dilluns, 12 d’octubre de 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (V)

14.08.15 - 13a etapa: Vilvestre - Barca d’Alva (52 Km / +668 m)

Ahir, abans d’anar a dormir, vam estar repassant la ruta al mapa i veient que el camí natural és poc, o gens, ciclable, vam decidir fer el primer tram de l’etapa per carretera. Així, quan encara és de nit i amb un fred que pela, sortim de Vilvestre en suau pujada cap a Saucelle on, en arribar, ens toquen els primers raigs de sol un xic coberts pels núvols baixos. Sense aturar-nos, però, sortim de Saucelle tot acostant-nos al caire de l’altiplà des d’on ens toca baixar cap al fons de la vall que el riu Huebra excava amb contundència. Malgrat que anem per carretera, a aquestes hores la solitud és absoluta.


A mitja baixada passem a frec d’un edifici que havia estat una caseta de peons i que ara, diuen, és un refugi. Aquí recuperem els senyals del camí natural que a partir d’aquí també segueixen per la carretera. Abans d’arribar al fons de la vall, creuem el Regato de la Ribera que deu ser espectacular... quan baixa aigua! Després d’unes quantes corbes més ens situem a la riba dreta del riu Huebra, el punt més baix que aquí l’indiquen com “Puerto de la Molinera” i per on creuem el riu que baixa amb poquíssima aigua.



Un cop a l’altra banda, ràpidament anem guanyant alçada fins arribar a un mirador sobre el Cachón de Camaces, un salt impressionant... quan baixa aigua! El mirador, que està adaptat, és ple de plafons informatius. Continuem la pujada, ara més suau, tot creuant el riu Camaces, afluent del Huebra, pel Puente del Ojo. Quan arribem de nou al capdamunt de l’altiplà, deixem l’asfalt per prendre una pista per la qual creuem una altra línia de tren abandonada: la de Boadilla a Barca d’Alva. Així entrem al poble d’Hinojosa de Duero on fem un “segon esmorçar” ben calentet... que fa molt de fred! Aquí també prenem la muntanya d’ànims que rebem a través dels whatsapp’s.


Reprenem la marxa per una pista ampla, però això dura molt poc perquè el camí natural deixa la pista i s’endinsa per un corriol estret on afloren unes roques punxentes com llances al rest. Així arribem al fons d’un torrent eixut per on passem sota un preciós pont de ferro de la línia de tren abandonada de Boadilla a Barca d’Alva, tot pensant que si aquesta línia fos una via verda... els quilòmetres que ens hauriem estalviat!

Sota un viaducte de l'antiga línia de FF.CC.

Un cop a l’altra banda del torrent, toca pujar per un camí carreter tan costerut i pedregós que hem de seguir anant a peu fins assolir de nou l’altiplà on, ja rodant per una pista, arribem a La Fregeneda, el darrer poble de la Senda del Duero; i com que són quasi les dues del migdia aprofitem a fer un breu dinar abans d’emprendre el fort descens cap a la frontera.

Arribant a La Fregeneda

Un altre dels viaductes de l'antiga línia de FF.CC.

Per la carretera de baixada ens anem apropant al curs del riu Águeda, fronterer amb Portugal, tot veient molts ponts i túnels de la línia fèrria abandonada, coneguda com “Línea del Duero”, que anava de La Fuente de San Esteban (Boadilla) fins a Pocinho. L’any 1985 va deixar de funcionar el tram espanyol fins a la frontera i poc després, l’any 1988, ho va fer el tram portuguès. Actualment aquesta línia només fa el servei entre Pocinho i Ermesinde, a tocar de Porto. Sembla ser, però, que darrerament han sorgit diversos moviments interessats a reobrir aquest tram fronterer i que molta gent ja fa a peu amb evident risc pel mal estat dels ponts.


Moll fluvial de Vega de Terrón

Així arribem al moll fluvial de Vega de Terrón, situat a l’aiguabarreig del riu Águeda amb el Duero i on, en aquell moment, hi estava atracant un dels molts creuers turístics que remunten el riu. Ens quedem una estona observant les maniobres i després anem a fer-nos les tradicionals fotos al darrer pal indicador de la Senda del Duero; però aquest no és cap indicador especial de final de ruta sinó que resulta ser un pal com qualsevol altre... quina decepció! Aquest any no ens quedarem a les portes de Portugal com l’any passat al Camí del Tajo... aquest any la nostra ruta no s’acaba aquí.


Són prop de les 3 de la tarda quan creuem el pont internacional sobre l’Águeda i entrem a Portugal... i el primer que hem de fer és retrassar una hora els nostres rellotges: ara tornen a ser les 2 del migdia! Això no pot ser bo. A més, a partir d’aquí, el Duero passa a dir-se Douro.



Per carretera continuem fins el proper poble de Barca d’Alva, final d’etapa, població que viu dels creuers fluvials, però que es lamenta que hagin deixat de circular els trens que venien de Boadilla perquè això podria ser un incentiu turístic afegit, i es lamenten amb un mosaic de rajoles blanques i blaves típiques d’aquesta regió de Portugal. Les dues darreres etapes de la ruta, ja en terres portugueses, no ens sortiràn tal i com estaven previstes inicialment. Track de l'etapa.

15.08.14 - 14a etapa: Barca d’Alva – Peso da Régua (67 Km / +900 m)

Avui ben aviat sortim de Barca d’Alva en direcció sud per la carretera N-221, però al pocs quilòmetres la deixem per prendre una pista per la qual ens enlairem ràpidament per damunt la vall del Douro, entre ordenats camps d’oliveres i escarpats vessants guarnits de vinyes.



Després de creuar el riu Aguiar, anem a parar a una carretera local per la qual acabem desembocant per primer cop a la N-222, una via que, sense saber-ho, seguirem des d’ara i gairebé fins a Porto. Anem en direcció a Vila Nova de Foz Côa tot seguint el curs del riu Côa aigües avall entre clapes de matolls socarrats per un incendi forestal molt recent, i passant a frec de Castelo Melhor on hi destaquen les restes d’una fortalesa que coronen un turonet.

Castelo Melhor

Un cop creuat el riu Côa, prop del seu aiguabarreig amb el Douro, toca pujar cap a Vila Nova de Foz Côa, població a la que teniem previst d’arribar a l’hora de dinar, però a la que arribem... a les 10 del matí! Com que és massa aviat i no tenim gaire temps per perdre (tot i que al poble hi ha “mercadillo”) fem cap al proper poble de Pocinho on tenim previst d’agafar un tren diesel de via estreta, que circula a tocar del Douro, i amb el qual tenim pensat d’arribar fins a Marco de Canaveses, població situada a la riba del riu Tâmega i a uns 80 Km de Porto... però res de tot això es compleix.

Per començar el revisor no ens deixa pujar al tren amb les bicicletes... eventualitat que no s’esmenta a les cròniques de la gent que ha fet aquesta mateixa ruta abans que nosaltres. Per les cares que fem, es coneix que al revisor li fem una mica de pena i ens deixa pujar al tren però amb la condició que hem de baixar a l’estació de Pinhão. I quan li preguntem: I després, què?, ell ens contesta (en portuguès) que des de Pinhão hem d’agafar la N-222 fins a Peso de Régua i des d’allà, i per la mateixa carretera, que ens assegura que és preciosa, fins al pont que creua el Douro a l’alçada de l’aiguabarreig amb el riu Tâmega, el seu darrer gran afluent, i un cop a l’altra banda, per la N-108 anar fins a Porto... i això només vol dir que hi ha canvi de plans!

Dit i fet, i amb l’ajut de “l’amable” revisor, entaforem les bicicletes mig “d’amagatotis” al petit departament del correu. Acte seguit el sorollós tren es posa en marxa tan a frec del riu que, a voltes, sembla que anem en vaixell.



Vistes del Douro i d'escarpats camps de vinyes, des del tren

A través de la finestra del tren la Isabel Salvia s’afanya a fer fotos i més fotos dels fugissers camps de vinyes que ratllen els costeruts vessants, així com del riu i dels creuers que el remunten... belles estampes que duren molt poc perquè a Pinhão ens foten fora del tren, però ens quedem una bona estona a l’estació contemplant la pila de rajoles, amb motius paisajístics i “paisanístics”, que decoren les seves façanes.

Estació de tren de Pinhão

Ara toca creuar el Douro per un bonic pont de ferro i continuar ruta per la N-222 en direcció a Peso da Régua, ciutat situada a 25 Km de no res! La carretera, que va molt a prop del curs del riu, és ampla i prou recta i per això anem a gran velocitat, però fem algunes parades per descansar i contemplar el paisatge.També ens aturem un moment en una de les preses que retenen les aigües de Douro, que aquí anomenen barragems, i que els vaixells han de salvar amb unes escluses.


Arribant a Peso da Régua

Són poc més de les 3 de la tarda quan, després de tornar a creuar el Douro per un pont peatonal, entrem a Peso da Régua, pàtria del “Sandeman”, i que aquests dies està de festa i per això tots els hotels estan plens a vessar. A l’oficina de turísme, en principi, no ens donen cap solució i jo ja començo a mirar-me els bancs de les places amb uns altres ulls, però gràcies a la insistència de la Isabel Salvia (gens interessada a passar la nit sobre un banc), la responsable de l’oficina ens ofereix la possibilitat de passar la nit en un domicili particular... ufff!

Aquesta nit a Peso da Régua es prepara una gran festa, amb focs artificials i tot, però nosaltres anem a dormir ben aviat perquè demà ens esperen més de 100 quilòmetres de recorregut fins a Porto. Esperem almenys que el desnivell no sigui gaire exagerat. Track de l'etapa.

16.08.14 - 15a etapa: Peso da Régua - Porto (136 Km / +1645 m)

Són les 6 del matí quan ens acomiadem de la nostra “família d’acollida” tot i que el senyor de la casa s’ha llevat més aviat per treure les biciclets del pati i deixar-nos-les preparades al rebedor, i en assabentar-se de què pensem arribar a Porto rodant... posa uns ulls com plats!

Encara ressonen per la vall els ecos de la festa quan, veloces, creuem el Douro pel pont peatonal i, per la N-222, posem rumb a Resende tot pujant, pujant i pujant. Després d’haver rodat una pila de quilòmetres, observem que l’única cosa que hem fet ha estat guanyar alçada per damunt del riu i dels camps de vinyes.


Quan arribem al capdamunt, pensem que la carretera mantindrà l’alçada i es limitarà a flanquejar plàcidament per l’escarpat vessant sud de la vall... doncs no! Aquesta carretera es converteix en un autèntic tobogan, amb continues pujades i baixades, de manera que tant tenim el Douro a tocar com, unes quantes corbes més enllà, el tenim molts metres per sota nostre.

A estones anem vorejant el Douro...

...i altres estones ens queda ben avall

Així passem per Resende, Caldas d’Aregos i Oliveira da Douro, on aprofitem a fer un petit descans... Fins aquí tot bé perquè tenim tota l’estona el Douro a mà dreta com a principal referència. A partir d’Oliveira, però, la N-222 fa un tomb inesperat i remunta el riu Bestança en direcció a Cinfães, cosa que no estava prevista, i també hem de lamentar la punxada d’una roda que tampoc estava prevista.

Edificis del nucli històric de Cinfães

Deixar de veure el Douro ens produeix certa angoixa perquè anem sense GPS i amb un mapa de carreteres amb moltes mancances i gens actualitzat, i això ho comprovem quan, a l’alçada de Castelo de Paiva, una mica més i ens fiquem en una autovia que no apareix al mapa. Vam haver de preguntar a un bon home per on continuava la N-222 i sort que amb dibuixos i gesticulacions ens vam entendre prou bé... ufff!

Finalment arribem a l’anomenat Ponte Hintze Ribeiro sobre el Douro, situat a l’aiguabarreig amb el riu Tâmega, un pont que arrossega una trista història: va ser inaugurat a finals del segle XIX, però el 4 de març de 2001 aquest pont es va esfondrar per causa d’uns forts aiguats provocant la mort de 59 persones. El nou pont es va reobrir al trànsit el maig del 2002, i en un dels extrems hi destaca un àngel de bronze de grans dimensions en record de les victimes.

Estàtua que presideix el Ponte Hintze Ribeiro

Nosaltres, ignorants d’aquesta tràgica història, creuem ràpidament el pont i, un cop a l’altra banda un indicador ens assabenta que només queden 38 quilòmetres per arribar a Porto... el problema és que ja en portem quasi cent i són més de les 4 de la tarda. Ara anem per la N-108 a frec de la riba dreta del Douro i que ja no deixarem fins al final. El cel s’està tapant per moments i l’amplíssim riu ara té un aspecte trist i llòbrec.

Avituallament prop de Melres

Prop de Melres fem una segona aturada per descansar i fer un mos de cara a superar, amb garanties, els darrers contraforts muntanyosos que ens separen de Porto. Quan falten uns 14 Km pel final comença a plovisquejar però ja ens sobrevolen les primeres gavines... el mar ja s’acosta. Alguns conductors toquen el clàxons amb joia i els ciclístes ens victoregen amb entusiasme... s’imaginen d’on venim?

Quan només falten 6 Km ja podem veure el perfil de la ciutat retallant-se contra la boira al final de l’estreta vall per on el Douro, com una cinta de plata, llisca suaument camí de la desembocadura. Així arribem a unes passarel·les de fusta on podem relaxar-nos i gaudir dels darrers quilòmetres del trajecte, tot flairant la càlida i familiar aroma del mar perquè, per aquests topants, el Douro ja és un estuari.

A les envistes de Porto

Viaducte de Maria Pia

Després de passar sota el viaducte ferroviari de Maria Pia, dissenyat per Gustave Eiffel i que ara és un monument històric, i per sota el pont de São João, per on ara circula el tren, a les 7:30 de la tarda entrem al nucli de la “molt invicta” ciutat de Porto, la Portus Cale dels romans (d’aquí ve el nom de Portugal), tot passant sota un altre pont emblemàtic, el de Lluís I, un pont de ferro de dos nivells que connecta Porto amb Vilanova de Gaia.

En direcció al pont Lluís I

Ens costa déu i ajut travessar la ciutat seguint la riba del riu per causa del trànsit i la gentada; però quan ho aconseguim, marxem imparables enmig de la boira ploranera que ens embolcalla, en direcció a l’espigó que protegeix el port fluvial, al capdavall del qual una barana de ciment ens acaba barrant el pas.

Arribant per l'espigó a la desembocadura del Douro

Al final de la ruta, amb les darreres llums sobre l'Atlàntic

Malgrat que la llum del crepuscle ens dibuixa un camí d’or cap a ponent sobre les ondulants aigües de l’oceà, nosaltres ja no el podem seguir: hem arribat al final... al final del riu que fa 16 dies vam veure nèixer tímidament sota unes pedres al peu de l’Urbión i que, després d’haver-lo acompanyat al llarg de 935 Km, ara el veiem entregar les seves aigües al poderós Atlàntic. Amb les darreres llums del dia els records se’ns amunteguen i un cop més ens venen a la memòria les paraules del poeta que cantava: Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / (...) y al volver la vista atrás / se ve la senda (del Duero) que nunca / se ha de volver a pisar. / Caminante, no hay camino / sino estelas en la mar. Són dos quarts de nou del vespre. Track de l'etapa.


Apunt final. La joia d’haver conclós aquesta travessa no podia ser completa sense el tradicional dinar de germanor que, com l’any passat, vam celebrar en un restaurant de Taradell i on ens vam reunir la major part dels participants: els que vam fer la ruta i els que, per mediació de Sant Satèl·lit (beneït sia!), ens van seguir i animar constantment i que sense els seu suport segur que la Senda del Duero hauria estat més trista i aburrida. Gràcies a tots i totes!


Al llarg del dinar tothom ens feia la mateixa pregunta: I l’any que ve, què?... la nostra resposta: hahaha...

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia.

1 comentari: