Sant Llorenç, via Punta d'en Serreta

31.01.18  En ple hivern, i a la recerca de les cares sud, al Pau se li acut de tornar a Sant Llorenç del Munt on, ja fa quasi un any, vam pujar la via Aresta dels Cavalls. Ara es tracta de superar el mateix cingle però per una via situada més a l’est: la Punta d’en Serreta, línia clàssica i directa al cim de la Mola, oberta l’any 1963 per Carles Olivella, Josep Monistrol i Josep Girbau, els quals la van dedicar a la memòria de l’amic Josep Nogués, dit “Serreta”. Aquesta via, que ha donat nom a tot l’esperó rocós que domina la coma de Can Pobla, ha estat reequipada amb parabolts, però sense retirar-ne el material “històric” consistent en pitons, cargols i burins (amb i sense xapa) i amb una considerable pàtina de rovell. Malgrat tot, a la ressenya recomanen portar algun encastador.

Cingle superior de la Mola, amb la Punta d’en Serreta (dreta)

Esquema del recorregut de la via

Per això deixem el cotxe a l’aparcament de Can Robert, al capdamunt de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, des d’on pugem cap a Can Pobla tot prenent diverses dreceres de la pista, tallada al trànsit no autoritzat. Des de Can Pobla anem planejant per sota les parets i, un cop situats en la vertical de l’esperó, prenem un corriol que ens mena de dret a l’inici de la via.

Arribant a Can Pobla observem com la línia entre

el sol i l'ombra ressalta l’aresta per on puja la via

Mentre contemplem com Montserrat encara enfonsa el peus a la boira dita “la vacarissana”, ens calcem el material i mirem amunt: tenim per endavant uns 90 m d’escalada, la major part d’ella en un paquet conglomeràtic de matriu vermellosa i de còdols majoritàriament pissarrosos, coronat per un conglomerat blanquinós més consistent. El secret està en només tocar els còdols més grossos i ben plantats... i resar.

Arribant al peu de la via

La primera tirada comença prou ajaguda però, de mica en mica, es va redreçant fins assolir el IV grau poc abans d’arribar a la primera reunió situada en una còmoda repisa. Fa un dia preciós de sol, però a estones bufa un ventet glaçat i molest, preludi del radical canvi de temps que es preveu per demà mateix.

Inici del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

En Pau prop de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

Els primers metres de la segona tirada progressen per una franja força vertical de menuts còdols de pissarra, tots ells en posició horitzontal, on un s’ha de moure amb extremada delicadesa i sempre comprovant la solidesa de la presa escollida.

Progressant per un tram força delicat

Passada aquesta franja la cosa no millora gaire, ja que anem de dret cap a un dels passos més dificils de la via: un tètric i humit desplom, situat a la dreta d’un sostret, i defensat amb un parabolt, el qual es supera amb un atlètic pas, en lliure o A0, però que jo passo penjant els estreps. Passat aquest mal pas la dificultat baixa sensiblement fins a la segona reunió, també situada en una bona repisa.

Arribant al peu del desplom

Progressant per la delicada placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

La sortida de la reunió fa una mica d’angúnia, car hem d’anar progressant per un terreny força vertical i trencat, tot tastant cada còdol abans de confiar-hi el pes del cos i la força de la tracció. I per acabar-ho d’adobar, la via es dirigeix cap a un petit desplom que superem després d’un delicat flanqueig a la dreta.

Afrontant la placa dels còdols que ballen

Passant el delicat flanqueig

Un cop en Pau ha superat el citat desplom, amb nota i observat de ben aprop per un impertinent dron (!), deixo de veure’l i, tot seguit, em concentro en la demanda de corda. És aleshores quan em fixo que la reunió, muntada en un gran códol de pòrfir, sembla una exposició sobre l’evolució del material d’assegurança, ja que s’observa tot un assortit de xapes de ferro i d’alumini, i també un relluent parabolt.

Exposició de material de totes les èpoques

Quan em toca pujar a mi, en aquest primer tram de la tirada, segueixo al peu de la lletra la norma de només agafar-me als còdols grans... i així ho faig fins que em quedo amb un d’ells a la mà! Una suor freda em recorre l’esquena, sort que tenia els peus ben posats! També em fixo en els “espeluzpectaculars” claus de cap quadrat i anella de ferro.

Clau de cap quadrat amb anella de ferro

Després d’aquesta placa toca el delicat, i un xic desplomat, flanqueig a la dreta, pel qual es progressa gràcies a una bavaresa inversa, però donades les circumstàncies jo progresso agafant-me de tot el que penja, i un cop superat aquest flanqueig, sense nota, arribo a una rampa inclinada que em porta al peu d’una blanquíssima placa força vertical: la darrera prova.

Aspecte de la placa final

Comparat amb el que hem viscut, aquesta placa la podem qualificar com el millor tram de tota la via, ja que progressa per roca montserratina farcida de petits i resistents còdols, i molts foradets. La placa, però, està rematada per un petit desplom amb el qual s’ha d’anar en compte ja que la roca està un xic descomposta.

Al capdamunt del cingle amb vistes a l’Obac i Montserrat

Així arribem al final de la via on comprovem que tots els nostres treballs tenen el premi de les magnífiques vistes de la serra de l’Obac i de Montserrat tancant l’horitzó per ponent. El dia segueix éssent preciós i per això ens costa de creure que estiguem a les portes d’un tomb meteorològic de primer ordre.

Fotocim

Un cop ens hem fet el selfie de rigor, pel descens tenim dues opcions: o seguir pujant fins al cim de la Mola i baixar pel Camí dels Monjos, o bé planejar per damunt el caire dels cingles en direcció oest fins trobar un sender que baixa per una dreturera canal, però sense cap mena de problema, que ens deixa de nou al peu de la via... i aquesta és avui l’opció escollida. I com acostumem a dir: una més al sarró!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 31.01.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.