Sembla que hem deixat enrera les fredorades de principis de febrer i, encara que el matí és fresquet, al sol s’hi està molt bé i no fa vent. Així que comencem a caminar per l’ampla pista en direcció a llevant fins que, als pocs metres, la deixem per prendre un corriol que es desvia a mà esquerra on hi ha un pal indicador molt nou. El caminet és estret però conserva part de l’empedrat original i passa a frec d’un corral adossat al cingle. Des d’aquí tenim bones vistes de Santa Linya, arrapada a un turonet on, sembla ser, que hi ha les restes d’un castell… ho haurem d’investigar.
El caminet puja fins a desembocar de nou a la pista a l’indret de l’Espluga, punt més alt d’aquesta sortida. A partir d’aquí anem per la pista en suau baixada cap a l’ermita de Sant Urbà, el nostre objectiu. Malgrat que la pista està en perfecte estat i que hauriem pogut anar en cotxes, preferim caminar i així poder contemplar el paisatge on hi destaca la serra del Montsec i el pantà de Camarasa.
En tot moment hi ha pals indicadors de la ruta a seguir, així com plafons que ens informen sobre la vegetació dominant: la carrasca.
Al final de la baixada ens tobem en una placeta-mirador amb baranes de fusta i un parell de plafons que ens informen sobre el conjunt arqueològic de Montclús, declarat monument històric del Patrimoni Cultural Català.
Aquest antic poble medieval va desaparèixer de manera dramàtica el dia 3 de març de 1373 quan un fort terratrèmol, amb epicentre a la Vall d’Aran, va provocar l’esllavissament de les roques sobre les quals s’asseia el castell, les cases del poble i l’ermita de Sant Urbà.
Unes escales de ciment permeten descendir la costa i accedir a l’ndret on, el primer que trobem, són les ruïnes del castell del qual només en resta una paret dempeus.
Des d’aquí dalt ja veiem l’escenari de la destrucció: un gran esvoranc separa els dos barris de que constava el poble; el barri jussà,amb cases humils al voltant del castell, i el barri sobirà, amb edificis més regis que potser formaven part del castell i un dels quals podría ser d’un palau.
Un xic per sota del castell està la recentment restaurada ermita romànica de Sant Urbà, l’únic edifici que sembla que va ressistir el sísme, i que es pot visitar per dins gràcies a que la porta està oberta.
Interior de l'ermita de Sant Urbà
Com ja és una mica tard decidim fer un mos a l’esplanada de l’esglèsia i continuar la visita havent dinat. Mentre mengem no podem evitar pensar en la gent que vivia en aquest poble i sobre els fets ocorreguts: en el llibre s’explica una llegenda segons la qual tots els habitants de Montclús van ser castigats a morir d’aquesta manera tant terrible degut al munt de pecats que havien comés, i només es va salvar una velleta que resava a l’esglèsia. En la llegenda, però, no s’esmenta la naturalesa d’aquests pecats i, a partir d’aquí, la nostra fantasia es posa en marxa imaginant-nos una història d’amor impossible entre un jove pastor d’origen humil i la bonica filla del senyor del castell, sempre tancada al seu palau del barri sobirà.
Deprés de dinar, seguim la visita anant a veure la “cova de Montclús” que no és més que una gran esquerda provocada pel moviment de grans masses rocalloses. Aquí començo a sentir una mica de basarda ja que hi ha massa pedres en equilibri inestable que amenacen de caure en qualsevol moment.
Aquesta sensació es fa més evident quan ens situem al bell mig de l’esvoranc que separa els dos barris: la ruïna és total i per tot hi ha grans blocs caiguts, agulles dislocades i estrets gendarmes que s’aguanten de miracle… el lloc és perillós de debó!!!
En aquest escenari tant dantesc la nostra història sobre els amants de Montclús comença a prendre forma. Els joves enamorats no es podíen reunir car els veïns d’ambdos barris els hi ho impedien, però un dia l’àvia del pastor va fer arribar a la noia un missatge on li deia que es podríen trobar tots dos damunt el petit pont penjat que separava els barris i que es trobava darrera l’esglèsia. I així ho van fer aquella matinada del 3 de març… mentre l’àvia estava resant a l’esglèsia, els joves avançaven cap al pont a la llum de la lluna quan la terra va tremolar i els barris es van començar a separar. Els amants encara van tenir temps de fondre’s en una estreta abraçada abans de ser engolits cap a l’esgarrifós abisme que s’obria sota els seus peus. Avui, des del fons de l’esvoranc, dues poderoses heures s’eleven i entrellacen els seus troncs i les seves branques, reptant per les parets amunt, a la recerca del cel… Serà així com es forja una llegenda?
Commoguts per aquesta història que mai va succeir, iniciem el retorn a Santa Linya pel mateix camí d’anada, a la llum del capvespre i acompanyats pel so dels corns llunyans dels caçadors de senglars que ja donen per acabada la seva batuda d’avui.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 18.02.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillén i Sílvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada