26.12.19 Des que a principis d’aquest mes de
desembre vam escalar la Filigrana, que ens vam quedar amb les ganes de pujar també
a la Mitra, més coneguda com l’Agulla de l’Arbret, ja que aquell dia el pas
d’una perturbació ens ho va impedir. Per això avui hi tornem amb la intenció de
pujar-la per l’Aresta Brucs, una via
clàssica oberta per Joan Cerdà, Jordi Riera i Eduard Auqué l’any 1957, amb una dificultat
màxima de IV+.
La Filigrana i l’Agulla de l’Arbret des del camí d’Agulles
Ressenya de la via Aresta Brucs
Així que de nou sortim de l’aparcament
de Can Maçana tot seguint les marques del GR 172 i, passat el coll de Guirló,
marxem pel PR C-78 en direcció al refugi Vicenç Barbé. Quan arribem al pas de
les Portelles suggereixo que, per a variar, podriem acostar-nos a la base de
l’Agulla de l’Arbret pel camí marcat en vermell de la Travessa d’Agulles, i en Pau em diu que és millor que hi anem pel
mateix camí que vam fer per acostar-nos a la Filigrana.
Així que, prop del refugi, prenem el
corriol que s’enfila per la canal que s’obre entre la Miranda de les Boïgues i
l’Esquelet, deixem a mà dreta la base de la Filigrana i continuem pujant fins a
la bretxa que separa l’Agulla de l’Arbret de la Bessona Inferior, on retrobem
les marques vermelles de la Travessa
d’Agulles, avui molt concorreguda per grups d’excursionistes que volen fer
un racó pels canelons de Sant Esteve. Aquí està el peu de la nostra via.
Preparant el material
Mentre preparem el material per a
l’escalada, jo m’adono que avui no porto la càmera! Hauré de fer fotos amb el
mòbil... amb la poca gràcia que em fa això perquè no tinc manera d’assegurar-lo
en cas de caiguda. Així comença en Pau pujant per la polida i glaçada placa en direcció
al vistós forat on està la primera reunió. Diuen que és IV+ però a mi els
primers metres de la via em semblen molt difícils!
Els difícils primers metres de la tirada
Progressant per la glaçada placa
Arribant a la primera reunió
El forat de la primera reunió
Inici del segon llarg
Com no duem ressenya, en Pau no està
segur de si el segon llarg surt per la dreta o per l’esquerra del forat, però
com a la dreta es veu un vistós parabolt... cap allà que va. Quan em toca pujar
a mi, intento sortir de la reunió en lliure, però no puc i això que diuen que
és IV. M’agafo de la cinta i amb prou feines supero el primer pas en A0... i
diuen que és IV! Després em fixo que enlloc de xapes hi ha una sèrie de
barretes d’acer recargolades en sí mateixes, i també em fixo que en Pau ha
passat de llarg una reunió penjada d’aquesta placa.
Vista de les Agulles des de la segona reunió
Quan arribo a la segona reunió,
situada en una còmoda repisa just sota el cim, en Pau em comenta, com qui no
vol la cosa, que s’ha equivocat i que hem fet la segona tirada d’una via que
porta per nom Om Mani Padme Hum, un
famós mantra budista, i que “picava” una mica més... amb raó els passos de IV+
em costaven tant de superar! També m’informa que les barretes d’acer
recargolades s’anomenen “químics”.
Ressenya amb la “variant” que hem fet
La darrera tirada és molt curta (15m)
i “fàcil” (III grau), però està neta d’assegurances i, en aquesta alçada, això
fa una mica de por. Així arribo a una esplanada, sota el veritable cim, on es
troba la darrera reunió situada al peu del tronc sec de l’arbret, una alzina
que va donar nom a aquesta agulla i que, sembla ser, va morir a inicis del
2013.
Inici de la darrera tirada
Arribant al final de la via
Darrera reunió al costat del tronc sec de l’arbret
Com que no porto la càmera, no penso
en fer-nos la clàssica fotocim. Així que, des de la mateixa reunió, preparem el
primer dels dos ràpels que farem per la cara est de l’agulla.
Primer ràpel de descens
Al final del segon
ràpel arribem a una canal per la qual baixem fins a la bretxa on recollim les
motxilles i emprenem el retorn, tot passant pel peu de la via Om Mani Padme Hum des d’on veiem el
primer llarg gràcies als seus curiosos “químics”. Aquí en Pau proposa tornar a
Can Maçana pel camí de la Travessa d’Agulles
marcat en vermell, i jo hi estic d’acord perquè és un camí que vaig fer fa molt
de temps però ja ni me’n recordo...
Comencem planejant sota el fil de la
carena que separa els vessants sud i nord, i als pocs metres prenem un corriol
que puja a un mirador amb vistes a la cara oest de l’Agulla de l’Arbret. Aquí
aprofitem a fer-nos la “fotocim” i també anem fins al caire del cingle per
observar la portentosa paret nord de la Miranda dels Ossos.
Fotocim amb l’Agulla de l’Arbret
Paret nord de la Miranda dels Ossos
Després de
delectar-nos amb tan extraordinàries vistes, retornem al camí marcat que, a partir
d’aquí, es complica amb passos equipats amb cordes que superen canals descarnades
i claps de roca despullada... sort que no ens hi em aproximat a la via per
aquest camí!
Passos equipats a la Travessa d’Agulles
Malgrat les dificultats, el camí ens
va oferint diverses panonàmiques de la regió d’Agulles i en Pau em va recitant
el nom dels monòlits més destacats: la Saca Gran, l’Agulla dels Espeleòlegs,
les Bessones, el Martell, la Boteruda del Gra, la Bola de la Partió...
Arribant al Pas de les Portelles
Així
arribem de nou al Pas de les Portelles on retrobem el camí del refugi d’Agulles
i tanquem el cercle que hem fet per a completar la darrera escalada d’aquest
any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada