6.09.19 A Sant Honorat vam prometre que
tornariem... i hi hem tornat abans no arribi la tardor i els dies s’escurcin,
car les aproximacions a algunes vies (i els retorns) de vegades són veritables
excursions. Aquest cop hi anem a fer la via Núria,
una clàssica oberta per en Guillem Arias i companyia, a finals dels anys 80, al
vessant est de la serra, on s’aixeca un altiu contrafort. La via Núria puja per l’aresta NE d’aquest
esperó i acaba al capdamunt de l’altiplà per la qual cosa pel retorn no cal fer
cap ràpel... i això aquí és d’agraïr.
Contrafort de la serra de Sant Honorat amb la via Núria
Ressenya de la via
Així que ben aviat fem cap a Oliana i,
després de creuar el riu Segre, prenem la carretera en direcció a Peramola.
Abans d’arribar-hi, però, ens desviem a la dreta per la carretera d’accés a
l’Hostal del Boix on, just a l’entrada, neix una pista de ferm irregular que es
dirigeix a l’ermita romànica de la Mare de Déu de Castell-llebre, tot passant
sota la impressionant muralla sud del Roc de Rombau (o Rumbau), i deixem el
cotxe en unes esplanades prop d’aquesta ermita.
L’ermita de Castell-llebre enlairada sobre un estrep rocós
Un cop ens hem carregat el material a
l’esquena, continuem a peu per aquesta mateixa pista tot deixant, als pocs
metres i a la dreta, l’accés a la citada ermita. Així ens enfilem ràpidament
per la costeruda pista fins a un collet encarat a la serra d’Aubenç on, a mà
esquerra, deixem la pista per on tornarem... si tot va bé!
Collet encarat a la serra d’Aubenç
Ara continuem en forta baixada fins al
punt que la pista dibuixa una pronunciada corba. Aquí la deixem per prendre un
camí carreter a l’esquerra que s’endinsa a l’ombrívol barranc de les Caubes,
des d’on ja veiem el nostre objectiu. Però hem d’estar atents ja que, uns
metres abans de creuar un barranquet, hem de desviar-nos a l’esquerra per un
costerut corriol marcat amb una fita a l’entrada.
Ens anem acostant a la base de l’esperó
Prop del peu de la via...
...se’ns desplega la vall del Segre, amb el Cogulló de Turp
Per aquest corriol ens anem acostant
al peu de la via al qual, per arribar-hi, ens cal grimpar un petit però delicat
ressalt. Així en un arbret muntem la reunió just en el moment en que el sol,
que no para mai quiet, gira i ens quedem a l’ombra. Mentre comença a bufar un
airet força fresquet, en Pau es disposa a iniciar la via tot fent uns passos
d’estreps per tal de superar l’acusat desplom de l’entrada.
Superant el desplom d’entrada de la via
Assegurant des de la reunió d’inici
Progressant per la dificil placa del primer llarg
Entretant el veig batallar per la
mantinguda placa del primer llarg, jo estic assegurant-lo des de la reunió mig
tremolant de fred... m’hauré d’abrigar una mica més. Quan em toca pujar a mi,
el desplom de l’entrada el passo més o menys bé gràcies a unes quantes bagues
llargues, però la placa és “otro cantar” ja que està qualificada de V obligat i
sense respir. I per acabar-ho d’adobar, l’entrada a la primera reunió és tan
difícil que per poder-hi arribar, en Pau m’ha de llençar un estrep, del qual jo
penjo un dels meus estreps... deplorable!
Arribant a la primera reunió
Iniciant el segon llarg
Un cop instal·lats a la primera reunió,
en Pau inicia el segon llarg sortint per la dreta però tot seguit es col·loca
en la vertical de la reunió i avança per una placa també molt dreta i qualificada
de V mantingut, i amb un desplom que resol amb un parell de passos d’estreps,
superat el qual ja arriba a la segona reunió.
Avançant per la placa del segon llarg
Assegurant des de la primera reunió
Superant un desplom en artificial
Malgrat que la placa es manté molt
vertical, jo la trobo un xic millor de passar que l’anterior... anant de segon
de cordada, es clar! I quan arribo al petit desplom, trobo que el segon
parabolt està una mica lluny per a mi i l’he de “caçar” amb la baga Panic... cap problema! A partir d’aquí
la placa s’ajeu una mica i així cop puc arribar a la segona reunió com una
senyora.
