dissabte, 9 de febrer de 2013

Escalada col·lectiva a Montgai

Avui dissabte està prevista la segona trobada col·lectiva d’escalada de l’Àliga, i per això ens hem reunit una bona colla a la nostra “sucursal” de Bellcaire: el bar Sport. L’objectiu és anar a fer algunes vies dels voltants de Sant Llorenç de Montgai, poblet situat a la riba del riu Segre prop de Camarasa.

Al bar es reparteixen les cordades; jo aniré amb en José Luís i a la mateixa via, l’Esperó Sud, escalaràn també l’Antonio i el Pepe.


Quan arribem al pàrquing del jaciment arqueològic de la Roca dels Bous encara fa un fred que pela malgrat que el sol ja lluu amb força. La majoria de les cordades ens estarem pels voltants d’aquest pàrquing, encara que n’hi ha una que que anirà més lluny, cap a les parets del Montroig. Així que carregats amb els “trastos” anem per la carretera tot passant a frec de la paret de la Roca dels Bous farcida de vies esportives d’altissima dificultat.


Ens calcem els “peus” a la base de l’esperó Remacha on hi ha instal·lada una làpida recordatòria a l’escalador del Centre Excursionista de Lleida, Joan M. Remacha, mort l’any 1969… tot plegat fa una mica de “yuyu”.


Inicien la via l’Antonio i el Pepe. La primera tirada és un tràmit que ens situa al peu d’una xemeneia arquejada: es tracta de la xarnera d’un plec tombat, el qual ens recorda que estem en una zona d’accidentada geologia.



Aquesta primera part de la via encara està a l’ombra i això ens entumeix un xic els membres, sobretot les mans. Res greu, però.



Al capdamunt d’aquesta xemeneia canviem de cresta i anem cap a la base de l’autèntic Esperó Sud, on comença la veritable escalada. L’alterosa cresta s’alça per damunt del pantà de Sant Llorenç, com si nasqués d’allà mateix, oferint-nos dilatades vistes.


El sol ja ens toca de ple i l’escalada es fa més agradable. La roca és excel·lent: mans i “peus” s’agafen de valent obligant-nos a fer passes força atlètiques. En ocasions noto que la roca fins i tot em mossega els dits com donant-me a entendre que no es deixarà conquerir fàcilment… ummmm!!!!


Al capdamunt de la via ens reunim de nou, ens relaxem i ens felicitem per tan estupenda escalada, i com que encara és aviat decidim acabar la festa pujant una roca anomenada el Triangle, adossada al Cilindre i d’un tipus de conglomerat molt similar al de Montserrat, per la “via de la Canalla”.



Des del cim observem com els companys que estan a la paret de la Formiguera ja van tornant, per això baixem ràpidament al pàrquing que tenim just a sota nostre. El dinar de germanor consisteix en un picnic a l’esplanada que hi ha al peu del Cilindre on, per postre, ens delectem amb les excel·lents evolucions d’una cordada femenina que està escalant la via Directa: tot un plaer car aquesta via està fora de l’abast de la majoria de nosaltres!!!


Comença a refrescar i els companys que estan al Montroig escalant la via “Pensionistes” encara no han arribat, però com que tenim notícies de que ja han acabat anem a esperar-los al bar Sport de Bellcaire on, davant cafes, cerveses i sucs donem per finalitzada aquesta col·lectiva… Quan serà la propera?

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.02.13.

2 comentaris:

  1. Ei, companys, a que ens ho vàrem passar d'allò més bé?

    Salut i tàpia per a tots!

    ResponElimina
  2. Els de la Pensionistes ens vam perdré mitja col·lectiva, a la propera no passarà....per cert s'accepten idees , Vilanova de Meia?? Montserrat??.
    Salut companys

    ResponElimina