Via ferrada de Penyaflor

5.05.19  El primer diumenge de maig, la colla de “ferrateros” anem a fer una via que puja a una muntanya amb un nom molt adient per aquesta època primaveral: la Penyaflor, un turó rocallós situat a l’extrem oriental del Port (o Ports de Beseit) i que s’eleva abrupte per damunt l’extensa vall de l’Ebre on avui bufa un vent de mil dimonis... ai que patirem!

Ressenya de la via (extreta de deandar.com)

Com que aquesta via ferrada està una mica lluny, sortim ben aviat de Barcelona i per l’AP-7 ens plantem a Tortosa. Després de creuar el riu Ebre pel pont del Mil·lenari, entrem a Roquetes des d’on prenem la carretera TV-3422 en direcció a Alfara de Carles. Quan deixem enrere el poble de Els Reguers, la carretera rodeja el vessant est de la Penyaflor i, seguidament, s’endinsa al barranc de la Conca. En aquest moment hem d’estar atents car, just després de creuar un pont sobre el dit barranc, hem d’anar a mà esquerra i entrar a les instal·lacions d’una granja on s’hi han habilitat un parell d’esplanades per poder aparcar.

Sortim en direcció als cingles

Després de carregar-nos les motxilles amb el material necessari, pugem uns metres per una pista cimentada que es converteix després en un camí carreter. Així anem fins a l’inici del costerut sender, marcat en vermell, que ens porta al peu de la via i que té alguns petits ressalts equipats amb cadenes i passamans de corda... perquè ens anem ambientant.

Inici del camí d’accés al peu de la via ferrada

Petit ressalt equipat amb una cadena

Deixem el camí per on retornarem

Després de deixar a mà dreta el camí per on retornarem (amb pal indicador), ascendim per una tartera on trobem alguns fragments de fòssils de petxines i d’ammonits, suposadament d’època juràssica.

Pel camí trobem fòssils com aquest pectínid

Anem acostant-nos al peu dels cingles

Així ens anem acostant al peu dels cingles on trobem l’inici de la via ferrada i on, a més de calçar-nos els “trastos”, ens abriguem car estem a l’ombra i el vent és fred i persistent. Per començar ens enfilem a una estreta repisa per la qual arribem a una feixa herbada tot passsant pel peu de diverses vies d’escalada de gran dificultat.

Ens preparem per iniciar la via

Ens enfilem i planegem per una estreta repisa

Arribem a una feixa herbada

Així arribem al peu d’un ressalt força vertical que superem amb alegria i bon ofici. Un cop superat aquest primer entrebanc important de la via, sortim a l’ampla i assoleiada carena des de la qual gaudim d’enlairades vistes sobre els camps d’oliveres de les rodalies.

Superant el primer ressalt de la via

Sortim a l’assoleiada carena...

... des de la qual tenim enlairades vistes

Per l’ampla carena anem caminant fins al peu d’un segon i enlluernador ressalt de blanquíssima pedra, pel qual pugem fins a una feixa, tot agafant-nos a les preses naturals de la roca (que són moltes i molt variades) ja que alguns dels graons estan un xic separats. Ara que ens trobem a ple sol i arrecerats del vent, la molta roba que duem comença a sobrar i alguns dels nostres valents es queden en samarreta.

Ens acostem a un nou ressalt...

... pel qual pugem aprofitant les preses naturals

Al capdamunt del ressalt sortim a una nova feixa per la qual fem un llarg flanqueig ascendent vers un vistós esperó, però per arribar al seu peu ens cal creuar un parell de curts ponts equipats amb relliscoses i separades fustes travesseres (alguna ja s’ha trencat), les quals s’han de trepitjar just pel centre si no es vol que el pont s’inclini perillosament!

Tram de flanqueig ascendent

Creuem un parell de petits ponts

per arribar al peu d’un esperó

El primer tram de l’esperó està francament desplomat, però com que és molt curt no tenim cap problema per a superar-lo i així arribar al final de l’esperó on ens espera un llarg pont tibetà de 18 m de llargada amb dos cables per a les mans i un de sol, i molt primet, per als peus; a més, aquest darrer cable està una mica destensat per la qual cosa, cap a la meitat del recorregut, el pont es mou una mica massa i cal extremar les precaucions i posar a prova l’equilibri i els nervis.

Fem cua mentre alguns companys ja passen el pont tibetà

Un cop hem creuat el pont arribem un altre cop a la carena principal, i aquí podem escollir pujar a peu fins al final o bé continuar pel nou tram de via ferrada (de 100 m de recorregut) que es va afegir l’any 2015 i que s’inicia amb una altre pont tibetà de 15 m de llarg i penjat a 60 m d’alçada. Tots optem per continuar per la ferrata malgrat que ens tornem a situar al vessant nord de la muntanya i això vol dir que el vent torna a colpejar-nos de valent i el pas d’aquest segon pont es fa un xic dificil.

Després de creuar el pont, tornem a la carena principal

Passem per un segon pont tibetà...

... mentre el vent ens colpeja

Un cop a l’altra banda del pont tenim per endavant un llarg i delicat flanqueig que ens deixa al peu de l’anomenat pas dels Escarrissons, una canal que, al final, remuntem per una escala de fusta.

Inici de l’impressionant flanqueig

Els camps als nostres peus

Arribem al peu del pas dels Escarrissons

Superem el pas per unes escales de fusta

Després del pas dels Escarrissons encara ens queda un altre delicat flanqueig on, si no volem tirar del cable de vida, ens caldrà aplicar la tècnica de la bavaresa per a rodejar un petit esperó i entrar en una altra canal, la darrera d’aquesta via ferrada.

Aplicant la tècnica de la bavaresa

Arribant a la canal de sortida de la ferrada

Esperant els companys al capdamunt de la ferrada

Sortint de la canal

Un cop superat aquest darrer entrebanc, sortim a una ampla i assoleiada esplanada al peu d’un vistós esperó on hi floreix l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla), una curiosa planteta que creix a les esquerdes de les muntanyes calcàries del front mediterrani. Aquí aprofitem per a fer-nos la foto de grup per a tenir-ne un bon record d’aquesta jornada.

A l’esplanada on finalitza la via ferrada

Herba freixurera

Fotogrup

Per retornar a l’aparcament, seguim un estret sender marcat en vermell i que planeja per sota el cingle on observem, amb admiració, els treballs d’ampliació de la via ferrada que potser allargarà el seu recorregut fins al mateix cim de la Penyaflor.

Retornem tot planejant sota el cingle

Al final del planeig ens toca baixar per uns ressalts rocosos equipats amb cadenes i algunes grapes... que això no s’ha acabat encara! Al peu d’aquests ressalts trobem la desviació que s’enfila cap al cim de la Penyaflor però que deixem per a una altra ocasió.

Trams de baixada equipats amb cadenes i grapes

Continuem el descens fins a l’aparcament

Superats aquests ressalts rocosos, ja baixem per un sender molt dreturer, el qual acaba desembocant al camí que hem fet de pujada cap al peu de la via. Ara ja només ens cal retornar pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament on tenim els cotxes i on ens esperen els merescuts entrepans del dinar. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 5.05.19 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pep García, Pau Vázquez, Ramon Samarra, José Luis Sancenón, Marta Doria, Enric Sibis, Pilar, Pep Beltran, Jordi López, Lola Díaz, Rafael Martínez i Ferran Guillén.

Balmes i graus de Siuranella

1.05.19  Ara fa un any donàvem notícia en aquest bloc de la cova de Na Blanca, una gran balma obrada oberta al cingle vermell de Siuranella, la mola que s’aixeca enfront de Siurana, a l’extrem sud de la serra de la Gritella. En aquella ocasió ens hi vam arribar des del coll d’Esplugues amb un primer tram de 350 m per la carretera de Siurana, d’on surt un corriol que mena a la balma, però ara hem fet una aproximació des del mateix cingle, deixant l’asfalt de banda i fent una petita ruta circular d’uns 5 Km de recorregut i 275 m de desnivell, que passa per tres balmes i tres graus de la Siuranella, a cavall dels dos cingles característics d'aquest sector: el cingle vermell, de roca sorrenca, a la part inferior, i el cingle blanc, de roca calcària, a la part superior.

El doble cingle de la Siuranella, amb el Montsant al fons

Com en l’anterior ocasió, ens aproximem a Siurana des de la sortida de Reus de l’AP-7, per seguir per la T-11 i després per la N-420 en direcció a Falset fins a les Borges del Camp, on continuem a la dreta per la C-242, tot passant per Alforja, el coll d’Alforja i Cornudella. Poc després d’aquesta població, enfilem a la dreta l’estreta carretera que mena a Siurana, fins que als 2,5 Km arribem al coll d’Esplugues, on deixem el cotxe en una gran esplanada a la dreta, un indret utilitzat sovint per escaladors vinguts d’arreu que aparquen aquí les seves autocaravanes.

Des d’aquest coll d’Esplugues (575 m), reculem uns 50 m per la carretera fins a l’entrada d’un camí, a la nostra dreta, amb marques al terra corresponents al PR C-84 (hi havia abans aquí un pal indicador). Als 100 m deixem aquest sender, per on retornarem, i seguim a la dreta per traces de corriol que ens apropen al cingle vermell, farcit de fotogènics alvèols produïts per l’erosió.

El cingle vermell sobre la balma d'Esplugues

Arribem tot seguit a un replà de roca, enlairat sobre el barranc de l’Estopinyà, des d’on ja veiem en el cingle les restes de la balma obrada d’Esplugues, on hi fem cap (hi ha diverses traces de corriol que hi menen).

Balma d'Esplugues

En aquesta balma es conserven restes de murs de gres vermell, que amb la paret del cingle formen un habitacle d’uns 22 m de llarg per 5 m d’ample, amb dues portes d’accés (una al mur llarg i l’altra al mur estret). L’antic mas d’Esplugues ja apareix documentat al s. XIII, i fins i tot sembla que va constituïr un petit poblat esmentat als ss. XVI i XVIII.

Continuem arran del cingle

Sortim de la balma pel mateix camí d’accés, que continua en direcció sud, tot davallant uns metres per antics marges, fins que trobem un corriol travesser, més definit, que seguim a l’esquerra. Ens apropem altre cop al cingle i als 200 m arribem al nivell superior de la Cova, nom original d’aquesta balma abans no es designés també com a cova del Tití (sobrenom d’un propietari de Cornudella) i cova de Na Blanca (originat per una llegenda divulgada pel rector de Siurana a finals del s. XIX).

Aquest nivell superior de la balma era conegut també com la cova de l’aigua, doncs els degotalls que regalimen de la paret (com ho testimonia un gran capelló de pedra tosca al sostre) eren reconduíts als habitatges de la balma inferior; també podem veure aquí esglaons i piques excavades a la pedra, així com diversos forats a la paret on segurament s’hi encaixarien bigues.

Al nivell superior de la Cova

Baixem ara al nivell inferior, on veiem, al llarg d’un front d’uns 40 m, els nombrosos enderrocs d’antigues construccions i estances del mas de la Cova, corresponents a una continuada ocupació, al llarg dels ss. XVI al XVIII, per part de diferents famíles de Siurana. A l’extrem est de la balma hi ha l’únic habitatge que resta relativament sencer i que sembla ser utilitzat puntualment com a bivac.

Nivell inferior, on hi havia els edificis principals

Sortim de la balma per aquest extrem est, per on veiem les restes d’un arc i, just a la sortida (o entrada si venim pel corriol procedent de la carretera), podem observar en una roca dos rostres esculpits modernament (Na Blanca i el seu trovador), que fan referència a l’esmentada llegenda fantasiosa que el rector de Siurana explicava als excursionistes de finals del s. XIX.

Restes d'un arc

Na Blanca i el trovador 

Diu aquesta llegenda que un indeterminat comte de Prades, home sever i adust, va enviudar i va encomanar la cura de la seva filla Blanca a una serventa. Un dia va arribar al castell de Prades un juglar o trovador demanant acolliment, el qual li fou concedit. Amb el temps, el juglar i la comtesseta s’enamoraren i mantingueren en secret una relació de la qual Na Blanca quedà prenyada. Quan ho descobrí el seu pare, féu penjar el joglar, féu cremar la serventa i, quan nasqué el nen, el cruel comte el féu precipitar des de la torre del castell. La pobre noia fou conduïda fins aquesta cova per fer penitència, d’on només sortia els diumenges per anar a missa a Siurana. Finalment, després d’un any i mig, aquella dissortada morí de pena i fou enterrada al cementeri de Siurana; tanmateix, el seu despietat pare no va voler que cap creu ni altra senyal fés esment de la memòria de la seva filla.

Sortim de la balma per una cornisa de roca

A la sortida d’aquesta balma continuem per una cornisa de roca, en direcció sud-est, i passem tot seguit per una altra dependència del mas, que conserva un mur d’uns 15 m de llargada. Anem avançant sota les parets del recingle del Tití (un recingle és un cingle doble que fa esglaó; en aquest cas la part superior del cingle vermell forma un replà sota el cingle blanc). Aquest és l’únic sector de Siurana on es practica l’escalada en la relliscosa arenisca vermella, doncs la resta de sectors es troben en la roca calcària.

Anem vorejant aquest recingle per trams de corriol i de roca, tot planejant sota les vermelles parets farcides d’alvèols originats per l’acció del vent i l’aigua sobre els materials sorrencs. Un dels punts més espectaculars es troba a l’inici de la via El rovelló fredolic, on aquests alvèols formen tot un seguit de preses naturals.

Conjunt d'alvèols originats per l'erosió

A pocs metres podem veure una enigmàtica figura esculpida a la pedra (un home-animal o bé un animal-home), a l’inici de la via L’artista desconegut o L’artista perdut (segons les ressenyes).

Tot seguit cal parar atenció en un curt pas de roca inclinada que el corriol no pot evitar; normalment es troba eixut i no presenta, com avui, cap problema, però si es trobés humit, caldria extremar les precaucions per no relliscar (en aquest cas caldria intentar passar pel matollar de l’esquerra fins tornar al camí). Superat aquest pas, no triguem en desembocar al camí del grau del Jueu o de Siuranella (senyals blancs i verds), procedent per la dreta de la carretera de Siurana.

Sector d'escalada on el cingle vermell forma una

gran concavitat, just abans del grau del Jueu

Seguim a l’esquerra per aquest grau del Jueu en forta pujada, tot remuntant el cingle vermell. Un cop ja al domini del cingle blanc, trobem, poc abans de la sortida del grau, el que sembla una bifurcació de senders, però es tracta, a banda i banda, del camí baix de Siuranella, que seguim a l’esquerra per acabar de sortir al replà entre les dues cingleres.

Pel camí baix de Siuranella

Anem planejant per aquest replà, ara en direcció nord-oest, sota les parets calcàries de la Siuranella Central i per sobre el cingle vermell on s’obre la cova de Na Blanca. Al cap d’uns 250 m deixem el camí baix de Siuranella per seguir a mà dreta pel grau de la Covassa (pal indicador i senyals blancs i verds). Iniciem una forta pujada en direcció nord i, després d’una curta grimpada per un esglaó rocós, ens situem al replà on s’obre la balma de la Covassa, alta i ampla però d’escassa fondària, que dóna nom al grau.

Balma de la Covassa

Uns pocs metres a la dreta hi ha una feixa avançada a l’espadat que constitueix un bon mirador sobre les parets calcàries del sector d'escalada de la Siuranella Sud, a un costat, i la mola de Siurana, a l’altre.

Mirador natural vora la balma

Sector d'escalada de la Siuranella Sud

Continuem pujant en direcció nord-est per aquest camí de grau, que en algun punt demana alguna petita grimpadeta, fins a sortir a l’altiplà de la Siuranella (730 m). Abans de continuar, girem uns pocs metres a l’esquerra per a situar-nos en un replà de roca, ideal per fer un mos mentre veiem els cingles blancs d’aquest sector de la Siuranella, sobre el grau de la Covassa, i amb la mola de Siurana a l’altre costat del barranc de l’Estopinyà.

Anem planejant, ara en direcció nord, per aquest altiplà boscós, per un camí profusament senyalitzat amb altes, i en algun cas artístiques, fites de pedres. Als 500 m arribem al coll de la Vaca (745 m), per on passa el sender PR C-84 que haviem deixat a l’inici i que ara seguim a l’esquerra. Travessem tot seguit la capçalera d’un barranc i continuem a l’altre costat, tot planejant en direcció sud-oest fins que als 300 m arribem a l’inici del grau Tallat (730 m), una gran bretxa entre roques amb vistes al Montsant.

A l'entrada del grau Tallat, amb el Montsant al fons

Comencem a baixar per aquest grau, amb un primer tram empedrat, i poc més avall deixem a la dreta el camí Baix de la Gritella. Ens endinsem al bosc i anem davallant en direcció sud cap al Racó de Carletes, on els cingles formen una alta i espectacular muralla en forma d’amfiteatre.

Ens dirigim cap al Racó de Carletes

Al bell mig d’aquest raconada, una clariana a l’esquerra del camí indica la situació de la caseta de captació d’aigües del barranc de les Fontscaldes, a l’altre costat de la Siuranella. Es tracta d’una senzilla construcció funcional; tanmateix, és el testimoni d’una feixuga obra d’enginyeria realitzada l’any 1948, quan es va foradar tota la muntanya per portar l’aigua de les Fontscaldes al poble de Cornudella.

Continuem vorejant les altes parets d’aquesta ombrívola raconada, passada la qual no triguem en entrar altre cop al domini de la roca vermella.

Retornem al nivell de les sorrenques vermelles

Arribem a una cruïlla on hi desemboca per l’esquerra el camí Baix de Siuranella (que haviem deixat a l’inici del grau de la Covassa) i seguim davallant fins a retrobar la desviació a la balma d’Esplugues. Pocs metres més avall arribem a la carretera i al coll d’Esplugues, punt final d’aquest curta però interessant passejada per la Siuranella.

Ens atansem a la Trona (fora de programa)

Val la pena aprofitar després, com ho fem nosaltres, d’apropar-nos en cotxe a Siurana i gaudir dels seus racons més emblemàtics: la Trona (a 10 minuts de l’aparcament); el Salt de la Reina Mora, al costat de l’antic castell; l’esplanada rocosa abocada al riu Siurana, entre el castell i l’església; el mirador de la Punta, a l’extrem oest del cingle, amb antigues cisternes excavades a la roca; els tres o quatre carrers del poble, plens d’encant; i finalment el pla de la Torre Alta, on es troba el refugi del CEC, un bon lloc per prendre un refrigeri mentre gaudim de generoses i enlairades vistes de l’entorn.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 1.05.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marta Martín.