Assegurant des de la segona reunió
Iniciant el tercer llarg
Per la cara que faig, en Pau ja no em
pregunta si vull fer el tercer llarg, qualificat de VI mantingut, sinó que es
limita a sortir de la reunió i seguir per la placa, de vegades més dreta i de
vegades més ajaguda, farcida de bons i variats còdols. Per aquest terreny jo
progresso més segura i més de pressa, i quan arribo a la reunió encara fa sol.
Arribant a la tercera reunió
La tercera reunió
Quan arribo a la tercera reunió encara
fa sol, però quan en Pau arrenca per la placa del quart llarg, s’emporta el sol
amb ell i em torno a quedar a l’ombra... El quart llarg és més fàcil que
l’anterior, qualificat de III, llevat d’un ressalt un xic més complicat al
capdamunt de la tirada i a tocar d’una savina.
Inici del quart llarg
Superant el pas més complicat de la tirada
Quan em toca a mi, no tinc cap
problema de progressió fins que arribo al citat pas més complicat, el qual és
un ressalt un xic balmat a la seva base. Des de la reunió sento a en Pau que em
diu que busqui unes bones preses que hi ha per a superar-lo, però jo observo
que en una xapa hi ha una baga ronyosa i que en el tronc de la savina que tinc
a mà dreta es nota que la gent hi posa el peu... pas de baga o pas d’arbre?
Aquesta és la qüestió. Em decideixo pel pas de l’arbre i ressalt superat!
Arribant a la quarta reunió
Un altre cop en Pau s’emporta el sol amb
ell quan surt de la reunió de manera que en aquesta tirada no li puc fer cap
foto perquè m’enlluerno cada cop que miro l’aresta amunt. Així que m’entretinc
observant una planteta que creix en un forat a tocar de la reunió i que fa unes
floretes blanques que semblen estrelles; penso que potser es tracta d’un
crespinell o raïm de pastor (Sedum sp).
Crespinell
Aquesta cinquena tirada és la més
fàcil de la via, i l’hauria pogut fer jo... però ni s’ha m’ocorregut demanar-li-ho.
En fi, que sense cap problema arribo a la cinquena reunió situada just sota el
“bolet” del cim.
Arribant a la cinquena reunió
La cinquena reunió sota el “bolet”
Inici del sisé llarg
Per a superar aquest “bolet”, en Pau
surt de la reunió i es desplaça en diagonal ascendent cap a la dreta fins que
tomba l’aresta i deixo de veure’l. Llavors jo m’entretinc observant un còdol
calcari que tinc a tocar de la reunió i que exhibeix el que sembla un fòssil
d’un ortoceres, un cefalòpode de l’Era Primària.
Ortoceres
Quan em toca pujar a mi, no tinc cap
problema a progressar per la diagonal ascendent fins al caire de l’aresta, però
quan hi arribo un vistós precipici s’obre sota els meus peus; i això, unit a
que aquí la roca és força dolenta, fa que m’empassi la saliva... glup! Així,
amb molt de compte, arribo a la sisena i darrera reunió situada a l’assoleiat
cim de l’esperó.
Arribant a la darrera reunió...
...situada al cim de l’esperó
Fotocim
Després de felicitar-nos per tan
lluïda escalada i de contemplar el dilatat paisatge que es desplega per
llevant, on hi destaca l’embassament d’Oliana, l’escarpada serra de les Canals,
l’alterós Cogulló de Turp, i el llunyà Port del Comte tancant l’horitzó,
iniciem el retorn pel marcat camí que passa a frec de les ruïnes de l’ermita de
Sant Honorat.
Passem per les ruïnes de l’ermita de Sant Honorat...
...i baixem encarats al sud a buscar la pista
A la gran esplanada del coll de Sant
Honorat, deixem l’altiplà i prenem un bonic camí de grau, suportat encara per
vistosos contraforts, que va fent llaçades fins a un collet on trobem un sender
que va directament a Can Boix. Nosaltres, però, agafem la pista en direcció
nord que baixa dreturera cap a Castell-llebre, tot deixant a la dreta la
desviació que, en uns 400 m, porta al mirador del Roc de Rombau... un altre dia
serà, que avui ja és massa tard!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada