Logronyo - San Adrián (70 Km / + 428 m)

A les 6 del matí hi ha molta animació a l’alberg on hem passat la nit, ja que la majoria, per no dir tothom, són pelegrins en ruta cap a Sant Jaume i a la sortida ens desitgem “buen camino”… quants records!!!

Sortim pel Parque del Ebro amb els arbres tocats de coure pel sol ixent i arribem a Varea després de creuar el riu Iregua. Deixem enrera la gran ciutat i les grans muntanyes i ens endinsem a la depressió de l’Ebre. El cel està molt encapotat i només hi ha una ratlla de cel blau cap a l’est, cap a on anem.

Passat Varea la nostra marxa es veu interrompuda per unes obres públiques que cal vorejar per la carretera tot passant per Recajo i, un cop creuat el riu Leza, agafem el Camí de Sant Jaume que surt a l’esquerra de la carretera pel qual arribem a Agoncillo, on fem un petit descans al costat del castell d’Aguas Mansas (s.XIII-XIV) on està ubicat l’ajuntament.

Castell de Aguas Mansas

El dia està empitjorant i, passant per Arrúbal i San Martín de Berberana, ja es veuen cortines de pluja cap al nord. En aquest darrer poble trobem un autèntic pelegrí fent el Camí de Sant Jaume i hi parlem una estona… quants records!!!. Des d’aquí anem de dret cap a los Cortados de Aradón, esbelta cinglera guixosa, al peu de la qual passa fregant el riu Ebre. Aquest espai tan estret l’hem de compartir amb la via del tren.

Cortados de Aradón

Arriba un moment en que abandonem la via del tren per a prendre un d’aquests camins selvàtics tan agradables i plens d’esbarzers i, quan aconseguim sortir a una pista una mica decent… hi ha un enorme arbre caigut al bell mig!!! Per a superar-lo hem de descarregar les alforges de les bicicletes.

Ara anem de dret de nou cap al cingles, tot circulant entre amplis camps de vinyes, fins passar sota les vies del tren a l’alçada de l’ermita de Nuestra Señora de Aradón, a redós de les cingleres. Aquí agafem una pista principal que ens porta cap a Alcandre i des d’aquí, per carretera, anem a Lodosa on fem un breu dinar. Comencen a caure algunes gotes.

Sortim de Lodosa per bones pistes i camins carreters recentment netejats, que tot s’ha de dir, per la qual cosa arribem a Sartaguda en un tres i no res. A la sortida d’aquest poble agafem la variant que va cap a San Adrián, tot ascendint al mirador de la Santa Cruz per un camí molt costerut que hem de fer a peu, sota la mirada atenta d’una colla de voltors que s’estan sobre les roques, però les vistes de l’Ebre i els seus “sotos” s’ho mereix.

Ermita de la Santa Cruz

Al capdamunt del mirador hi ha una ermita moderna des d’on contemplem el mar de verdor que s’estén als nostres peus, on hi destaca la gran ciutat de Calahorra. Els núvols van passant i van deixant grans clarianes al seu pas, però el sol és de tormenta i quan ja baixem de dret cap a San Adrián observem que darrera l’ermita hi ha una gran foscor que s’acosta.

Arribem a San Adrián, final d’etapa, just a a temps per no mullar-nos.

Nota: A San Adrián destaca la seva església barroca (s.XVIII) situada al punt més alt d’un petit turó i, com a curiositat, la població té una calle Sant Adrià del Besós.

9.08.13 - 8a etapa: San Adrián - Tudela (64 Km / + 219 m)

Avui fa una setmana que vam iniciar la ruta de l’Ebre, i comencem el dia creuant un altre vell conegut: el riu Ega, el qual passem pel pont de la carretera i anem seguint el seu curs fins l’aiguabarreig. Tot seguit entrem a les terres de conreu de la vora del riu on el munt de pistes són com un laberint i les plantacions de pollancres semblen altíssimes naus de catedrals arbòries.

Arribant a la Barca de Azagra la roba d’abric ja comença a sobrar i el dia net i clar promet ser calorós. Als camps es veuen grups de cigonyes descansant abans d’emprendre el vol de tornada a l’Àfrica. Després de fer un tram de carretera anem per una pista elevada sobre l’Ebre entre camps de vinyes, tot passant a frec de la central hidroelèctrica de Machín.

En algunes cruïlles falten les estaques, per la qual cosa ens hem d’aturar a consultar el GPS i els mapes per tal d’assegurar-nos que anem pel bon camí i no haver de fer marrades. A l’alçada del pont de Rincón de Soto visitem les excavacions que s’estan fent a l’antiga bodega romana de Funes, i és que els romans… ja feien vi de rioja!!!

Bodega romana de Funes

A l’entrada d’un polígon industrial agafem el camí de Sant Jaume que no fa tanta volta com el camí de l’Ebre, i arribem al poble de Milagro on toca creuar el riu Aragón pel pont de la carretera i seguir el seu curs fins que desemboca a l’Ebre. En aquest espai tan obert només destaca la gran mole del Moncayo, i per bones pistes avancem ràpidament cap a Castejón de Ebro, tot passant pels Sotos de Alfaro, plens d’arbres fruiters on veiem planejar una àliga.

A l’alçada del pont que, creuant l’Ebre, es dirigeix a Castejón, ens unim a la variant que ve de Calahorra i poc després comencem a tenir problemes: a la pista s’hi estan fent obres i està tallada, per la qual cosa ens cal fer una petita marrada… res greu, un xic més enllà també trobem la pista trencada i hem de baixar a una altra que va just per sota… res greu, però a l’alçada de l’àrea de descans de Vivero, la pista està completament esllavissada pels aiguats… tanmateix, com és migdia i els treballadors estan dinant, aprofitem per passar a frec d’una gran màquina excavadora i així ens estalviem la marrada de torn.

Sembla que els problemes s’han acabat i ara rodem per una pista excel·lent que s’acosta als paisatges de Las Bardenas Reales, i quan anem seguint el barranc de Las Limas… la pista queda brutalment trencada per una altra esllavissada, que ha deixat a l’aire l’esclusa d’un canal. Ens cal baixar a creuar el canal i tornar a pujar a la pista amb gran esforç pel pes de les alforges… què més trobarem?

Un cop creuat el barranc de Las Limas pel pont de la carretera, seguim ruta sense més novetats fins al bonic Puente del Ebro, el qual dóna accés a la ciutat de Tudela, final d’etapa.

Entrant a Tudela pel Puente del Ebro

Nota: Tudela, pàtria dels “cogollos”, es troba a l’aiguabarreig amb el riu Queiles, i hi destaca la seva catedral gòtica, amb diverses portalades molt treballades, així com també la gran plaça de Los Fueros prop de l’Hostal Remigio on, del restaurant d’aquest hostal, no vam quedar gens contentes.

10.08.13 - 9a etapa: Tudela - Luceni (70 Km / + 224 m)

Avui tornem a sortir aviat perquè ens espera una altra etapa llarga sota el sol. Quan el rellotge de la Plaza de Los Fueros estant tocant les 7, sortim de Tudela per una bona pista a frec de l’Ebre que a aquesta hora té el color de l’acer.

Plaza de los Fueros, a Tudela

Tot just quan contemplàvem el Moncayo de color rubí… el camí està tallat i no ens deixen passar ni a peu ni caminant!!! Hem de recular i fer una llarguíssima marrada per carretera fins a Fontellas i allà buscar la direcció de El Bocal, al qual arribem després de creuar el Canal Imperial de Aragón pel Puente de Formigales que dóna accés a la casa de comportes d’aquest canal i on recuperem el camí de l’Ebre.

El Moncayo

Anem en direcció a Buñuel acompanyades de la silueta del Moncayo. Fa un bon sol però també fa un airet fresquet molt agradable. A l’àrea de descans de Carracortes, molt concorreguda pels pescadors, fem un petit descans a l’ombra dels pins. A les portes de Novillas tornem a trobar el camí tallat i ens cal fer una nova marrada… Ara s’ha girat un fort vent que és aprofitat pels nombrosos molins d’un parc eòlic proper.

A la Barca de Novillas un plafó ens indica que estem a 14 Km de Gallur… això està fet! A més anem a gran velocitat per una pista en perfectes condicions però, sobtadament, el camí de l’Ebre gira a mà esquerra i aquí comencen els veritables problemes del dia: el camí s’endinsa a “La Mejana del Lobo”, i mai millor dit perquè sembla que ens fiquem a la boca de l’idem amb camins carreters flanquejats de canyes que et fuetegen la cara.

Però això no és res comparat amb el laberint de camps que venia després, on el camí desapareix cobert per la vegetació o bé es fica en mig dels camps de panís, i això ens obliga a fer marrades i més marrades, sense referències de cap mena, on orientar-se és molt dificil, fins i tot amb l’ajut del GPS.

Ens costa Déu i ajut trobar la pista de sortida d’aquest laberint i arribem a Gallur després d’haver estat més de dues hores perdudes donant voltes. A Gallur, que és el primer poble d’Aragó, prenem uns merescuts entrepans regats amb coca-cola ben fresqueta i, acte seguit, veiem les coses d’una altra manera: decidim donar una altra oportunitat al camí que ara va per l’altra riba per una bona pista, en direcció a Luceni, tot passant pel costat de l’ermita de Santa Ana i per Pradilla de Ebro, població tan castigada per les crescudes del riu que fins i tot han dedicat un monument a les riuades.

Tornem a passar el riu i per carretera, tot passant per Boquiñeni, arribem a Luceni, final d’etapa.

Nota: La senyora de la pensió on passem la nit també es queixa de que, per aquesta zona, els camins estan molt malament, i per això la majoria de gent agafa la pista que va al costat del Canal Imperial de Aragón… Haver-ho dit abans!!!

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà)