12.01.22 Ja hem entrat de ple al 2022 i qui sap el què ens oferirà... de moment en Pau i jo volem celebrar-ho amb la primera escalada de l’any a la roca número 94, també anomenada Agulla Manolito Garcia, amb la intenció de pujar per la via Master & Commander, equipada pels germans Massó l’any 2008, i que ja va fer el Pau amb el Ramon el passat mes de desembre.
Per això sortim de Can Maçana en direcció al refugi d’Agulles, encara que no massa aviat perquè fa un fred que pela. De seguida que entrem al recer de les agulles, però, la temperatura es fa prou agradable de manera que, quan arribem al peu de la via, estem suant i tot! Per arribar-hi, tot just passat el refugi, ens hem començat a enfilar per la canal de l’Ou, entre la Màquina de Tren i la Roca de la Partió, fins atènyer el contrafort de la nostra agulla situada just darrera del monòlit de l’Ou de Colom.
Des del peu de la via és ben visible el clau que constitueix el primer punt d’anclatge i cap al qual es dirigeix en Pau tot fent una lleugera diagonal a l’esquerra per una roca polida i relliscosa. Per la canal puja una boirina arrossegada per un ventet glaçat que ens deixa garratibats. Jo m’abrigo amb tot el que tinc.
Quan em toca a mi, només poso les mans sobre la roca i ja em quedo sense tacte als dits, i la feina és meva per anar remuntant fins a la primera reunió situada sobre l’aresta sud del primer contrafort que hem d’escalar, l’agulla número 95 també anomenada Agulla Afortunada.
Ara toca el llarg més difícil de la via i, amb les condicions de gelor d’avui, encara ho és més, sort que de tant en tant, entre les boires, surt un sol esmirriat que ens escalfa una mica. Així veig avançar el company sota l’esguard de la gran roca de l’Ou de Colom, i quan l’aresta s’ajeu deixo de veure’l.
Quan em toca a mi, poc a poc vaig pujant pel dret esperó fins a l’alçada d’una fissura horitzontal on hi ha un clau vell i rovellat. Aquí es troba el pas més difícil de la via qualificat de V on s’ha de fer un delicat flanqueig a la dreta. Jo, que tinc les mans gelades, per flanquejar m’agafo a la cinta i, un cop situada de nou en la vertical, segueixo pujant per l’aresta que va perdent dificultat fins que al capdamunt veig a en Pau arraulit de fred sota un arbre on es troba la segona reunió.
Aquí dalt corre un aire humit, gelat i del tot desagradable per això li pregunto al company si és prudent seguir escalant i em comenta que sí, que a partir d’aquí l’escalada és més “fàcil” i les reunions estan més recerades. Endavant doncs!
Les ressenyes recomanen sortir de la reunió cap a l’esquerra, vers una agulleta d’aspecte terrós, però en Pau s’estima més sortir en vertical des de la reunió i, després de llaçar un bon merlet, es decanta cap al fil de l’aresta per on continua pujant tenint com a teló de fons la Boteruda del Gra.
Quan em toca a mi, no tinc cap problema a pujar aquest darrer tram que em condueix al cim de la primera agulla que assolim: l’Agulla Afortunada. Però en arribar al capdamunt veig el company entaforat dins una bretxa sota meu! Per arribar-hi he de fer una delicada desgrimpada d’uns quants metres pel vessant nord on hi ha més “bolos”. Aquest tram és més compromès pel segon de la cordada, però amb les indicacions del company arribo a la bretxa on s’hi està millor de temperatura. Hem fet bé de continuar.
En Pau arrenca des de la reunió tot fent una diagonal ascendent a l’esquerra per situar-se de nou sobre l’aresta i, en tombar-la deixo de veure’l. Quan em toca a mi, segueixo el mateix camí fins a una fissura horitzontal on trobo un altre clau. En girar l’aresta em trobo al peu d’un diedre una mica descompost. Al meu darrera està La Xepa, escenari de la nostra darrera escalada de l’any per la seva Aresta Brucs.
Després de superar el diedre per la placa de l’esquerra, entro en un replà inclinat ple de còdols solts on trobo en Pau assegurant-me des de la quarta reunió al peu d’un petit però contundent ressalt. Des d’aquí tenim un bon panorama de les agulles on hi destaquen l’Ou de Colom i la Bola de la Partió.
A la ressenya marquen que per sortir de la reunió cal anar cap a la dreta per posar un petit alien en una fissureta, però en Pau recorda que d’aquesta manera li va costar força superar aquest tram, així que surt en vertical i, sense posar res de res, arriba al cim des d’on a mi quasi em puja a pes! Jo, per la meva part, trobo unes bones preses per a les mans que m’ajuden a donar-me l’impuls inicial...
Està fent un resol però curiosament no fa el vent gelat que corria per les canals i per això, després de fer-nos la rigorosa fotocim, ens podem entretenir a contemplar l’estesa d’agulles que ens envolten. Al nostre darrera tenim la Tri-roca , laTorta (o la Mà) i l’Escorpí i més enllà observem els monòlits de la regió de Frares embolcallats per una fina boirina.
Després de tanta contemplació, cal anar cap al nord per trobar la instal·lació de ràpel sota una petita savina. Amb un ràpel d’uns 20 m ens plantem a la bretxa entre l’agulla Manolito Garcia i el grup de la Tri-roca, des d’on baixem per la canal orientada a ponent, amb un pas equipat amb una corda fixa, fins que tornem a passar gairebé pel peu de la via on segueix fent el mateix ventet gelat del matí....
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.01.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada