Pics de Vallhiverna

Ens despertem al refugi de Conangles a dos quarts de sis del mati, tothom dorm i baixem al menjador a les fosques on ja ens han deixat l'esmorzar preparat des de la nit abans. Havent esmorzat, sortim del refugi per anar a buscar el cotxe, encara és negra nit i el cel és ben estrellat, menys mal de la llum del frontal! Al cap de tres quarts d’hora de carretera arribem a l’estany de Llauset.

A les set del mati, a 10ºC i amb les primeres llums del dia, comencem l’ascensió al Vallhiverna. Tot vorejant el llac de Llauset, força baix degut a la sequera, ja podem veure la primera llum del dia il·luminant els cims de les muntanyes. El cel és blau i no veiem cap núvol, això ens fa ser optimistes, sembla que tindrem un bon dia.

Al cap d’una mitja hora arribem al primer pal indicador. Des d’aquest punt el camí que hem de seguir ja es veu clar; fa vent i força fred, i encara anem abrigades. Continuem la marxa vers el coll de Llauset, i un cop a dalt, tot fent el “segon esmorzar”, ja podem gaudir d’una vista fantàstica de la Serra Negra; ja no fa tant de fred, tot i que el vent encara és fa notar.

A continuació, emprenem l’ascensió seguint les fites. Ara el camí ens fa grimpar, i al cap d’una estona ja podem veure amb entusiasme el famós “pas del cavall”, gairebé el tenim! Després de dos intents infructuosos, aquest cop sí! Seguim pujant i arribem per fi a la Tuca de les Culebres (3062 m), el cim occidental del Vallhiverna, on fem la foto de rigor.

Seguim, ara toca el “pas del cavall”, ens disposem a travessar-lo assentades (no ens atrevim a passar-lo d’una altra manera), quin yuyu i quina emoció! Estimball a banda i banda, cal no badar, anem avançant de mica en mica fins que arribem a l’altra banda, una mica més de grimpada i... ja hi som! Hem fet cim! Per fi som dalt del Vallhiverna (3067 m). Al cim trobem tres excursionistes més, ens saludem, ens fem fotos i gaudim de la vista força estona; fa bon dia i no tenim pressa per baixar.

Al cap de tres quarts d’hora, iniciem la baixada travessant la cresta i descendint cap als llacs Redó i Xalat. Anem seguint les fites i ben aviat ens adonem que hem perdut el camí; ens trobem al mig d’un mar de pedres inacable, ens preguntem què ens explicaria la Isabel Benet, la nostra amiga geòloga, d’aquestes pedres, observem que hi ha diferents tipus de pedres amb formes curioses, pissarres, granit, pedres ferruginoses, etc.

Quan estem cansades de pedres i també de les hores que portem caminant, decidim que ha arribat l’hora de menjar-nos l’entrepà i aprofitem per consultar el mapa. Un cop hem dinat i hem recuperat les forces, també recuperem el sender GR 11 que voreja els llacs; un pal indicador ens confirma que anem pel bon camí. Al cap d’una estona arribem a l’estany de Botornàs, al peu del refugi lliure del mateix nom. Ja ens queda menys, ben aviat  tornem a veure l’estany de Llauset i finalment, al cap de deu hores, arribem al cotxe.

Un cop a l’aparcament, un forestal del parc ens saluda amablement i ens demana fer-nos una petita enquesta: ens fa varies preguntes sobre la nostra visita al parc natural, si ens ha agradat, si hem trobat a faltar alguna cosa, si està net, etc. Satisfetes i contentes per haver aconseguit el nostre objectiu, ens acomiadem del forestal tot desitjant-nos un bon dia. Aquesta nit ho hem de celebrar!

ISABEL SALVIA, ANNA TORRES. Activitat realitzada el dia 26.08.12 per Isabel Salvia i Anna Torres.