Per la Ruta del Ter amb bicicleta (IV)

20.10.13  Avui diumenge reemprenem la ruta del Ter allà on la vam deixar: a Manlleu. A tal efecte baixem del tren a les 8:30 del matí disposades a recòrrer el tram més espectacular de la ruta, el que s’endinsa al cor de l’espai natural de les Guilleries-Collsacabra on el Ter s’encaixa vigorosament dins una profunda gorja on es troba el sistema de pantans de Sau, Susqueda i el Pasteral.

Sortim pel Passeig del Ter tot passant per sota el pont gòtic de Can Molas (s.XV) fins que sortim a una carretera que ens deixa a l’entrada del barri de Sant Vicenç de les Masies de Roda, on prenem la variant senderista (de color verd) de la Ruta del Ter, la qual coincideix amb el GR i que primer baixa cap al riu però després puja cap a uns camps des d’on contemplem bones vistes del riu que aquí descriu un ampli meandre.

De nou baixem cap al riu acompanyades dels suaus colors de la tardor. A la riba veiem molts pescadors entre una tènue boirina que sura per damunt la superficie de l’aigua. El dia s’ha aixecat un xic enterenyinat, amb un sol molt feble, però la xafogor és tanta que aviat ens sobra la poca roba d’abric que duem… sembla mentida que estiguem a 20 d’octubre!

Per aquest camí enllacem amb una pista que recorrem uns pocs metres i per la qual arribem a l’inici de l’anomenat Camí dels Pous on una conducció subterrània portava aigua a una fàbrica de Roda de Ter. Alguns trams d’aquest cami són tan estrets que hem d’anar a peu, però paga la pena!

A Roda creuem el Ter i baixem a trobar la riba dreta on s’està preparant una festa amb gegants i capgrossos. Aquí enllacem amb la “Ruta del Gurri” que utilitza les mateixes marques de la Ruta del Ter. Sortim de Roda per l’indret de les Tres Fonts on prenem una carretera, flanquejada per grans plàtans, i que passa a frec de la Font de les Bruixes, tot deixant el poblat ibèric i medieval de l’Esquerda enlairat a l’altra banda del riu. Ens trobem a la cua del pantà de Sau.

Per aquesta carretera pugem fins a Tavèrnoles on enllacem amb la carretera que es dirigeix al Parador de Vic-Sau.  Just abans d’arribar al parador, al coll de Terrades, ens desviem a mà dreta per una pista cimentada que discorre per sobre la riba del pantà amb contundents pujades i baixades i amb bones vistes dels espectaculars cingles que tanquen  l’embassament, avui mig coberts per les boires. Per damunt de les aigües amb prou feines sobresurt la teulada del campanar de l’església romànica de Sant Romà de Sau.

Després de passar prop de la casa de colònies de Les Tallades, desemboquem a la carretera per la qual baixem a la paret del pantà. Portem uns 27 quilòmetres de recorregut i, després de passar per damunt de la presa, baixem per una pista cimentada que abandonem als pocs metres per a prendre, a mà esquerra, una pista de terra que ens porta fins a una passera i per la qual tornem a creuar el riu. Tot això és necessari per a evitar una esllavissada que es va produir a la pista ja fa algún temps.

Un cop recuperada la riba dreta del Ter, ens esperen més de 20 quilòmetres de franc descens, amb alguna forta pujada, per una pista de vegades molt sorrenca i pedregosa però que ens ofereix immillorables vistes de la cua del pantà de Susqueda, amb retorçats meandres.

Conforme anem baixant, ens va cobrint el bosc i aviat comencem a veure un munt de “castanyaires” i de bosses d’escombreries abandonades als vorals de la pista, com si alguns pensessin que per allà passarà un servei de recollida de la brossa! Poc abans d’arribar a la paret de la presa de Susqueda passem per l’ombrivola font del Sot de les Branques on omplim els bidons ja que el dia ha millorat molt i fa molta calor.

Arribem així a la carretera que s’enfila al santuari del Coll, però nosaltres l’agafem en direcció a la presa on contemplem la cinglera sobre la qual s’aixeca el poble de Rupit i on hi destaca el característic monòlit de l’Agullola.

A partir d’aquí iniciem el vertiginós descens per la carretera que es dirigeix al Pasteral tot passant sota l’ermita romànica de Sant Agustí de Lloret Salvatge, indret on al 1427, i dins el marc de la crisi sísmica del s.XV, es van produir les darreres manifestacions volcàniques de Catalunya i per culpa de les quals alguns curiosos van perdre la vida, segurament, en inhalar les emanacions sulfídriques. D’aquests fets l’escrivà de la Reial Cúria de Girona, Joan Toralles, en va deixar la següent descripció: en un lloc a què diuen Lloret, ahon se feren boques que lensaven pedres y aigua (…) e lansava tant gran pudor que molts que tal volien vèurer hi morian (…). Per això hi passem ràpidament, no sigui cas que es tornin a obrir les portes de l’infern!!!

Al Pasteral, a l’aiguabarreig del Ter amb el riu Brugent, fem el merescut dinar perquè des de les 8 del matí que no hem menjat res! En aquest punt hi ha un plafó que ens assabenta que al Pasteral (mot que, segons sembla, procedeix de l’antic nom de Pas-Ter-Alt), a més de produir-se energia elèctrica, es distribueix l’aigua cap als camps de conreu, cap a la Costa Brava i cap a Barcelona.

A partir d’aquí la Ruta del Ter coincideix amb la Via Verda de Girona-Olot la qual ja hem recorregut en diverses ocasions. Per aquesta via també observem com l’aigua del Ter era aprofitada per petites centrals hidroelèctriques (com la de Vilanna), per la colònia de Bonmatí i, actualment, s’aprofita per al reg i per a usos esportius de descens d’aigües braves. També hi havien hagut diversos passos de barca com els d’Anglès i Bescanó, dels quals ja només en queda el record.

Després de passar a frec del canal de la central hidroelèctrica del Ter, entrem a les famoses deveses de Girona on observem que, malgrat les temperatures anormalment altes, les fulles dels plàtans ja mostren les tonalitats platejades típiques de la tardor.

Quan ja portem uns 79 Km de recorregut, arribem a les Hortes de Santa Eulàlia, porta d’entrada a la ciutat de Girona, que ja es prepara per a celebrar les Fires de Sant Narcís, i a la qual hi tornarem, esperem que ben aviat, per tal de recòrrer la darrera etapa de la Ruta del Ter.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.10.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.