17.09.19 Molt de temps ha passat des d’aquell
llunyà 7 d’octubre de 1984 en que vaig pujar a la roca del Gat, al massís del Pedraforca, per la via Homedes amb sortida per la via Barbé... I d’aquell dia només en recordo
la baixada... per què serà?
El característic monòlit del Gat, al massís del Pedraforca
Aquesta és una via de prestigi de la
cara nord del Pollegó Superior del Pedraforca, que salva un desnivell de més de
400 m i finalitza entre les orelles del característic monòlit del Gat. Fou oberta
per en Francesc Homedes, Bernat Boixeda i Ramon Albareda l’any 1935, amb un
final d’allò més tràgic: en assolir el punt més alt de la via enmig d’una forta
tempesta, en Francesc Homedes fou expulsat del cim per un llamp i caigué al
buit... El seu cos ja fa 84 anys que reposa al cementiri de Saldes.
Ressenya de la via Homedes,
amb sortida per la via Barbé
Nosaltres tenim la intenció de pujar
per la via Homedes, però sortint per
la via Barbé, la qual finalitza a la
profunda bretxa que s’obre al cantó nord del Gat. Per això, després d’haver fet
nit al refugi Lluís Estasen, sortim a
punta d’alba pel costerut camí d’aproximació al peu de la via, senyalat amb
fites i marques blanques. A mitja pujada, però, el camí està tan malmès pels
aiguats que costa un xic de trobar-lo i, mentre el cerquem, jo faig una
relliscada i me’n duc un fort cop al cap, però sense més conseqüències que un
bon ensurt... comencem bé!
Pujant pel costerut camí
Continuem pujant, tot salvant alguns
ressalts rocosos i deixant a la dreta la desviació a la via Estasen. Així arribem al peu de la via
des d’on veiem alçar-se la grandiosa muralla calcària. La nostra via comença a
la base d’una profunda escletxa i està senyalada amb un rètol i una fletxa
blanca.
Arribant al peu de la via Homedes,
indicat amb un rètol de pintura
Com el peu de la via és un xic
incòmode, ens calcem el material en una esplanada sota el cingle, i després ens
traslladem fins a l’inici de la via amb molt de compte de no relliscar amb els
nombrosos reguerots d’aigua que baixen pel pla inclinat de la base de la
muralla.
En Jaume ens espera al peu de la via
Primers compassos de la via
En Jaume, qui farà tota l’escalada de
primer, comença la via entaforant-se a la profunda escletxa, al final de la
qual, i sobre un esperó, munta la primera reunió. Nosaltres el seguim tant
de pressa com podem, car no tenim tot el dia. Les primeres tirades de la via
serpentegen entre una placa i una canal, amb algun ressalt important, i estan
equipades amb pitons rovellats i parabolts esparsos, per això en Jaume hi posa
tascons i friends a cor que vols.
Superant l’esquerda inicial
Arribant a la primera reunió
Important ressalt a l’inici de la segona tirada
Pujant entre la placa i la canal
Estem a l’ombra però no fa gens de
fred, i ens complau veure als nostres peus la vall de Gresolet inundada de sol.
A la tercera tirada en Jaume dibuixa, entre petits diedres, una diagonal ascendent
a la dreta fins al capdamunt d’un enlairat contrafort on hi ha la tercera
reunió, guarnida amb una placa de record d’un jove malhaurat... aquestes coses
sempre alegren l’ànim.
La vall de Gresolet
Sortint de la segona reunió
Continuem l’ascensió
Arribant a la tercera reunió
Ara ens trobem tots tres sobre una
petita cornisa penjada del buit i al peu del cèlebre “pas de la Z”. En Jaume,
després de pregar-nos que de cap manera deixem caure les cordes, surt de la
reunió i amb tots els estreps de que disposem.
Superant el “pas de la Z”
El “pas de la Z” puja per una placa
llisa com un dimoni i amb una fissura de la que sobresurten els caps d’un
parell de pitons, però ara el pas està defensat per dos parabolts i pel “clau
del Jaume” (què malament que sóna això...), un pitó que ell mateix va clavar fa
un milió d’anys i així poder sortir del pas amb més seguretat.
Tercera reunió sobre una cornisa
El “clau del Jaume”
Arribant a la quarta reunió
La quarta reunió està situada just en
la vertical de la tercera i, a partir d’aquí, les següents tirades tornen a
serpentejar per terreny incert i un xic perdedor entre una canal molt
descomposta i el fil d’un esperó, tot alternat trams de grimpada amb ressalts
més verticals, i on cal anar amb molt de compte de no llençar pedres.
Sortint de la quarta reunió
Pujant per una canal descomposta
Arribant a la cinquena reunió
Totes les reunions estan preparades per rapelar
Inici del sisé llarg
Anem guanyant alçada
Arribant a la sisena reunió
Mentre continuem l’ascensió entre grans
blocs, la presència del Gat es fa cada cop més pal·lesa i ja li veiem les
orelles. Alguns raigs de sol s’escolen per la bretxa... però encara estem molt
lluny del final; ens queda arribar al capdamunt del contrafort que estem
escalant, anomenat Planell dels Diables,
i fer un flanqueig a la dreta, fàcil però esfereïdor, tot passant sota els peus
del Gat i prenent la inclinada canal que ens conduirà a la bretxa.
Escalant entre blocs de la setena tirada
Inici de la vuitena tirada
La vuitena reunió des del Planell dels Diables
Esfereïdor flanqueig cap a la vuitena reunió
Ara anem seguint la descomposta canal,
en lleugera diagonal ascendent a la dreta, tot deixant a l’esquerra la
continuació de la via Homedes que
puja fins al cap del Gat. Alguns trams de la canal, però, hem de pujar-los per
unes plaques inclinades i força llises: es tracta d’un “mirall de falla”, una
roca polida pel moviment d’una important fractura.
Arribant a la desena reunió per una placa inclinada però molt polida
Arribant a l'onzena reunió
Inici de la darrera tirada amb la bretxa al final
Així arribem a la dotzena, i darrera,
reunió entaforada dins l’estreta bretxa oberta per virtut de la citada fractura,
des d’on veiem estendre’s la vall de Saldes i l’extrem oriental de la serra
d’Ensija... Aleshores em ve a la memòria el perquè d’aquella escalada de l’any
84, de la qual només en recordo la baixada: una delicada desgrimpada des de la
bretxa fins a la base sud del Gat! En Jaume, tenint en compte que ja m’he
caigut un cop, munta un ràpel.
Vista des de la bretxa
Ràpel fins a la base sud del Gat
Així, després del ràpel i de
felicitar-nos per tan lluïda escalada, emprenem el llarg retorn al refugi tot
descendint per la dreturera tartera, ideal genolls, amb molt de compte de no
relliscar massa i sempre sota l’esguard del Gat que sembla que no ens tregui els
ulls del damunt.
Baixem per la tartera del Gat...
... fins a desembocar a la tartera de Saldes
A reveure, Gat!
Quan desemboquem a la tartera de
Saldes ja trobem els senyals grocs i blancs del PR-C 123 que ens condueix fins al refugi on,
abans de marxar cap a casa, ens preparen unes delicioses botifarres amb seques
que ressuciten un mort... i això em fa pensar en el pobre Homedes... Gràcies,
Francesc, per haver-nos obert el camí, ara el meu record està complet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada