Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (II)

4.08.13 - 3a etapa: Pesquera de Ebro - Trespaderne (55 Km / + 861 m)

Avui ens toca recòrrer un dels trams més espectaculars de la ruta, per això sortim a rodar quan encara falten uns minuts per les 7 del matí. El cel està bastant tapat i les boires s’arrosseguen per les altes cingleres. Sortim del poble tot creuant l’Ebre per un pont medieval a tocar de l’ermita de San Antonio.

Com que tenim notícia de que la palanca de ciment que hi ha a Villanueva-Rampalay no està en condicions, i no sabem si estarà arreglada, anem de dret per carretera cap a Tudanca . Just abans d’arribar a l’ermita en ruïnes de Colina, traspassem un curt però vistós congost, anomenat Estrecho de las Calzadas, que és la porta d’entrada a la comarca  burgalesa de Las Merindades, apelatiu que data del s.X, atorgat per Fernán Gonzalez a l’administrador o “merino” d’aquestes terres el qual ostentava poders equivalents al d’un comte, o fins i tot d’un rei.

També ens adonem que entrem en un territori geològicament torturat amb un seguit de plecs anticlinals i sinclinals quilomètrics. El nucli del primer dels sinclinals, entre Colina i Tubilleja, es correspon amb la vall de Zamanzas i en ella hi camps de fruiters, gira-sols i oliveres; tot, però, un xic abandonat.

Abans d’arribar a Tudanca tornem a creuar un altre petit congost i tot seguit entrem a aquest petit poble on s’acaba la carretera. Ara ens cal continuar per un sender, a frec del riu, entre ondulats prats de gespa que sembla que ens desplacem per un camp de golf. Aviat, però ens toca pujar de valent cap al Portillo del Oso  per un preciós camí de grau per tal de salvar el Desfiladero de los Tornos, entre les serres d’Albuera i Tudanca corresponent a un gran i apretat anticlinal. El camí, evidentment, l’hem de pujar a peu i amb gran esforç de braços. El premi és una gran vista enlairada del riu des del trau rocós del pas.

A l’altre costat del pas un camí carreter baixa fins a la Fuente Honda, sorgència kàstica que, en un curt recorregut, desemboca directament al l’Ebre. Aquí el riu baixa ample i mandrós, però el corrent és ple de perillosos remolins. Ara anem per pistes i camins absolutament selvàtics, tot passant per Cidad de Ebro i Manzanedillo, fins que arribem a una passera de ciment que ens permet creuar el riu, ja que nosaltres no tenim intenció de superar la Garganta de los Hocinos per les passarel:les metàl·liques.

En arribar a la carretera, a l’altra banda del riu, veiem un cartell que ens assabenta que allà a prop es troba l’ermitatge de San Pedro excavat a la roca… però  no el visitem perquè avui tenim encara molt camí per endavant. Així, ràpidament, arribem a Incinillas, des d’on veiem l’osca per on el jove i tossut Ebre s’obre pas entre les serres de Tudanca i de la Tesla. A la sortida d’Incinillas enllacem amb la carretera N-232 per la qual travessarem la temuda Garganta de los Hocinos… El tram de carretera és curt però intens, i no ens aturem fins que no arribem al Puente del Aire, a la sortida del congost, i des d’on contemplem l’estret amb més tranquil·litat.

Des del Puente del Aire tornem al camí que s’enfila cap al Portillo de La Labrada des d‘on tenim una dilatada vista de la vall de Valdivielso. De baixada ho fem pel ferm d’una antiga via romana que, en alguns trams, encara conserva l’empedrat original.

Arribem a Puente Arenas, un dels pobles més importants de la Merindad de Valdivielso on trobem el primer bar obert de la ruta i on aprofitem a fer un refresc, perquè el sol comença a castigar i la calor ja es deixa sentir.

Com sortim per la carretera no passem per l’església de San Pedro de Tejada, una altra joia del romànic, i això em sap greu… Haurem de tornar! Poc després prenem de nou el camí passant a frec de Población de Valdivielso fins a una àrea recreativa a la cua del petit pantà de Cerezeda, on les aigües de l’Ebre queden momentàniament aturades. Aquí ens adelanta el  primer ciclista que també està fent la ruta, però ell només va fins a Saragossa. Poc més enllà d’aquesta àrea hi ha un pont que creua el riu i per on es dirigeix el camí de l’Ebre, però nosaltres, assabentades que en aquest punt el camí fa una volta bastant llarga i que no val molt la pena, anem a mà esquerra pel Camino del Vado que va directament a Hoz de Valdivielso i on s’inicia l’ascens a Tartalés de los Montes per una carretera molt costeruda.

A mig camí  de la pujada hi ha un mirador des d’on es pot contemplar el bonic salt de Tartalés. Fa alguns anys, poc abans del túnel, una esllavissada es va endur part de la carretera que va haver de ser substituïda per un pont, però durant un temps el poble va estar aïllat.

Passat el túnel ja entrem al petit poble de Tartalés de los Montes, al peu de la serra de la Tesla, on s’acaba l’asfalt i comença una pista excel·lent que s’enfila pel barranc de Los Borcos, l’interior d’un gran anticlinal, cap al Collado de la Muñeca (940m). A mitja pujada ens torna a passar el ciclista d’abans perquè ell ha anat pel camí que nosaltres ens hem estalviat… el pobre no s’explica com l’hem adelantat! Al capdamunt del coll entrem al parc natural de Los Montes Obarenes-San Zadornil, on fem un mos i un petit i merescut descans, sota l’ombra d’uns grans pins. Una parella ens comenta que per aquestes contrades es troba el bosc de teixos més gran d’Europa.

Per la pista baixem ràpidament cap a Tartalés de Cilla i des d’aquí, per carretera, baixem a la N-629 a la sortida del Desfiladero de la Horadada per on l’Ebre excava penosament el seu curs. Passem a frec d’un altre ermitatge excavat a la roca: es tracta de l’Eremitorio del Arroyo de la Torcas i aquest si que el visitem perquè està a tocar de la carretera. També passem sota un espectacular pont de ferro de la línia de tren Santander-València que no va funcionar mai degut a interessos econòmics.

Per la carretera creuem el riu Nela a l’aiguabarreig amb l’Ebre i entrem al poble de Trespaderne, final d’etapa.

Nota: A Trespaderne és de destacar el pont medieval (s.XII) sobre el riu Nela amb quasi 100m de longitud, així com també el castell de Tejeda, d’origen romà, i construit en un turó proper que dominava la sortida del congost. Està considerat el primer castell d’Espanya.

5.08.13 - 4a etapa: Trespaderne - Miranda de Ebro (66 Km / + 1170 m)

Avui toca la que anomenem “etapa reina”, ja que hem de superar el Desfiladero de Sobrón per dalt la muntanya, a més l’etapa de per sí ja és prou llarga. Després de dormir com troncs, fem el primer esmorzar autèntic de la ruta al bar de l’hotel “José Luís”, on hi hem estat molt bé.

Sortim del poble pel camí a buscar l’Ebre, aquí molt remansat ja que ens trobem a la cua de l’embassament de Cillaperlata. Creuem el riu per la paret del pantà i l’espectacle que ens ofereix és immillorable.

Anem cap al poble de Cillaperlata el qual creuem pel seu carrer principal tot cercant uns altres indicadors de la Ruta de l’Ebre: es tracta d’unes plaques metàl·liques, força menudes, adossades a les parets dels edificis.

Sortim del poble pel costat d’uns safareigs i per una bona pista, entre camps de blat recent segats i agudes crestes, passem pel peu de la Peña de la Dehesa i pel Collado de la Cucharera abans d’entrar al poble medieval de Frias, coronat per un formós castell (s.XIII-XVI) i la seva església de San Vicente amb elements romànics i gòtics. Es dóna el cas que al 1906 es va ensorrar la torre de l’església i la seva portalada romànica va ser venuda a un museu de Nova York.

Arribant a Frías

Castell de Frías

Pugem al poble a fer la visita de rigor, però és massa aviat i el castell encara està tancat! Ho haurem de deixar per una altra ocasió… De totes maneres pasegem pels seus tortuosos carrers al peu d’un turó de pedra tosca anomenat “La Muela”, on es poden veure cases força rústiques. Des de la part baixa del poble anem a creuar l’Ebre pel pont medieval que ens recorda molt al pont de Besalú, amb torreta i tot.

Un cop creuat el pont anem per carretera directament a Montejo de San Miguel tot estalviant-nos un estret pel qual el capriciós Ebre, tenint tant d’espai com té, s’entafora incomprensiblement, tallant l’extrem més nord-occidental de la serra de Pancorbo. Aquest fet s’explica pel fenòmen geològic anomenat epigènesi, mitjançant el qual un riu traça el seu curs damunt una conca reomplerta amb materials tous, ignorant que a sota hi ha un relleu preexistent ocult i que, quan es descobreix per erosió, el riu ja no te altra opció que seguir excavant el seu curs encara que sigui damunt de roques dures… així s’ha format aquest estret i tots els estrets que hem visitat i visitarem.

A Montejo de San Miguel un senyor molt amable ens indica com sortir del poble i al saber que no hem anat per l’estret perquè tenim entès que el camí desapareix sota l’exuberant vegatació, l’home es queixa del mal estat en que es troben molts camins, especialment el de l’Ebre. Nosaltres, veient el panorama, seguim ruta per la carretera en direcció a Quintana Martín Galíndez (no és una persona, és un poble) i Barcina del Barco, on agafem de nou el camí per anar fins a San Martín de Don, des d’on veiem de lluny la central nuclear de Garoña, enmig d’un gran meandre que descriu el riu a la cua de l’embassament de Sobrón, el segon dels grans pantans que retenen les aigües de l’Ebre.

Des de San Martín de Don es pot dir que comença la dura pujada a l’Alto de los Llanos (o de Las Antenas). El dia, que ha començat molt bé, es va encapotant i les boires cobreixen les parts altes de les serres que ens tanquen l’horitzó, per la qual cosa donem gràcies perquè és millor fer les pujades sense sol.

La pista per la qual pugem és molt bona però un xic sorrenca, i s’enfila pel vessant oest de la serra d’Arcena deixant enrera la vall de Tobalina que acabem de recòrrer. Prop del coll hi ha un gran mirador on aprofitem a fer un mos i contemplar el panorama que ens ofereix amb el pantà de Sobrón, que tenim just a sota.

Els darrers metres de la pista, però, els hem de fer a peu degut al fort pendent i l’abundància de sorra. Així d’aquesta manera arribem a l’Alto de los Llanos, a 1095 metres d’alçada, el punt més alt de la Ruta de l’Ebre i on deixem també enrera el parc natural dels Montes Obarenes-San Zadornil. A partir d’aquí abandonem la pista per a prendre un sender estret que baixa fort (300 m de desnivell) a través d’una espessa fageda que ens recorda molt al Puigsacalm.

Per aquest sender arribem a una pista que ens deixa a l’enlairat poble de Sobrón on aprofitem per dinar en una placeta acompanyades d’un grup de gallinetes. Des d’aquí agafem l’empinada pista cimentada que ràpidament ens deixa a Baños de Sobrón, des d’on seguim per carretera fins a Puentelarrá, doncs expliquen que, per aquest topants, els senyals del camí estan esborrats pels pagesos que no volen que la gent travessi les seves terres. Després de probar d’agafar el camí entre Puentelarrá i Guinicio, decididament optem per la carretera que ens porta directament a Miranda de Ebro, la primera de les grans ciutats de la ruta i final d’etapa.

Pont de Carlos III, a Miranda de Ebro

6.08.13 - 5a etapa: Miranda - San Vicente de la Sonsierra (36 Km / + 490 m)

L’etapa d’avui la considerem una “etapa de descans”, per això ens llevem a les 8 del matí i, després d’esmorzar tranquil·lament, sortim a rodar cap a les 9 amb un cel bastant tapat i molta xafogor. Anem per camins entre camps de blat acompanyades de l’Ebre que flueix tranquil per la nostra esquerra sota les estribacions més occidentals de la serra de Portilla. Molt a prop estan els pobles de Salinas de Añana i Salinillas de Buradón on, des de l’Edat Mitjana, s’han explotat manantials salats igual que es feia a Gerri de la Sal.

Tot seguit deixem la riba del riu per a dirigir-nos cap al poble d’Ircio que tenim un xic enlairat davant nostre, i des d’allà agafem la carretera que ens permetrà d’evitar la pujada a la serra de Gorbera, on el camí puja de dret per un tallafoc. Per la carretera ens acostem de nou al riu i, un cop hem passat sota l’autopista A-68, entrem a la Rioja i això es nota de seguida perquè ja veiem els primers camps de vinyes.

Ens anem acostant a la porta de sortida, pas estret per on s’escola l’Ebre entre els Montes Obarenes i la serra de Toloño i per on deixarem enrera la serralada Cantàbrica i la seva intrincada geografia. Enlairada damunt una roca  ja veiem l’ermita de San Felices i, un cop creuat un petit túnel, sortim a camp obert on hi destaca la ciutat d’Haro. A la nostra esquena deixem  Las Conchas de Haro i Los Riscos de Bilibio, nom que prové del llatí bilibium que significa “dos llavis” i això és degut a que, en aquest punt, la muralla muntanyosa del bloc Montes Obarenes-Sierra de Cantábria queda bruscament tallada pel riu Ebre donant a l’estret l’aspecte de valves.

Vista de "las Conchas de Haro"

Tot seguit entrem al nucli urbà d’Haro, “capital del rioja” i on desemboca un altre afluent important: el riu Tirón, procedent de la serra de la Demanda.

Travessem la ciutat i agafem la variant del camí que passa per Gimileo i Briones, poble aquest darrer que aprofitem per a visitar ja que poseeix un mirador sobre el riu Ebre amb bones vistes dels camps i de la serra de Toloño. La plaça de l’església està molt animada a aquesta hora del migdia i per això aprofitem a fer el vermut.

Arribant a Briones

Només ens queda prendre la carretera que va per l’interior d’un ampli meandre fins a un pont medieval que ens permet creuar l’Ebre abans de pujar al turó on està enclavat el poble de San Vicente de la Sonsierra, final d’etapa.

Nota: A San Vicente de la Sonsierra destaquen les restes del castell i les seves muralles (s.XII) on actualment s’hi estan fent obres de consolidació. També és important la seva església, però l’únic restaurant del poble el vam trobar… tancat! Sort que al supermercat ens recomanen un bar on ens serveixen unes delicioses hamburgueses.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà)