Centre Excursionista Àliga: Ruta megalítica de Roses

19.03.16 A l’entorn de la vila empordanesa de Roses hi ha tot un seguit de monuments megalítics i construccions de pedra seca que val la pena visitar, tot aprofitant les senyalitzacions de tres rutes establertes (R1, R2, R3). Les dues primeres transcorren pel denominat paratge de Casa Cremada, on es troben els principals megàlits (quatre dolmens, tres menhirs i dues coves-dolmen), mentre que la R3 ho fa per la vall de Montjoi i el pla de les Gates, on hi ha quatre cistes (tombes formades per quatre lloses soterrades, que es tapaven amb una llosa plana), les quals conformen la denominada necròpoli de Montjoi.

La datació d’aquests megàlits abarca un període que va des de mitjans del IV mil·leni fins als inicis del II mil·leni aC, que a Catalunya correspon, aproximadament, amb el Neolític mitjà (3500-2500 aC), el Neolític final (2500-2200 aC) i el Calcolític o Edat del Coure (2200-1800 aC). Molts d’aquests monuments s’han restaurat i redreçat durant les activitats del Maig Megalític, una festa popular que es celebra cada any a Roses des de 1997.

Avui farem un tomb pels megàlits i altres construccions del paratge de la Casa Cremada, tot combinant les rutes R1 i R2, mentre que deixem per a més endavant les corresponents a la ruta de Montjoi i el pla de les Gates. Un cop a la vila de Roses, on hi destaca la seva Ciutadella, amb restes gregues, helenístiques, romanes i medievals, continuem per la carretera interior de Montjoi durant poc més d’un quilòmetre, fins que deixem el cotxe (si ho podem fer) en un petit aparcament per a només tres vehicles, punt on s’inicia la ruta R1; pocs metres més endavant, hi ha, també a mà esquerra de la carretera, un altre aparcament per a dos cotxes, d’on surt (o acaba en el nostre cas) la ruta R2, que és per on retornarem.

Sortim a l’esquerra d’on hem aparcat per camí pavimentat que ens mena en pocs minuts al Dolmen de la Creu d’en Cobertella (3500-3000 aC), el monument megalític més gran de Catalunya, amb una cambra formada per set grans lloses laterals (hi podem entrar a l’interior dempeus) i una gran coberta, que hom calcula que pesa 18 tones, i amb una avantcambra, més baixa, formada per dues lloses i la coberta.

Dolmen de la Creu d'en Cobertella

Malgrat estar en un recinte oficialment tancat, hem pogut entrar pel punt on la valla està caiguda i hem visitat respectuosament l’indret; sembla ser que la prohibició d’entrar es refereix a no situar-se sobre la coberta, doncs degut al seu gran pes l’estructura del dolmen és fràgil. Al costat hi ha les restes de l’antiga masia que li ha donat el nom i que feia servir aquest megàlit com a corral.

Continuem pel camí, ara ja de terra, i anem passant per tot un seguit de murs de pedra seca a banda i banda, que definien els camins ramaders com el que anem seguint, i delimitaven els camps i terrasses on antigament es conreava la vinya.

Passem pel costat d’una altra construcció en ruïnes (no són les de la Casa Cremada), d’on surt a l’esquerra un corriol que en 100 m ens mena al petit Menhir de la Casa Cremada III (IV-III mil·lenni aC), de només 1,20 m d’alçada, orientat en un vessant amb vistes al port i la badia de Roses. Fou descobert l’any 2002 i sembla que sempre ha estat dempeus.

Menhir de la Casa Cremada III

Retornem al camí principal i poc després, en una bifurcació, seguim a la dreta, deixant de banda el tram de la ruta que porta a una pedrera prehistòrica i al cau de la Guilla. Pel nostre camí no triguem en trobar, a mà esquerra, el Menhir de la Casa Cremada II (IV-III mil·lenni aC), descobert l’any 1998 i redreçat l’any següent. Originalment amidava uns 2,20 m d’alçada, però, segons una informació que hem trobat a la revista Pànxing, el menhir patí fa uns anys una agresió vandàlica que seccionà la part inferior; per això ara està preservat per una feixa d’obra que l’encercla.

Menhir de la Casa Cremada II

Deixem de moment el camí principal per girar a la dreta i apropar-nos a una cabana de pedra seca, una de les moltes que integren aquest paratge i que servien tant per aixopluc com de magatzem per a les eines de conreu.

Cabana de pedra seca

Continuem des d’aquí per un corriol que acaba per desembocar al camí principal; uns metres abans, però, hi trobem a la dreta les restes del Dolmen de la Casa Cremada (3500-2500 aC), que només conserva dues lloses laterals i algunes pedres escampades al voltant que podien haver format part del túmul.

Restes del dolmen de la Casa Cremada

Seguim a la dreta pel camí senyalitzat, que tot seguit fa un marcat gir a l'esquerra. Més endavant passem pel costat del que sembla un altre menhir, al marge dret del camí, sense cap indicació; sembla que en aquest cas es tractaria d’una estela medieval, i per tant no té res a veure amb la cultura megalítica.

Possible estela medieval

Pocs metres després, en una bifurcació, deixem de moment la R1 per seguir a la dreta per un corriol que mena a l’edifici de la Casa Cremada (s. VII-XI dC), amb restes de murs on podem veure fragments d’opus spicatum (pedres disposades en forma d’espiga); sembla ser que es tractaria d’una petita esglesiola preromànica de planta rectangular.

Restes de la Casa Cremada, possible església preromànica

Hi podriem tornar al camí de la R1, però preferim continuar pel corriol que ens apropa a una altra construcció de pedra seca, elevada sobre una base i amb bona vista de tot l’entorn, sobre tot cap al nord, on hi podem veure la vall de l’Alseda, encerclada pel puig de l’Àliga i altres elevacions del tram final de la serralada pirinenca.

Vistes a la vall de l'Alseda i al puig de l'Àliga

Des d’aquí seguim uns metres en direcció nord per travessar un mur de pedra seca per on passa a l’altre costat la carrerada de Norfeu o camí dels Francesos, i on trobem les senyalitzacions de la ruta R2 que seguim a l’esquerra, durant uns pocs metres, fins que que girem a l’esquerra per atansar-nos al Menhir de la Casa Cremada I (IV-III mil·lenni aC). Aquest menhir, situat entre les dues rutes, és el més alt dels tres que porten aquest nom, amb 2,40 m d’alçada, i es caracteritza per presentar una veta de quars blanca a la part superior. Fou descobert l’any 1996 i redreçat l’any següent durant el transcurs del primer Maig Megalític.

Menhir de la Casa Cremada I

Seguim en direcció sud per tornar a desembocar a la ruta R1, que seguim a la dreta en direcció a Roses. Deixem a la dreta l’inici de la ruta R2, per on continuarem després, i no triguem en ser al capdamunt de la urbanització Els Grecs. Tot just a sota nostre, a la dreta, hi trobem el Dolmen del Llit de La Generala (3500-3000 aC), amb una cambra formada per vuit lloses i la coberta, i situat en un terreny amb pendent orientat a la vall de l’Alseda.

Dolmen del Llit de la Generala

Abans de ser restaurat l’any 2001, aquest dolmen es trobava encaixat en una paret de vinya; en la campanya de restauració es va recuperar gran part de l’estructura original i es construí al seu voltant una petita fortificació per tal de protegir-la.

Des d’aquí baixem per un corriol i a uns 150 m trobem el Dolmen del Cap de l’Home (3500-3000 aC), també anomenat Llit del General, format per dues lloses laterals a cada costat, una a la capçalera i una més gran de coberta. Fou restaurat l’any 1983 i es troba en bon estat de conservació.

Dolmen del Cap de l'Home

Per un altre corriol, paral·lel al de baixada, pujem altre cop al capdamunt de la urbanització i desfem camí fins a la cruïlla amb l’itinerari R2, que seguim ara a l’esquerra. No triguem en desembocar a l’esmentada carrerada de Norfeu, per on continuarem a la dreta, en direcció est. Abans, però, seguim recte uns metres per apropar-nos a l’observatori de la pedra seca, barraca de peculiar forma troncocònica. En un petit plafó informatiu s’explica que la retirada del pedregar dels antics conreus de vinyes i oliveres constituí suficient matèria primera per a la construcció de les nombroses edificacions de pedra seca escampades arreu.

Observatori de la pedra seca

Camí de Norfeu o dels Francesos

Continuem pel camí de Norfeu, per on comencem a remuntar el llom de la muntanya, mentre el panorama al vessant de mar s’eixampla cap al Montgrí i les illes Medes, fins a situar-nos sota el pla de les Gates, al costat d’uns plans herbats on acostumen a pasturar els ramats de vaques. En aquest punt trobem una bifurcació; deixem el camí recte que puja a l’esmentat pla i enllaça amb la ruta R3, que farem un altre dia, i seguim a la dreta per anar baixant pel barranc del rec de la Quarentena (o de la Cuana en alguns mapes).

Al cap d’uns 300 m trobem, a la dreta del camí, la Cova-dolmen del Rec de la Quarentena I (2500-1800 aC), petita cavitat natural aprofitada com a cambra funerària mitjançant la construcció de dues parets de pedra seca i un corredor de lloses, així com un túmul frontal que la tancava. Fou descoberta i excavada l’any 1998.

Cova-dolmen del Rec de la Quarentena I

Uns pocs metres més avall deixem el camí del barranc per pujar a l’esquerra cap a l’encimbellada Cova-dolmen del Rec de la Quarentena II (2500-1800 aC), en una balma natural de dimensions més grans que l’anterior, com també ho són les parets de pedra seca i el corredor de lloses. Fou descoberta el mateix any que l’anterior, i “inaugurada”, després de la seva restauració, durant les festes del Maig Megalític de l’any 2000 amb l’assistència de l’alcalde de Roses.

Cova-dolmen del Rec de la Quarentena II

Aquesta cova-dolmen és avui per a nosaltres el millor lloc per arrecerar-nos del vent que bufa i dinar tranquil·lament, tot gaudint d’una magnífica vista sobre la badia de Roses.

En el darrer tram de l’itinerari, anem baixant entre camps de vinyes i antic cultius d’oliveres fins arribar a la carretera de Montjoi, a escassos metres d’on hem aparcat el cotxe. Ha estat una completa caminada megalítica per un paisatge típicament mediterrani, on segurament, si fa no fa, hem esmerzat tant de temps en contemplar i fotografiar cadascun dels megàlits i edificacions de pedra seca com en les estones de marxa efectiva. Hi tornarem un altre dia per fer la ruta que ens ha quedat pendent.

Afegim al final d'aquesta crònica unes quantes mostres de la varietat botànica que hem trobat al llarg de l'itinerari.