diumenge, 27 de setembre de 2020

Ruta històrica de Can Maçana

6.09.20  Curta però interessant matinal al voltant de Can Maçana, a l’extrem occidental de Montserrat, per on, sense entrar al massís, farem un tomb per les restes de Sant Pau Vell, els pocs vestigis del castell de la Guàrdia, el sector arqueològic de la Diablera (amb el megàlit de la Diablera i la cova Tapada), les restes de la torre del Telègraf i l’històric mas de Can Maçana; tot plegat mitjançant un itinerari de 6,6 Km de recorregut i 360 m de desnivell.

El sector de les Agulles de Montserrat des de la Torre Alta;
al davant, el turó del castell de la Guàrdia

Ens arribem a Can Maçana per l’A-2 fins que, passat el Bruc, girem a la dreta en direcció a Montserrat i Manresa. Continuem durant uns 3 Km, primer per la B-111 i després per la BP-1101, fins al coll de Can Maçana, on deixem els cotxes a l’àrea d’aparcament habilitada (cal arribar aviat en un festiu per trobar-hi lloc; en cas contrari, caldrà aparcar al llarg de la carretera mentre ho permetin).

Situats a l’àrea de Can Maçana (710 m), passem pel costat del punt d’informació del Parc Natural (avui tancat) i les taules de picnic, i sortim en direcció est per una ampla pista, per on transcorre el sender GR 172. Deixem tot seguit a la dreta una altra pista, per on retornarem. El nostre camí fa un gir a l’esquerra, de pujada, i poc després inicia un tram planer amb la carena a la dreta. Passem a la vora d’un mirador, encarat a la plana del Bages i al Pirineu, un xic emboirat aquest matí. Als 850 m arribem a la cruïlla amb el camí de Sant Pau Vell, en un tall de la carena. Deixem de moment el GR i seguim a la dreta per l’esmentat camí, que mena en cinc minuts a l’ampla i enlairada esplanada on es troben les restes de l’església de Sant Pau Vell, originàriament Sant Pau de la Guàrdia fins que es bastí al s. XVIII la parròquia del mateix nom a l’oest de Can Maçana.

Arribem a Sant Pau Vell per la part posterior

La primitiva ermita de Sant Pau de la Guàrdia (s. XI), d’origen romànic, feia les funcions d’església del castell situat al cim del turó veí. Al s. XIV fou modificada substancialment amb la construcció d’una capella lateral al costat nord i un nou sostre de volta apuntada. Actualment conserva restes d’aquesta volta en la nau principal i la capella, les quals acaben externament en sengles absis quadrats.

Vista frontal de Sant Pau Vell; al fons, la capella del s. XIV

Capçalera de la nau, amb restes de la volta apuntada;
a l'esquerra s'obre la capella lateral

Des d’aquesta esplanada tenim una gran vista sobre el sector més occidental de les Agulles de Montserrat. Un plafó panoràmic ens ajuda a reconèxer-les: la Cadireta, la Roca Foradada, les agulles de l’Escorpí, de l’Arbret i dels Ossos, la Bandereta, la Figuereta, el Senatxo, l’agulla del Capdamunt, el Sabre, les Boïgues, l’agulla Pelada, la Portella Petita… i més enllà, el grup de monòlits dels Pallers. A l’altre costat podem veure, sobre Can Maçana, les elevacions de la Torre Alta i la Torre Baixa, aquesta amb restes d’una fortificació, on hi anirem després.

Mirador a les Agulles de Montserrat

La Torre Alta sobre el casalot de Can Maçana

Tornem a la part posterior de Sant Pau Vell, per on hem arribat, i enfilem ara un costerut corriol (senyals blaus) que puja en direcció nord cap al turó del castell, sota el qual hi podem veure unes minses restes de mur fet amb la tècnica d’opus spicatum (pedres disposades en forma d’espiga de blat). Anem pujant per la roca, amb un bonic tram esglaonat i amb alguna petita grimpada, fins al capdamunt del turó del Castell de la Guàrdia (857 m).

Anem pujant cap al turó del castell


Al cim del turó del Castell de la Guàrdia

Ens trobem en un petit planell, d’uns 18 m de llarg, on a l’extrem oriental sembla que hi ha traces de la base d’una torre circular. Les discretes dimensions de l’indret han portat a suposar que el clos principal del castell s’estendria per l’esplanada de Sant Pau Vell, envoltant l’església.

Segons antigues cròniques, el castell portà inicialment el nom de Bonifaci (Castrum Bonefaci) pels bons serveis que oferia. Posteriorment canvià aquest nom tan poc adient per a una fortificació pel de la Guàrdia. Fou propietat dels vescomtes de Barcelona fins a l’extinció d’aquesta nissaga a finals del s. XII. Passà després per diverses jurisdiccions: els Guàrdia o Saguàrdia, una branca de la família vescomtal que adoptà el nom del castell; els Montserrat, senyors també de Collbató; els Castellolí i finalment els Sestorres. L’any 1366 el rei Pere el Cerimoniós confiscà el castell al seu darrer senyor feudal, Bernat Sestorres. No sabem el motiu… o potser sí: aquest rei tenia necessitat de diners per a les seves campanyes militars, i poc després, l’any 1370, vengué el castell al monestir de Montserrat, aleshores un priorat. Cinc anys després, aquest monestir es faria també amb el castell de Collbató.

El corriol de pujada no s’apropa a l’esmentat mur, visible des de Sant Pau Vell. Davallem pel mateix viarany fins que a mitja alçada ens decantem a la dreta, tot flanquejant per un terreny inclinat que demana un xic d’atenció, fins a situar-nos sota les esmentades restes, sembla que destinades a fer de mur de contenció. Realment és tot el que queda avui del castell de la Guàrdia.

L'únic pany de mur que resta del castell de la Guàrdia

Acabem de baixar a Sant Pau Vell i pel seu camí d’accés retornem el GR 172, per on continuem a la dreta en direcció al coll de Guirló. Als 150 m, gairebé a tocar de l’esmentat coll, deixem el GR per baixar a la dreta per una pista que ressegueix la capçalera del torrent de la Diablera pel seu marge esquerra, sota les escarpades parets del serrat de Guirló. Quan portem uns 300 m, un plafó a mà dreta ens indica l’accés a la zona arqueològica del torrent de la Diablera.

Hi trobem tot seguit el megàlit de la Diablera, una gran roca vertical, relativament estreta i ampla, damunt d’una base formada per dues pedres allargades, molt diferent, per la seva forma, dels típics menhirs. La seva datació pot correspondre a qualsevol període de l’Edat del Bronze (1800-700 aC) i hom creu que seria una fita funerària que assenyalaria el lloc d’enterrament de la propera cova Tapada. Al seu voltant, unes excavacions realitzades l’any 1924 van descobrir un fragment de crani humà, un vas eneolític i cendres.

Megàlit de la Diablera

Donant escala de les proporcions de la roca

Des d’aquí baixem uns metres fins al fons del torrent, on al marge esquerra s’obre la cova Tapada, un petit forat d’uns 5 m en la seva part més ampla. Les mateixes excavacions esmentades tragueren a la llum diversos ossos d’animals, fragments de ceràmica, eines com un punxó d’ós i vuit cranis humans, sense les mandíbules inferiors, testimoni de que la cova fou utilitzada com a cambra funerària.

Encabits a la cova Tapada

Esquerda vertical a l'altre costat del torrent

Retornem a la pista, per on seguim baixant per tal de retornar a Can Maçana per una ruta diferent. Travessem per la pista el torrent de la Diablera i poc després deixem a l’esquerra el camí que mena al refugi d’Agulles per l’Era dels Pallers.

Cingles del serrat de Guirló

Deixem enrere les Agulles

Continuem en direcció sud-oest, travessem un altre torrent, el del Clot de l’Home Mort, i arribem a una ampla cruïlla, vora la qual hi ha uns grans dipòsits d’aigües pluvials. Deixem a l’esquerra el ramal que mena al Bruc i seguim a la dreta amb la senyalització del Camí de les Batalles, una ruta temàtica, entre el Bruc i Can Maçana, que rememora les dues batalles del Bruc durant la Guerra del Francès (6 i 14 de juny de 1808), en la primera de les quals s’originà la llegenda del Timbaler del Bruc.

Senyalització del Camí de les Batalles

Uns 600 m més endavant, en una nova cruïlla, tenim dues opcions per tornar a Can Maçana. Nosaltres deixem a l’esquerra la pista per on transcorre el Camí de les Batalles, doncs baixa per enclotar-se un xic i torna a remuntar fins al coll; és preferible seguir a la dreta, inicialment de pujada i en direcció nord. Més endavant el camí ja va planejant i es va decantant cap a l’esquerra, en direcció oest, fins arribar a Can Maçana, pel costat de les taules de picnic, on aprofitem per reposar forces abans d’iniciar la segona part de l’excursió.

Ara ens toca anar cap a les esmentades Torre Alta i Torre Baixa, a l’altre costat de Can Maçana, sobre les quals hi ha una certa confusió toponímica, doncs a ambdues se les adjudica també el nom de Castell Ferran.

Des de l’aparcament travessem, amb precaució, la carretera i un cop a l’altre costat, sota el gran mas de Can Maçana, on ens aproparem a la tornada, seguim uns metres a l’esquerra fins a trobar a mà dreta un pal indicador cap al “nou” Sant Pau de la Guàrdia, a 2 Km, amb senyals del GR 172 i del Cami de Sant Jaume

Can Maçana, a l'inici de la segona part de l'excursió

Entrem al bosc, per on el sender es decanta cap a la dreta i passa enlairat vora Can Maçana. Ja per terreny més obert, ens encarem cap a la Torre Alta i anem pujant per un seguit de grades de roca, on es van alternant gresos i conglomerats.

Ens encarem cap a la Torre Alta

Anem remuntant per grades de conglomerats i gresos


Al capdamunt d'aquest sector sortim a un camí travesser, al peu de la Torre Alta, que deixem de moment per anar primer a la Torre Baixa. Seguim a l’esquerra per aquest camí fins que als 120 m arribem al coll de les Torres (778 m). L’ample camí, per on continuen el GR i el Camí de Sant Jaume, gira a la dreta per iniciar una baixada cap a Sant Pau de la Guàrdia; nosaltres agafem a l’esquerra un corriol planer que surt del mateix coll i mena tot seguit a la Torre Baixa (791 m), on es drecen les restes de la Torre del Telègraf, també anomenada Castell Ferran i Torre Baixa de Castellferran.

Aquesta torre és una antiga fortificació, de planta quadrangular i dos pisos d’alçada, que actualment conserva dues de les seves parets, amb espitlleres a la primera planta, així com restes d’un mur de defensa que l’envoltava.

Torre del Telègraf


Restes del mur defensiu que l'envoltava

La torre fou bastida al s. XIX, segurament arran de les guerres carlines, i a partir de 1848 prestà servei com a torre de telegrafia òptica militar. Era la torre núm. 7 de la xarxa de Barcelona a Lleida, i la núm. 1 del ramal a Manresa i Solsona. En totes aquestes torres, separades uns 10 Km entre cadascuna, es col·locava al seu terrat un bastidor amb braços articulats (complementat en alguns casos per boles esfèriques) en que les diferents posicions significaven lletres, paraules o frases, segons un codi que es desxifrava al destí. La telegrafia òptica, tant civil com militar, estigué vigent poc més d’una dècada, fins l’aparició de la telegrafia elèctrica; aleshores les torres òptiques caigueren en desús.

Continuem uns metres en direcció est fins a l’extrem de la carena, on al panorama montserratí que teníem fins ara sobre la regió d’Agulles, s’hi afegeixen els Ecos, el Montgrós i les Magdalenes, amb Sant Pau Vell i el turó del castell de la Guàrdia en primer terme.

Vistes a les Agulles des del mirador de la Torre Baixa

Retornem al coll de les Torres i seguim fins a la cruïlla amb el camí de Can Maçana, que deixem ara a la dreta, per seguir recte uns 80 m fins que veiem a mà esquerra unes fites que indiquen el corriol de pujada a la Torre Alta. Iniciem una forta ascensió, tot i que no massa llarga, amb un parell de trams descarnats on ens hem d’ajudar de branques i troncs per progressar.

Pujant cap a la Torre Alta

Fortificació natural

Gairebé al capdamunt voregem per la dreta les roques del cim per enfilar tot seguit a l’esquerra els darrers metres de corriol que ens situen a la Torre Alta (842 m), també anomenada Castell Ferran (segons el mapa Alpina), Puig Ferran i Torre Alta de Castellferran.

Arribant al cim, amb una gran vista de les Agulles

Al cim de la Torre Alta

Aquesta muntanya forma part dels 100 Cims de la FEEC (en un llistat de més de 300). En el petit planell del cim hi podem veure restes de teules i maons, aprofitats per bastir una fita cimera i que donen a entendre de que aquí hi havia també una construcció, potser contemporània de la Torre del Telègraf, però no hem sabut trobar informació al respecte. Des d’aquesta Torre Alta es tenen bones vistes cap al sector occidental de Montserrat, el Pirineu, la plana del Bages i l’Anoia. Al vessant oest podem veure el petit nucli de Sant Pau de la Guàrdia, originat al s. XVIII quan es traslladà aquí la parròquia de l’antic castell.

Observant el panorama del vessant oest

Després de gaudir de l’extens panorama, davallem pel mateix corriol, amb compte de no relliscar pel rost terreny. Retornem pel camí de Can Maçana; en el tram final, però, ens desviem un xic a l’esquerra per apropar-nos a aquesta antiga masia. Es tracta d’un gran casal fortificat, de planta rectangular, tres pisos d’alçada i coberta a dues vessants. A l’arc de l’entrada hi ha l’escut de Montserrat i la data de 1791, quan passà a ser propietat del monestir, però sembla que la seva antiguitat es remunta al s. XVI, com a casa pairal de la família Maçana. A la dreta de la porta hi ha un mur de defensa amb espitlleres, a manera de petit baluart, bastit quan es fortificà la masia arran de les guerres carlines.

El gran mas de Can Maçana

Fortificació a la dreta de la porta d'entrada

Ja només ens cal travessar la carretera, altre cop amb precaució, per arribar a l’àrea i l’aparcament de Can Maçana, on finalitzem aquesta matinal, curta de recorregut però molt densa en històries. Que sempre ens mogui la curiositat per cercar-les.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 6.09.20 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Francesca Arcara, Marta Martín, Montse Baró i Marc Amorós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada