dijous, 16 de juny de 2016

Pic d'Aneto des de la Renclusa

3.06.16  Hem arribat al refugi de la Renclusa (2140 m) per la tarda, després de deixar el cotxe al gran aparcament del Vado de l’Hospital de Benás (o Benasque) i haver remuntat aigües amunt la vall del riu Ésera per un deliciós camí folrat de flors, tot passant pels plans d’Están i de la Besurta. Al llarg de la pujada ens han caigut quatre gotes, i des de la Renclusa estant hem pogut comprovar com la neu arriba quasi a les portes del refugi.

Comencem a caminar des del Vado de l'Hospital

La neu gairebé arriba a les edificacions de la Renclusa

4.06.16  Són les 4:45 de la matinada i és negra nit encara. Amb els frontals posats sortim per la porta del refugi, i jo li demano al meu germà Esteve d’apagar els llums per així encendre la volta celestial, tan cara de veure pels urbanites com nosaltres. Ens hi estem una bona estona contemplant-la en silenci, bocabadats. Ara, sota els estels, recordo que precisament avui fa just deu anys que vaig pujar per primer cop a l’Aneto amb alguns companys de l’Àliga… aquell va ser un dia excel·lent, en canvi les previsions per avui són de tormentes a la tarda: ens caldrà anar ràpid i aprofitar el matí al màxim. Tornem a encendre els frontals i, amb el GPS a la mà, iniciem l’implacable ascens cap al Portillón Superior per terreny mixt de roques i neu, tot cercant les fites en la foscor.


Al peu de la gran pala de neu, les primeres llums de l’alba ens permeten de calçar-nos els grampons i continuar la pujada, sota l’esguard dels pics de la Renclusa i del Portillón Inferior mentre el sol ja s’insinua per llevant.


Quan el sol ja ens il·lumina de ple, ens adelanten els primers esquiadors que suaument remunten la pala sense enfonsar-se gens ni mica, no com nosaltres que, de tant en tant i malgrat que encara és molt aviat, ja entaforem  les botes dins la neu massa tova, cosa que dificulta un xic la nostra progressió.


Pujant cap al Portillón Superior

Només ens aturem un breu instant per posar-nos les ulleres fosques, la crema protectora i prendre un glop d’aigua, i de nou cap amunt… cal aprofitar aquest cel tan blau que el matí ens regala. Cap a les 7:25 arribem al pas del Portillón Superior (2892 m), espectacular bretxa oberta a la cresta i una de les portes d’entrada a l’ample camp nevat sota el qual es troba el gel de la famosa i cada cop més migrada gelera de l’Aneto. Al fons d’aquest escenari s’alça magestuosa la blanca cúpula: l’Aneto, el nostre objectiu.

Pas del Portillón Superior

L'Aneto des del Portillón Superior

Passat el Portillón ens dirigim ràpidament cap al peu de la muralla formada pel pics de la Maladeta, Maldito i Coronas. Ja ens trobem per damunt dels 3000 metres d’alçada.



Per aquesta blanca extensió avancem còmodament, tot notant el cruixit de la neu sota les botes: un plaer indescriptible. Anem sense presses, però sense pauses, car el cel es comença a ennuvolar. Així a les 8:30 arribem al Collado de Coronas (3208 m), on aprofitem per apretar-nos els grampons, fer un mos i prendre un suc, ja que des que hem sortit del refugi no hem menjat res de res.

Arribant al Collado de Coronas

Sense entretenir-nos més, continuem tot flanquejant la cúpula final fins situar-nos en la vertical del cim. Ara toca pujar de valent per la costeruda pala de neu excel·lent. Diuen que a aquesta alçada es comença a notar la falta d’oxigen, i potser és per això que pugem penosament els darrers metres tot seguint un xicot que avança amb petja segura cap al cim.

La pujada final, amb la Maladeta al fons

Són les 9:30 i ens trobem a l’avantcim, prop dels 3400 metres, i front per front amb el temut Pas de Mahoma, estreta cresta de negra i humida roca penjada entre dos abismes. Aquí ofereixo al meu germà Esteve el cim de l’Aneto: el meu obsequi pel seu 50è aniversari… però la veritat és que als dos el Pas de Mahoma ens fa força respecte (per no dir por) car es troba un xic nevat i nosaltres no sóm experts escaladors.

L'Aneto i el Pas de Mahoma des de l'avantcim

Després de pensar-nos-ho una mica, decidim no jugar-nos el físic: ens felicitem, ens abracem, ens fem les fotos de rigor i emprenem el retorn pel mateix camí d’anada, el qual ja serà prou delicat i, a més, les boires ja comencen a cobrir els cims del voltant.

Les boires s'aixequen pel nord

De retorn cap al Portillón

Des del capdamunt del Portillón Superior volem acomiadar-nos de l’Aneto, però ja no podem veure’l perquè aquest resta embolcallat per les boires que pugen d’Aigualluts… La baixada cap al refugi es fa molt penosa perquè la neu està tan tova i fonda que, de vegades, ens enfonsem fins als genolls; però això sí, la fem tan ràpidament com podem, acompanyats d’uns quants excursionistes que tampoc s’ho pensen a l’hora de baixar, de manera que a les 12:45 ja estem de nou a la porta del refugi. Poc després de la nostra arribada comença a caure una pluja fina però insistent.

Baixant per una pala de neu, passat el Portillón

La vall de la Renclusa, amb el pic de la Mina al fons

Punt final al confortable refugi de la Renclusa

Ara que el refugi està tranquil, ens fixem que la Renclusa també està d’aniversari ja que aquest any es cumpleixen 100 anys de la seva inauguració. A la recepció, una placa de bronze, amb uns versos del poema Canigó de Mn. Jacint Verdaguer, ens recorda aquell llunyà esdeveniment. Aquest refugi ha experimentat al llarg de tots aquests anys una sèrie de transformacions i ampliacions, la darrera de les quals data de l’any 2006.

Placa commemorativa de la inauguració del refugi

Per la tarda, estant el meu germà Esteve i jo sols al menjador del refugi amb una cervesa a la mà, ens preguntem si la pujada a l’Aneto ha estat real o ens l’hem imaginat… De totes maneres ens adonem que aquesta ha estat una excursió plena d’aniversaris.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dia 4.06.16 per Isabel Benet i Esteve Benet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada