dimarts, 10 de desembre de 2019

Pala Alta, via Brothers Ruiz

27.11.19  La Pala Alta, amb els seus 950 m, és el punt culminant del Mont-roig, una allargada serra situada al sud del Montsec i que representa el primer entrebanc important del Prepirineu en aquest sector. Als seus peus s’hi barregen les aigües dels rius Segre i Noguera Pallaresa. Les sorrenques vermelloses, que formen el cos d’aquesta serra, fan que, de matinada, se la vegi brillar com un rubí des de la plana de Lleida... i d’aquí li ve el seu nom.

Serra del Mont-roig des de Bellcaire d’Urgell

Diverses vies solquen la seva esquerpa cara sud, inèdita per a nosaltres, però el company Joan Prunera (el col·leccionista de vies) en té una de ressenyada que ens fa força el pes: es tracta de la Brothers Ruiz, una via oberta els anys 90 i que, a priori, sembla variada i prou “assequible”... així que, com les previsions meteorològiques són bones, anem a “tastar” la seva vermellosa roca.

Ressenya de la via

Des de Tàrrega prenem la carretera C-53 fins a Balaguer i, des d’aquí, anem per la C-12 en direcció a Àger. Quan passem pel monestir de les Avellanes, ens desviem per una carretereta que ens porta a Vilanova de la Sal on agafem la pista de terra, en relatiu bon estat per a un cotxe alt, que s’enfila a l’ermita de Montalegre situada en plena carena del Mont-roig. A mitja pujada, en una pronunciada corba a l’esquerra on hi ha una bifurcació de pistes, deixem el cotxe en un eixamplament i ens “calcem els trastos”.

Marxem per una pista a frec de la base dels cingles

Per la pista que surt de la corba anem planejant sota les parets i grans sostres d’un roig encès. Duem a la mà la foto de la ressenya per tal de reconèixer el recorregut de la nostra via i, quan ja l’hem vist, pugem des de la pista per un corriol fins al seu peu en el qual es poden veure unes lletres i una fletxa gravades a la roca.

Recorregut de la via Brothers Ruiz des del corriol d’accés

Inici de la via

En Pau comença pujant per una sèrie de blocs de sorrenca granelluda i de color rosat, tot queixant-se de la seva poca adherència. A mitja tirada el veig progressar com per una mena de diedre inclinat cap a l’esquerra, al final del qual flanqueja fins al peu d’un esperó situat sota el gran sostre daurat. Després deixo de veure’l però el sento queixar-se del fregament de les cordes per culpa del disseny de la tirada en ziga-zaga.

Arribant al diedre tombat

Flanquejant fins al peu d’un esperó

Quan em toca a mi “tastar” aquesta mena de roca, comprovo que, malgrat el seu aspecte i tacte com de paper de vidre, l’adherència no és gens bona i, a més, el diedre tombat està un xic desplomat i l’he de passar en A0...ja comencem! Després del flanqueig em trobo al peu d’un diedre molt vertical, al capdamunt del qual es troba la primera reunió. Aquest tram també el trobo força dur però el més dificil és entrar a la reunió a la qual arribo després d’uns quants passos atlètics i suant la cansalada!

La primera reunió

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

Per iniciar el segon llarg, en Pau surt de la reunió per la dreta tot superant una panxeta molt polida. Tot seguit fa una llarga diagonal ascendent entre queixes per la poca adherència de la roca que ara és una calcarenita, o sigui, una sorrenca amb una certa proporció de calcària.

Progressant per la llisa placa

Assegurant des de la primera reunió

Sortida del flanqueig

Quan em toca a mi, tinc claríssim que he de sortir de la reunió amb els estreps posats, però quan arribo a l’inici del flanqueig comprovo que l’adherència per als peus és gairebé nul·la i que cal superar-ho a força de braços... així que continuo amb els estreps. I com que a la sortida del flanqueig em trobo al peu d’una placa d’allò més vertical i llisa, doncs segueixo amb els estreps posats, gràcies a unes quantes bagues llargues col·locades en llocs estratègics.

Arribant a la segona reunió

Tanmateix, per arribar a la tercera reunió els estreps no em serveixen per a res, i he d’entrar fent un flanqueig molt difícil a la dreta... total que arribo a la reunió tremolant de cap a peus. La tercera tirada és la més “fàcil” de la via i, en teoria, em tocaria a mi fer-la, però quan en Pau es disposa a assegurar-me, jo encara estic tremolant... així que surt en flanqueig ascendent a la dreta per una roca cada cop de naturalesa més calcària.

Inici del tercer llarg

Assegurant des de la segona reunió

Progressant sota el vistós sostre

Per a mi, aquesta tirada representa una mena de repós encara que no la trobo gens “fàcil” i sobretot he d’estar fixant-me on poso els peus. Així, després d’aquesta llarguíssima diagonal ascendent, arribo a la tercera reunió situada al peu d’un vistós ressalt d’una roca rosada i bonyeguda.

Llarga travessia vers la tercera reunió

La tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

Analitzant la sortida del quart llarg

En Pau inicia el quart i darrer llarg sortint de la reunió per la dreta i superant un petit desplom. Tot seguit progressa per un diedre, fent passes molt atlètiques i fotogèniques. Així arriba al peu del pas més difícil de la via: un desplom qualificat de 6a... encara sort que no és obligat i, a més, en Pau em deixa els seus estreps posats a la difícil sortida del desplom.

A l’entrada del diedre

Atlètics passos per superar el diedre

Enmig del desplom

Assegurant des de la tercera reunió

Quan em toca a mi, amb un pas d’A0 em situo al peu del diedre i, a partir d’aquí, vaig defensant-me tot combinant passos en lliure i A0. Així arribo a la base del desplom on s’acaben les meves heroïcitats. Penjo els estreps i no els deixo anar fins que a l’entrada de la reunió he de fer un altre flanqueig molt difícil amb bones preses per a les mans però quasi nul·les per als peus... ufff.

Barallant-me amb els estreps

Arribant amb prou feines a la quarta reunió

Així a empentes i rodolons, com se sol dir, arribo al final de la via situat en plena carena del Mont-roig i no gaire lluny del seu punt culminant, la Pala Alta, coronat per un vèrtex geodèsic i una barraqueta. El paisatge és tan grandiós que, després de fer-nos la fotocim, ens quedem una bona estona contemplant com es desplega tot el Montsec pel nord i com s’estén l’embassament de Sant Llorenç de Montgai pel sud.

Fotocim

El pantà de Sant Llorenç de Montgai s’estén pel sud...

... i el Montsec i el pantà de Camarasa, pel nord

La tarda va caient quan abandonem el cim de la via per un corriol marcat amb fites que va seguint la línia de la carena fins a un punt que baixa pel llom nord i va a desembocar a la pista prop del coll de Porta. Per la pista arribem de nou a la cruïlla on tenim el cotxe, tot passant de nou pel peu del mur que acabem d’escalar. Repassant el seu recorregut penso que ha estat una via que m’ha superat en tot moment... però és així com se’n apren! I com diu el company Joan Prunera: “una més al sarró”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.11.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada