Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (I)

D’ençà que fa un any, durant el transcurs del Camí de Sant Jaume, les Isabels vam creuar l’Ebre pel Puente de Piedra de Logronyo, que hem estat barrinant la idea de seguir el curs d’aquest riu en bicicleta des del seu naixement fins a la seva desembocadura.

El riu Ebre al seu pas per Logronyo

La nostra principal font d’informació ha estat la guia Camino Natural del Ebro GR 99 publicada pel Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, amb bonics i acolorits mapes que ens van ser de gran utilitat.

Però conscients de que no tot està a les guies, vam extreure informació d’altres llocs, i un d’aquests va ser la revista trimestral del Centre Excursionista d’Olot on es publiquen les aventures d’en Jaume Roqué i la seva esposa Rosa que, des de l’any 2009, segueixen el GR 99 a peu en trams de vuit jornades. També vam extreure del Wikiloc, l’itinerari que va seguir un ciclista que es fa anomenar “apadreni”, el qual seguiem per GPS a través d’un smartphone equipat amb un carregador solar… tot un muntatge!

A tall d’introducció es pot dir que l’Ebre és l’únic riu d’entitat que desemboca a la Mediterrània, i que és el segon en llargada després del riu Tajo (el nostre proper repte?) però, això sí, és el més cabalós de la Península Ibèrica ja que reb les aigües procedents de la Serralada Cantàbrica, els Pirineus, el Sistema Ibèric i la Serralada Costanera Catalana, a més el seu curs esdevé molt regular degut a l’homogeneïtat de la Depressió de l’Ebre estructurada entre aquestes serralades.

La manera com vam resoldre el tema del trasllat de les bicicletes i l’equipatge va ser, després d’estudiar diverses possibilitats, el següent: anada des de Barcelona a Santander amb un cotxe de lloguer prou gran per a encabir les bicicletes, i després anada des de Santander a Reinosa amb tren de rodalies, el qual realitza un preciós trajecte que, a partir de Torrelavega, s’endinsa a la vall del riu Besaya fins superar la carena que separa els vessants cantàbric i mediterrani, prop del port de Palombera.

Després d’instal·lar-nos a la casa de turísme rural “El hornero de Salces”, agafem les bicicletes i anem a berenar a Fontibre, allà on el està el naixement “oficial” de l’Ebre, l’Hiberus dels romans.

Aquest naixement està enclavat en un indret meravellós, amb camins perfectament traçats i amb un gran restaurant allà mateix. Per tot arreu hi ha plafons que ens recorden que ens trobem… en un paraje emblemático: el nacimiento del rio Ebro, del cual la Península Ibérica toma su nombre…, i a més està presidit per una verge del Pilar damunt una columna on estan gravats els escuts de totes les províncies que el riu travessa. Però el tal naixement no està exempt de polèmica ja que el riu Ebre, que sorgeix de sota una roca, té el seu origen al riu Híjar que neix al peu del Pico Tres Mares, a l’extrem occidental de la serra d’Ístar, on hi ha una estació d’esquí i on neixen també els rius Pisuerga (afluent del Duero) i el Saja, el qual s’uneix al Besaya poc abans de desembocar al mar Cantàbric. A finals del anys 80, i mitjançant la tècnica de tinció, es va comprovar que part del cabal del riu Híjar es filtra sota terra a l’alçada de Paracuellos i que aquest cabal aflora de nou a Fontibre on reb el nom de riu Ebre.

De tornada cap a Salces posem el comptaquilòmetres a zero i donem per inciada aquesta aventura… tenim per endavant més de 900 Km.

Per finalitzar aquesta mena d’introducció diré que, tot aquell que pensi que el camí de l’Ebre fa baixada… està ben equivocat!

2.08.13 - 1a etapa: Fontibre - Villanueva de la Nía (45 Km / + 696 m)

Sona el despertador… Són les sis del matí i ens llevem d’un salt disposades a aprofitar al màxim les hores de fresca del matí. Després d’un esmorzar molt frugal ens posem en marxa tot acomiadant-nos de la simpàtica gosseta de la casa rural. Entrant a Reinosa passem a frec del riu Ebre que a aquestes alçades no és més que un riuet de muntanya.

Passant pel casc antic de Reinosa observem que hi ha força cases nobles i també que hi ha una calle Deltebre, i ens preguntem: a Deltebre hi haurà un carrer Reinosa? A la sortida de la població ja trobem la primera dificultat del dia: s’ha de creuar un terreny, on pasturen unes vaques, i no ho posen gens fàcil pels que anem en bicicleta.

Quan arribem al pont de la carretera que va a Bolmir podem comprovar que, a l’aiguabarreig amb el rius Híjar i Izadilla, l’Ebre adquireix ja una entitat i un cabal considerables i passa a omplir el primer dels pantans: el grandiós Embalse del Ebro, del qual només veiem una petitíssima part. El sol comença a treure el nas per l’horitzó il·luminant una de les primeres mostres del romànic que veurem al llarg de la ruta: l’església de San Ciprián (s.XII) a Bolmir.

San Ciprián de Bolmir

Just sobre el poble de Bolmir, a Retortillo, es troben les ruïnes de l’antiga ciutat romana de Juliòbriga, i  en la que es pot reconèixer el fòrum, un parell de cases senyorials i unes termes, així com també algunes vivendes populars. Malauradament no tenim temps per a visitar-la… potser en una altra ocasió.

A partir d’aquí el camí s’enfila cap al Mirador del Cotío, amb bones vistes sobre el pantà i les muntanyes dels voltants, però ens adverteixen que la pujada és força dura, així que fem cas de les advertències i anem per carretera la qual, a partir d’Arroyo, baixa paral·lela al riu a través d’una espessa roureda on fa un fred que pela. A la Ferreria creuem el riu, on constatem que aquest baixa ufanós i amb molta força, com qualsevol riu jove. A l’alçada de Bustasur tornem al camí que va per una bona pista, tot deixant el monestir de Montes Claros enlairat a la nostra dreta.

Cap dels pobles que travessem té bar, per la qual cosa no podem completar el frugal esmorzar del matí. Arribant a Aldea de Ebro ja comença a fer caloreta. Aquest poble té grans cases de pedra i un únic bar… tancat! Prenem un mos ràpid al costat d’un dels plafons de la ruta i seguim cap a Loma Somera.

L’any passat, al Camí de Sant Jaume, ens dedicàvem a seguir petxines i fletxes grogues, mentre que ara anem buscant marques de GR i estaques de fusta amb una anella metal·lica al seu capdamunt, però la principal diferència amb el Camí de Sant Jaume és que, de moment, encara no hem vist ni una ànima.

El camí que puja a Loma Somera és massa estret i costerut per a nosaltres i per això l’hem de fer a peu, però s’ha de reconèixer que el sender es preciós i trascorre a través d’un bosc de faigs i roures entapissat de bruc (Erica sp.), les flors del qual tenyeixen de violeta els vessants soleis.

Des de Loma Somera baixem de dret cap al molí de la Renegada per una camí carreter. Al molí trobem una àrea de picnic i un plafó explicatiu sobre el funcionament del molí, però tot plegat està un xic abandonat i embrossat.

A partir d’aquí anem cap a Aroco per un camí molt estret que va a frec del riu, el qual baixa tan crescut que sembla que l’hagi d’envair d’un moment a altre. Per aquest camí tenim el primer contacte amb l’exuberant vegetació de ribera. Arribant a Aroco ja pensàvem que les dificultats s’havien acabat… però no! Ens cal pujar fins a El Colladillo i travessar una altra tanca de filferro i després baixar cap a Bárcena de Ebro, a l’aiguabarreig amb el riu Polla (si, no és broma!). A l’ombra d’una parada d’autobus, doncs la calor ja és impressionant, fem un altre mos mentre un home ens aconsella que agafem la carretera que va directe a Villanueva de la Nía… però no! Nosaltres agafem el camí carreter que s’enfila a Otero del Monte tot travessant l’enèsima tanca de filferro i desplaçant-nos a través d’un paisatge força ressec que ens fa pensar en el perill d’incendi forestal.

Al poble sóm rebudes per una colla de gossos que ens borden d’alló més, però l’amo, sense immutar-se, ens assegura que no hacen nada…  Prenent tota mena de precaucions, sortim d’aquest poble perdut de la mà de Déu i seguim ruta cap a Cubillo de Ebro i, finalment, cap a Villanueva de la Nía, final d’etapa.

Nota: Malgrat que a Villanueva de la Nía vam coincidir amb la Fiesta de la Patata, al poble no hi ha gaire enrenou i vam poder descansar de meravella al seu hostal. D’aquest poble cal destacar la seva església d’origen romànic (s.XII), dedicada a San Juan Bautista, amb interessants caparrons a seu absis.

3.08.13 - 2a etapa: Villanueva de la Nía - Pesquera de Ebro (52 Km / + 928 m)

Després que sona el despertador, ens llevem ràpidament i fem un altre esmorzar frugal a l’habitació de l’hostal per tal de no entretenir-nos car l’etapa d’avui és un xic més llarga i amb més desnivell que la d’ahir. Sortim a les 7:50h per una còmoda pista que s’enfila paral·lela al  barranc de l’Arroyo Arrocastro i amb el cel una mica encapotat, però aviat el camí de l’Ebre abandona aquesta pista per a prendre un camí carreter (tancat amb valles de filferro i fusta, per a variar) molt sorrenc en el que hem d’anar molt en compte de no clavar les rodes a la sorra.

En un punt, però, ens hem de desviar a mà esquerra per un altre camí carreter tancat amb una porta de ferro on l’estaca de fusta que marca el camí està darrera la valla i mig tapada per la vegetació… sort de la Isabel Salvia, que sembla que ensumi les estaques!!!

Per aquest camí carreter accedim a l’ample Collado de Castillo, on destaquen uns vistosos cingles sorrencs, tocats d’or pel sol que s’escola per entre les boires i, acte seguit, baixem ràpidament cap a Cuillas del Valle.

A partir d’aquí, i per no perdre més temps, anem combinant carretera i pistes fins a Sobrepeña, tot passant per Olleros de Paredes Rubias i Sobrepenilla on hi ha una bonica església romànica dedicada a San Martín (s.XIII).

Arribant a Sobrepenilla

A Sobrepeña anem fins al mirador que es troba al costat de l’església de Santa Juliana (s.XVI) per tal de veure l’Ebre… que avui encara no haviem vist! El mirador també ofereix bones vistes sobre el municipi de Valderredible, amb capital a Requejada. Des d’aquí baixem a trobar el riu que seguim aigües avall per un camí carreter força embrossat que va entre camps de panís, cereals i patates tot passant per Rebollar de Ebro i l’ermita de la Velilla.

Al Camí de Sant Jaume molts pobles portaven l’apelatiu “del Camino”, i aquí quasi tots els pobles que estan a tocar del riu porten l’apelatiu “de Ebro”. Pel pont de Rocamundo es pot anar a Polientes que és a l’altra banda, però nosaltres seguim per pistes cap al primer estret important que travessa el riu Ebre: el Cañón del Ebro, tot passant per Arenillas de Ebro i Villota de Elines, al peu de la Peña Carmesia que s’alça imponent damunt la vall. El dia, que ha començat enboirat, s’ha anat aixecant poc a poc, però, afortunadament, encara fa fresqueta i això no ens agota.

Anem expressament cap a San Martín de Elines perquè allà hi ha una col·legiata que és una de les joies del romànic més importants de la ruta. Anant cap a San Martin ja podem veure el trau a la muntanya per on s’escola l’Ebre i per on ens haurem d’introduir.

La col·legiata de San Martín de Elines va ser un monestir benedictí. L’edifici és dels segles X- XII i en el seu claustre es poden contemplar sarcòfags del segle XIII. Sembla que es pot visitar el seu interior preguntant pel mossén, però, malauradament, no tenim temps i ho deixem per una altra ocasió.

San Martín de Elines

Al pas per Villaescusa, l’Ebre s’encaixa profundament i la ruta discorre a través d’un camí molt estret que va entre el riu i els cingles i que, moltes vegades, ens obliga a baixar de la bicicleta, per la qual cosa la distància fins a Orbaneja del Castillo, que és de només 5 Km, se’ns fa eterna però, això si, el camí és preciós i el riu, com un jovenet que és, a voltes baixa impetuós i d’altres baixa tan calmat que ni tan sols se’l sent, però es nota que la fúria va per dins. Tampoc no tenim temps de visitar la Cascada del Tobazo, a la qual s’accedeix per un caminet costerut i dificultós per a les bicicletes… un altre dia serà!

Arribant a Orbaneja ens fa l’efecte que entrem dins un castell fabulós ja que aquí l’Ebre dibuixa un gran meandre sobre el qual les roques erosionades esdevenen un paisatge ruïnós.

Orbaneja del Castillo

El poble d’Orbaneja és molt turístic i està molt concorregut. Aquí aprofitem per dinar i en acabat fem un tomb pel poble, el qual està travessat per un torrent que neix en una de les coves visitables del poble però que, per a variar, no visitem… quantes coses pendents!!!

Com ja en tenim prou de camins, decidim que fins a Pesquera de Ebro anirem per carretera, tot creuant el preciós salt d’aigua procedent del torrent que surt de la cova i que es despenja per un tobogan de pedra tosca.

Des del poble d’Escalada, on es pot veure una altra joia del romànic, prenem una carretera nacional i, poc després, ens desviem a la dreta per una carretera local que s’enfila a l’altiplà tot passant pel peu d’un turó anomenat Pico del Águila des d’on veiem també el congost que excava el riu Rudrón, prop del seu aiguabarreig amb l’Ebre. Sota aquest turó hi ha un portentós mirador del Cañón del Ebro, on ens sobrevolen els voltors.

Seguim per la carretera i, en pocs quilòmetres més, entrem al poble de Pesquera de Ebro, final d’etapa.

Nota: Pesquera de Ebro està enclavat entre profunds meandres que provoquen un xic de desorientació. Com el seu nom indica, aquest poble té el seu origen en l’activitat de la pesca, però cap als segles XVII i XVIII es va fer molt popular entre els els nobles per la qual cosa moltes cases llueixen vistosos escuts, fins i tot un dells ens indica que aquella casa havia estat un bordell.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà)