dimecres, 26 de febrer de 2014

El Cogulló de Turp i altres coses

23.02.14  La Serra de Turp és un massís calcari situat entre les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès. El seu punt culminant, el Cogulló de Turp (1620 m), és una de les millors talaies del Prepirineu occidental. Des del coll de Boix, al límit de les esmentades comarques, una curta i senzilla ascensió ens permetra gaudir d’un dilatat panorama en totes direccions.

Des del coll de Boix (1260 m) (on hem arribat per Manresa, Solsona, el coll de Jou, Cambrils i Llinars) entrem a una pista que tot seguit es bifurca (pal indicador); a la dreta (per on retornarem), hi mena a la propera ermita de Santa Pelaia; continuem a l’esquerra, per un tram cimentat per on gaudim d’una vista enlairada d’aquest sector del Solsonès amb els poblets de Cambrils i Llinars. Passem pel costat d’una granja i poc després deixem a la dreta el camí que també porta a Santa Pelaia pel coll de Voltrera (que farem a la tornada). A uns 700 m de la granja s’acaba el ciment de la pista, en un punt d’on surten dos ramals a la dreta. Continuem pel segon d’aquests, en direcció oest, per un tram de bosc. En una nova bifurcació, continuem a la dreta (anirem trobant a les diverses cruïlles unes pilones de fusta que ens indiquen la ruta) i poc més amunt, deixem, a la dreta, la desviació que porta a la font del Tilló (a 300 m); en aquesta bifurcació ja podem veure el nostre objectiu, el Cogulló de Turp, amb la seva abrupta i encinglerada paret de la cara sud-est.

El Cogulló de Turp

Continuem, doncs, per la pista principal, prop del carener, per trams de pineda i alguns prats fins arribar al coll de la Travessa (1390 m), on hi arriba per la dreta un corriol provinent de la font del Tilló.

Coll de la Travessa

A partir d’aquí la pista, ara més precària, comença a pujar fort, tot flanquejant en diagonal el vessant sud-est del Cogulló, fins al visible coll de la Coma de Turp (1480 m), al caire de la carena, on el panorama s’obre cap a l’altre vessant, amb la vall del Segre, la població de Coll de Nargó i la serra de Boumort.

A mig camí de la pujada al coll de la Coma de Turp

Serres de Carreu i Boumort (al darrera) des del coll

Des del coll girem a l’esquerra per seguir el corriol (senyalitzat a l’inici per fileres de pedres) que, per l’obaga del vessant nord-oest i entre pineda, puja fort cap al cim. Anem trobant diversos trams de neu dura que dificulten un xic l’ascensió però que evidentment l’embelleixen.

La pujada per l'obaga

El corriol es va desdibuixant però no hi ha pèrdua; acabem de remuntar el vessant nord i arribem finalment al cim del Cogulló de Turp (1620 m) (1h 30’), amb un vèrtex geodèsic aterrat que ara ens serveix com a seient.

Al cim del Cogulló de Turp

Gaudim, en aquest dia tan clar, d’un extens panorama, amb les serres d’Aubenç, Montsec de Rúbies i d’Ares, Carreu, Boumort, Cadí i Port del Comte, els pantans d’Oliana i de Rialb, i poblacions de la vall del Segre (Organyà, Coll de Nargó) i la vall d’Alinyà; tanquen l’horitzó, al nord, les muntanyes pirinenques de l’Alt Pallars, Andorra i la Cerdanya, i cap al sud, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Vistes al sud, amb els pantans d'Oliana i Rialb

Vistes al nord, amb les muntanyes d'Andorra ben nevades

Vistes al nord-est, amb el Cadí i muntanyes de la Cerdanya

Després d’una bona estona al cim (hi arriba pel vessant sud-est un escalador solitari, l’unica persona que veurem avui), retornem pel mateix itinerari fins que, ja en el tram cimentat de la pista i abans de la granja, seguim a l’esquerra pel circuit de Santa Pelaia. Anem seguint, en direcció nord-est, un camí carreter bastant planer fins al coll de Voltrera (1330. m).

Travessant el coll de Voltrera

Des del coll anem baixant fort per una pista amb trams força erosionats; més avall planeja i acaba per desembocar amb la que ve del coll de Boix. En aquest punt es troba l’antiga explotació de lignits de la mina Juanita i, poc més enllà, on fineix també aquesta pista, l’ermita de Santa Pelaia.

Ens dirigim primer a la mina Juanita. Segons expliquen els plafons informatius, la capa de carbó (lignit) es troba al flanc nord de l’anticlinal de Turp (estatges del Cretaci inferior). Aquest carbó ha estat explotat des d’antic a cel obert i també, en alguns períodes, en una galeria subterrània, encara visible a través de les reixes d’una obertura a la roca (no és, però, la bocamina original).

Obertura a l'antiga galeria de la mina Juanita

Durant els anys vuitanta del segle passat es tornà a explotar a cel obert amb més intensitat; aquesta explotació va tallar part de l’esmentada galeria amb la bocamina d’entrada. El carbó es portava fins al proper parc de carbó, on ara s’ha fet un aparcament vora la pista, on es garbellava i finalment es carregava amb destí al centre de consum. Tanmateix, a finals d’aquella dècada va cessar l’explotació per la crisi del,sector i la baixa qualitat del material obtingut. Al tombant del mil·leni es realitzaren tasques de recuperació de l’entorn.

Anem a continuació a l’ermita de Santa Pelaia de Perles, elevada un xic sobre la petita rotonda on acaba la pista. Es tracta d’una austera construcció romànica del segle XII d’una nau encapçalada per un senzill absis. La nau original fou allargada posteriorment, tot substituint la primitiva porta d’entrada.

Santa Pelaia de Perles

Aquesta ermita es troba situada en una balconada sobre la vall d’Alinyà, que tanquen al nord els contraforts del Roc de Galliner i de la Roca de la Pena.

L'anticlinal de la Roca de la Pena, des de Santa Pelaia

Havent dinat al costat de l’ermita, retornem després per l’ampla pista, en poc més de deu minuts, al coll de Boix, tancant aquest petit circuit de Santa Pelaia.

Un cop finida l’excursió, ens apropem amb el cotxe a Cambrils per fer una visita a les instal·lacions del Salí de Cambrils, antiga explotació artesanal de sal, en procés de restauració, que va estar en funcionament des del segle XVIII fins l’any 1963. El sistema utilitzava l’aigua salada, provinent de dues surgències naturals, per obtenir la sal per evaporació, i l’aigua dolça captada del riu Fred per fer funcionar cinc molins hidràulics esglaonats. Aquest riu Fred s’uneix, aigües avall, amb la riera de Canalda a l’indret d’Aigüesjuntes per formar la Ribera Salada.

Edificacions del Salí de Cambrils

El conjunt de construccions del Salí de Cambrils (basses, conduccions, magatzems, molins, teuleria) es troba situat entre dos grups de terrasses (a les parts superior i inferior del conjunt), en les quals es deixava evaporar l’aigua per obtenir la sal.

Conducció d'aigua salada

Terrasses o eres per a l'evaporació de la sal

Els cinc molins hidràulics (dos de sal, un de farina, un de pinso i un molí pelador) eren alimentats, tal com hem dit, per l’aigua del riu Fred, la qual era regulada per un enginyós sistema de basses i canals. Hi destaca el doble edifici del molí fariner, acabat de restaurar l’agost de l’any passat.

Molí de pinso

Molí fariner

I ara sí, posem el punt final a aquesta sortida tan completa, en la que a més d’un bonic cim panoràmic hem pogut veure dues mostres del passat industrial de Catalunya.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.02.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada