Malanyeu, un mur de sensacions

“L’escalada és una droga, qui la prova sempre vol més”

Dissabte al matí. Estem fent temps al bar esperant que s’escalfi l’ambient i toqui el sol a la paret del Devessó de Malanyeu, aquest petit nucli dispers al voltant d’una esglèsia d’origen romànic adossada a un gran mas.

Des del lloc on aparquem ja es veu el paquet de calcàries grises molt verticals degut a que formen el flanc d’un sinclinal molt apretat per l’empenta que l’orogènia alpina va imprimir a aquestes roques, amb les quals es deixa enrera l’era dels dinosaures.

Des d’aquí ens dirigim a creuar el torrent de Malanyeu i, un cop al peu de la llarga paret, anem cap a l’extrem sud oest on es troben les vies curtes; la via “Carla” és l’escollida, amb tres llargs i qualificada de “dificil superior” per al primer de la cordada, l’autèntic escalador; els que sempre fem de segon ens limitem a gaudir de les vies amb relativa seguretat.

Al peu de la via, mentre destriem el material, tot són brometes i rialles: l’olor de la corda quan surt de la motxilla, la dringadissa del material, l’arnés que sempre es fa un embolic… Però un cop s’ha muntat la reunió i el company m’entrega les cordes amb les quals l’he d’assegurar, aquí s’acaben les bromes: amb aquest senzill gest, el company posa la seva vida a les meves mans, i és aquest un moment molt especial. El company esdevé un símbol.

Des del meu lloc estant, puc veure en tot moment les seves evolucions. Sembla que no hi ha gaires dificultats i els membres de l’altra cordada volen per la via del costat i aviat deixo de veure’ls.

Un cop el company ha muntat la reunió, m’acosto a la paret inundada de sol i prenc contacte amb la roca aspra i punxenta; busco on agafar-me per iniciar l’ascens. El primer llarg és una placa amb un festival de foradets de totes les mides i formes… em sap greu de no tenir més mans i així poder tocar-los tots!. En aquestes condicions la progressió es fa ràpida i agradable, però quan començo a deixar pati, no puc evitar de pensar què tal ho faria jo anant de primer… el risc de la caiguda és sempre present i se’m fa un nus a l’estómac.

A la reunió trobo el company a l’ombra d’una gran alzina, somrient, conscient del meu gaudi. Que tal? Fantàstic! Es repeteix el ritual d’assegurança i ben aviat deixo de tenir contacte visual, però a través de la corda puc copsar els seus avenços o els seus dubtes davant un pas delicat i això em dóna una idea de les dificultats que m’esperen.

Aquest llarg es fa a través d’un altre estrat on no hi ha tants foradets i on, a l’inici, tot està molt “podrit” i les roques canten quan se les colpeja. S’ha d’anar en compte i acariciar-les amb delicadesa per tal que no es desprenguin. Despés cal també una exploració més acurada a la recerca dels petits ressalts, foradets, esquerdetes i bonyets on posar els dits i els peus. Sort que la inclinació de la placa no és gaire acusada i els “gats” es sostenen bé per adherència.

La tercera tirada és la més llarga i delicada. Per un moment deixo de veure el company quan la paret fa un petit ressalt, però tot seguit l’observo progressant per l’enlluernadora placa camí del cim, al qual arribo jo poc després un xic apurada: aquest és el meu grau màxim de gaudi… de segon!

El cim és una estretissima cresta formada per un sol estrat molt vertical que sobresurt d’entre el bosc com l’esquena d’un monstre colossal. Des d’aquí es poden veure les casetes de Malanyeu i els cingles que tenim just darrera, d’una calcaria més antiga i marronosa.

Per anar més depressa, ja que els companys de l’altra cordada ja fa estona que s’esperen, rapelem tots junts la via amb un descens que semblava que no s’acabava mai, i un cop situats al peu tornen les bromes i les rialles regades amb un deliciós te que la Montse ha tret de la seva motxilla!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.02.12 per Isabel Benet, Ferran Guillén, Montse Cots i Xaco.