10.07.19 Després de la gran calorada de finals
de juny, i aprofitant una breu “refrescada”, tornem a la Gorra Frígia per
escalar-la aquest cop per la via Stromberg,
una línia oberta per Guillem Àrias, Jordi Briz i Manel Pedro l’any 1986, però reequipada l’any 2004, i que recorre la seva aresta sud-est.
Recorregut de la via Stromberg a la Gorra Frígia
Els 150 m de recoregut d’aquesta via
estan repartits en cinc llargs, de manera que s’alternen tirades “fàcils” amb
tirades difícils (i molt difícils), així que en Pau i jo decidim que avui farem
com si fossim una autèntica cordada: per a ell els tres llargs senars i per a
mi els dos llargs parells.
Ressenya de la via
Ben aviat, des del monestir pugem per
les anomenades Escales dels Pobres fins a l’alçada de l’ermita de Santa Anna
des d’on creuem el torrent de Santa Maria i ens enfilem de dret cap al camí de
Sant Jeroni. Per aquest ample i turístic camí anem planejant sota la Gorra
Marinera i el conjunt de les Magdalenes fins arribar sota la Gorra Frígia on,
amb una breu aproximació ens situem al peu de la via.
L’inici de la via és prou contundent per una placa molt vertical, i després continua amb aquesta mateixa tònica mantinguda fins a la primera reunió.
Inici de la via Stromberg
Progressant per la placa del primer llarg
Quan em toca a mi, el que més em costa és la sortida. Després, i per roca molt
polida, vaig agafant alçada sobre el peu de la via fins que a mitja placa la
cosa “millora”. Així arribo a la primera reunió penjada d’aquesta placa.
Poc a poc m’enfilo per la placa
Recuperant des de la primera reunió
Arribant a la primera reunió
Gràcies a les darreres pluges la
temperatura és excel·lent, com de primavera, per això quan arribo a la primera
reunió, al peu de la via ja hi ha una altra cordada que es prepara per pujar, i
com que aquesta segona tirada em toca a mi, dic allò de “agafa’m que surto” i
ràpidament m’enfilo per la placa qualificada de IV grau mantingut.
Inici del segon llarg
Arribant a la segona reunió
Així arribo a la segona reunió situada
justa al punt en que la placa es verticalitza de nou. Ara li toca a en Pau que
primer surt de la reunió lleugerament a la dreta i després s’enfila directament
cap a un petit desplom on es troba el pas més dificil de la tercera tirada.
Sortint de la segona reunió
Arribant al peu del desplom
Quan em toca a mi superar aquest
difícil entrebanc, ho resolc amb un pas d’A0 i després continuo amunt per la
vertical placa qualificada de V mantingut. Així arribo a la tercera reunió
situada sobre una petita repiseta, elevada sobre el camí de Sant Jeroni.
Progressant per la placa del tercer llarg
Assegurant des de la tercera reunió
Arribant a la tercera reunió
Ara em torna a tocar a mi... i ja
m’està agradant això d’”agafa’m que surto”. L’inici de la quarta tirada és una
mica dret, però de seguida s’ajeu i em dirigeixo de dret cap a la cinquena
reunió situada sota el vistós desplom que corona l’agulla, com una barretina.
Inici de la quarta tirada
Assegurant des de la quarta reunió
La cinquena reunió sota el desplom
Arribant a la cinquena reunió
La cinquena i darrera tirada en Pau
l’inicia tot superant l’acusat desplom amb un parell de passos d’A0, i jo, des
de la reunió, ja em busco els estreps i... horror! No els porto! Com m’ha pogut
passar una cosa així? Un cop superat el pas, en Pau se’n recorda que la via
original anava un xic més a la dreta i no era tan difícil. Per això, preveient
les meves dificultats em deixa una baga ben llarga.
Sortint de l’acusat desplom
Assegurant des de la cinquena reunió
Quan arribo al peu del desplom,
m’adono que jo no tinc prou força per a superar-lo en A0... Solució:
m’improvitzo una mena d’estreps amb dues baguetes que sempre duc al damunt, per
si de cas. Així a “trancas y barrancas” com se sol dir, arribo a la darrera
reunió que en Pau ha muntat directament de la creu del cim.
Arribant al final de la via
Assegurant des de la creu del cim
Avui, malgrat que fa un bon sol no fa
tanta calor com el darrer dia que vam pujar aquí. L’atmosfera està molt neta i
hi ha força cordades pels voltants. Fins i tot al cim coincidim amb un avi i el seu nét que han pujat per la via Òptima.
Fotocim
Després del selfie de rigor i de felicitar-nos per tan lluïda i ràpida
escalada, abandonem el cim amb recança i amb la promesa de que jo no em tornaré
a deixar els estreps per res de món... Fins a la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada