3.09.21 Després de les vacances, i tal i com diuen a TV3, “tornem a la normalitat” tot retrobant el tacte del nostre estimat conglomerat de Montserrat, i què millor que fer-ho pujant una via de categoria com és l’Opera Prima, agosarada línia directa a la Gorra Frígia que ratlla la seva cara sud-est, oberta l’any 1985 per en Guillem Arias, Manel Pedro i Esteve Fabra. L’any 2004 fou reequipada pel mateix Guillem Arias, fet que no va disminuir gens la seva dificultat ni prestigi.
Avui fa un matí preciós de sol i no massa calor, així que, des del monestir, prenem les Escales dels Pobres i, per la drecera, arribem al camí de Sant Joan a Sant Jeroni al peu de la Gorra Marinera i ens desplacem fins a la canal que separa la Magdalena superior de la Gorra Frígia. Aquí, després de calçar-nos els “trastos”, comencem a pujar directament per la canal a frec de la paret sud-est de la Gorra Frígia on, uns 30 m més amunt, trobem la xapa groga i mig descolorida que ens indica l’inici de la via.
Com totes les vies d’aquest pany de paret, l’inici es veu contundent. Així que en Pau, després d’estudiar el recorregut marcat per una sèrie de xapes, en un sospir comença a enfilar-se tot barallant-se amb les branques d’un arbre. Més amunt el veig dibuixar una lleugera diagonal a la dreta i arribar a la primera reunió.
Quan em toca a mi, em passo els primers metres cercant les preses menys relliscoses i apartant les branques de l’arbre que se m’enganxen per tot arreu, però un cop superats aquests primers entrebancs, la roca millora i la dificultat es torna més amable. Aviat veig el company assegurant-me des de la primera reunió situada dins un vistós forat.
L’inici del segon llarg també és força dificultós ja que la via evita el forat per una placa un xic desplomada situada a l’esquerra de la reunió. En Pau flanqueja fins a la vertical de la placa i l’ataca amb decisió mentre jo dono un cop d’ull als meus estreps.
Un cop el company s’ha situat sobre el forat de la reunió, el veig que fa una lleugera diagonal ascendent a la dreta, per recuperar la línia vertical de la via, i seguir pujant per una placa un xic bonyeguda.
Quan em toca a mi, he de fer dos passos d’artificial per sortir de la reunió, cosa que puc fer bé perquè les xapes estan molt a prop. Passat aquest entrebanc, vaig avançant per la placa que trobo molt difícil, però l’excel·lència de la roca em fa gaudir d’allò més. Així arribo a la segona reunió, còmoda però un xic penjada d’aquesta placa.
Per encarar el tercer llarg, en Pau surt en vertical cap a un ressalt desplomat on es troba el pas més difícil de la tirada i, un cop superat amb nota, continua pujant per la bonyeguda placa fins que deixo de veure’l. Quan m’imagino que ha arribat a la reunió, comencen a tocar les campanes del monestir i la comunicació es fa un xic difícil... però ressonen tan bé!
Quan jo arribo al peu del ressalt desplomat no dubto a treure un estrep per a poder superar-lo però, a mitja tirada, trobo un segon ressalt amb un desplom no tan pronunciat al qual puc enfilar-m’hi tot fent A0. Així arribo a la tercera reunió situada sota d’una petita balma. El cel, fins aleshores d’un blau immaculat, s’ha anat cobrint de núvols “borreguets”.
La quarta tirada és la més curta però en ella estan els passos més difícils de la via. Per qui no s’ho vegi, totes les reunions estan preparades per rapelar, però en Pau surt decidit de la reunió cap a la dreta a buscar les primeres xapes, a tocar d’un forat que està sobre la reunió. Després el veig “caçar” una xapa que està just sobre el forat i, acte seguit, fa un ràpid moviment i es situa al seu damunt... i jo no sé com m’ho faré. Més amunt hi ha un altre fort desplom on es troba el pas més difícil de la via i que, aquest cop, en Pau supera posant un estrep.
Tornen a tocar les campanes llarga estona, però pels moviments de les cordes dedueixo que ha arribat a la reunió i que les està recuperant. Així que surto de la reunió amb els estreps posats i he de fer uns passos d’artificial molt estranys (incloent-t’hi una mena de pèndol) per tal de superar el primer desplom. Per a superar el segon desplom no tinc tants problemes perquè les xapes estan en la vertical i van molt seguides.
Així arribo a la quarta reunió situada en un ample relleix, situat al peu d’un diedre molt obert i inclinat cap a la dreta. Per iniciar la cinquena i darrera tirada, en Pau puja pel diedre tot fent una pila de passos molt atlètics, mentre el cel continua cobrint-se de núvols molt fotogènics, però en cap moment tenim la sensació que ens hem de mullar...
Quan em toca a mi, a base de “pedaleo”, vaig fent cap al capdamunt del diedre on la placa s’ajeu molt. La via original puja directament al cim tot superant la bola que tinc damunt amb un pas molt difícil. Però el company (i quasi tothom) ha pres la placa ajaguda de l’esquerra per on marxa la via Badalona.
Quan arribo al capdamunt, trobo en Pau assegurant-me des de la creu que corona l’emblemàtic cim amb espectaculars vistes cap al monestir on s’escolten uns crits joiosos dedicats a uns recent casats. Després de contemplar tan portentoses panoràmiques i de fer-nos la fotocim de rigor, marxem cap a l’extrem sud del cim a buscar la instal·lació del primer ràpel.
Mentre l’estem muntant, escoltem un altre so que no són campanes ni crits de joia: es tracta de la remor d’un tro llunyà, i és que per la banda de la conca d’Òdena ràpidament s’acosta una espectacular cortina de pluja acompanyada de vistosos llamps... mare-de-déu!
Mentre muntem el segon ràpel ja ens cauen les primeres gotes però, de moment, sembla una pluja minsa. Un cop situats al coll entre la Gorra Frígia i la Magdalena Superior, ja baixem per la canal, però la corda fixa que permet salvar un tram de roca descarnada no hi és... amb la falta que ens fa! Seguim pel fons de la canal on els arbres ens protegeixen de les grosses gotes de pluja. Mig corrent arribem al funicular: avui baixem al monestir com uns senyors!
Des del monestir donem un cop d’ull al conjunt de Gorres i Magdalenes, entre boires i enfosquides per la pluja. Però, per sort, el gruix de la tempesta ha passat de llarg i, malgrat que encara s’escolta la remor dels trons, aquí ha caigut molt poca aigua, ha estat un “mucho ruido y pocas nueces”, però l’experiència no ens ha fet gens de gràcia...
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 3.09.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada