13.09.21 Portem uns quants dies que no tenim sort amb el temps, per això decidim no jugar-nos-la i anar a la Magdalena Inferior. D’aquesta agulla, situada al sector de les “gorres” de Montserrat, ja hem solcat la seva cara nord-est per les vies Rataplan i La que hi faltaven spits, o simplement La que hi faltava perquè aquí les vies estan una al costat de l’altra, i ara toca la via Sebastià-Patiño, “la que ens faltava” i de la qual ja vam haver de baixar un cop per culpa d’una sobtada i espessa boira ploranera... així que hi tornem per provar sort.
El dia comença amb un sol lleganyós, boires baixes i força xafogor, per això pugem poc a poc per no suar massa però, tot i així, arribem al peu de la Gorra Marinera amb les samarretes xopes; sort que en duem de recanvi.
Després de descansar una mica, planegem fins trobar la desviació que puja a les Escales de Jacob i, just abans d’arribar-hi, ens plantem al peu de la nostra via situada a tocar d’un forat sobre el qual hi creix un gran arbre. Aquest forat era el dipòsit d’una antiga font que tenia el sortidor un xic per sota el camí i del qual encara se’n veuen les restes.
Mentre ens preparem per pujar, el cel es va cobrint de boires, però no ens adonem perquè estem sota la copa del gran arbre que ho tapa tot, fins i tot la vista de la major part de la primera tirada, així que al company només puc fer-li una foto just a l’inici de la dreturera placa, i una altra poc després, quan sobresurt d’entre les branques de l’ufanós arbre.
Aquest primer llarg és, i valgui la redundància, llarguíssim. Des del peu de la via observo a en Pau que s’ho pren amb calma ja que, a més, té una dificultat molt mantinguda, i quan, per fí em toca a mi, la cosa que més em costa és arrencar per la relliscosa placa. Però un cop superat l’ombrívol primer tram, la placa s’omple de llum i la roca millora d’allò més.
La placa és molt vertical i exigent i per això no em puc distreure ni relaxar en cap moment. Arribo a mitja tirada traient la llengua, alço la vista i veig el company encara lluny, però el que és pitjor, també observo com les boires embolcallen la regió de Sant Benet... no pot ser... un altre cop no!
Passo de llarg una antiga reunió i continuo amunt fins que, per fí, arribo a la primera reunió situada sobre un petit relleix. Pregunto a en Pau si, com l’altra vegada, haurem d’abandonar la via, però ell opina que no caldrà perquè estem a redós de la boira, que ve de l’oest i, a més, no és gens humida... podem continuar. Així és que es desplaça cap a la dreta de la reunió, llaça un bon merlet i comença la segona tirada, que no és tan llarga però sí igual d’exigent.
Mentre segueixo amb atenció les evolucions del company a través de la placa, em quedo mirant un parell de xapes velles i una anella de ràpel... records de l’antiga reunió. També observo com, entre les boires, van apareixent i desapareixent els cims de Sant Jeroni i del Cavall Bernat.
Quan en Pau em reclama des de la segona reunió, jo també em desplaço cap a la dreta per situar-me en la vertical de la via i començo el meu particular ascens tot superant, amb certes dificultats però amb boníssimes preses, un petit desplom. A mitja tirada em trobo que, per reforçar la seguretat, en Pau ha llaçat una altre bon merlet i també ha posat un petit friend en un forat.
També a mitja tirada em trobo amb el pas més difícil del llarg on, malgrat que la roca és molt cantelluda, les preses són petites i s’han de saber escollir... i jo no en sé prou i faig una petita relliscada... ufff. Supero el pas anant un xic a l’esquerra que sembla més “fàcil”, alço la vista però encara veig el company força amunt...
Així, a empentes i rodolons, arribo a la segona reunió també situada sobre un petit llavi. Des d’aquí en Pau inicia la tercera i darrera tirada, d’un grau més amable però amb molt poques assegurances. El so de les campanes del monestir, que tenim just a sota, s’escampa per l’amfiteatre d’agulles.
Aquesta darrera tirada la pujo amb més alegria i, a més, de tant en tant el sol s’esmuny entre les boires tot donant color al paisatge. Molt a prop del cim, però, observo una cosa ben curiosa: una mena de test, fet amb un tros de canonada de ciment, que alberga un petit exemplar de crespinell (Sedum sediforme), un jardinet entre tanta roca nua. Sobre l’aresta cimera es retalla el company que m’assegura des de la tercera reunió sota el cim.
Així assolim el cim de la Magdalena Inferior des d’on tenim enlairades vistes del monestir i de l’entorn de Sant Joan. La creu que corona el cim de la Gorra Frígia amb prou feines es veu entre la boira però, per sort, la cosa no ha anat a més.
Amb un ràpel baixem a l’esplanada on ha les restes de l’ermita de Santa Magdalena i, com que m’he oblidat de fer la fotocim al cim, ens la fem aquí tot aprofitant que tenim molt bones vistes de la cara est de la Gorra Frígia, on hi ha algunes cordades.
Així baixem al coll entre la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera on, per les Escales de Jacob, retornen al peu de la via. Aquí ens quedem una estona contemplant una parella que està iniciant l’ascens per la via Rataplan....
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.09.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada