19.01.14 El dia 6 de
desembre de 1992, el Ventura, el Ricard i jo mateixa, vam fer una excursió als
Motllats, una mola situada al sud de la serra de Prades a la comarca del Baix
Camp. La ressenya
d’aquella sortida, que es va publicar al núm. 314 del nostre butlletí intern,
començava amb aquest paràgraf: Pocs
recorreguts hi ha que, essent tant curts, ofereixin tantes satisfaccions com el
camí que puja als Motllats des de Capafonts...; així que avui, desafiant la
meteorologia adversa, hem anat els mateixos components d’aquella sortida per tal
de repetir-la vint-i-un anys després.
Arribem a
Capafonts des d’Alcover per la carretera TV-7041 on, passat el pont sobre el torrent
de la Font Nova, deixem el cotxe en un petit aparcament que hi ha just sota el
turó on s’alça el poble. Mirant cap al sud es despleguen els cingles dels
Motllats i, malgrat que el cel està molt tapat, no plou... que ja és molt!
Baixem per la
carretera uns metres per a prendre un camí carreter mig asfaltat que surt de la
corba, on un pal indicador ens assenyala la direcció a la Mussara. Poc més
enllà hem de creuar el barranc del Ribatell per un gual de ciment totalment
inundat degut a les fortes pluges del dia anterior, sort que la làmina d’aigua
no és gens profunda i podem creuar pel gual sense dificultat i prosseguir per
una pista cimentada, marcada en blau i groc, la qual s’endinsa a la gorja tot
travessant camps de conreu.
En una
cruïlla prenem la pista de l’esquerra, tancada amb una cadena, que es dirigeix
cap a la font de la Llúdriga. Ens sorprèn veure molts cartells advertint que
està prohibit acampar, i és que fa vint anys per aquests topants hi havia
moltes petites esplanades on la gent acampava lliurement.
Deixem a mà
dreta el viarany que puja als Motllats i anem fins al final de la pista on, a
l’altra banda del riu, està la font de la Llúdriga que neix en forma de
brollador; però avui no ens hi podem ni acostar perquè el torrent de la Font
Nova baixa molt crescut.
Tornem un xic
enrera per a prendre el corriol que puja fort en direcció a la Mussara on uns
esglaons de fusta ens ajuden a progressar. La muntanya regalima aigua per tot
arreu. A mitja alçada, però, sortim a una clariana des d’on veiem com l’aigua
del barranc de la Pixera cau en un vistós salt d’aigua.
Salt d'aigua al barranc de la Pixera
Salt d'aigua sobre la Cova de les Gralles
Un xic més
enllà un pal indicador ens assenyala el camí d’accés a la Cova de les Gralles,
una immensa balma com una mossegada oberta al cingle, on també veiem
precipitar-se l’aigua del torrent de la Font Nova. El camí que hi duu va a frec
del sorollós torrent per l’interior d’un espès bosc i està marcat amb fites,
però encara es poden veure les antigues marques de pintura liles i blanques que
seguiem fa vint anys. La porta d’entrada a l’indret de la Cova de les Gralles
és un estret forat entre dues roques per on amb prou feines hi podem passar. Des
del peu del salt veiem com l’aigua cau amb força des d’uns bons 60 metres d’alçada
al toll que té al seus peus. Molta és la gent que s’hi acosta per a veure
l’espectacle.
El forat que dóna entrada a la Cova de les Gralles
A la base de la Cova de les Gralles
Retornant al
camí principal sembla que hi ha més llum i, de tant en tant, un sol lleganyós
es deixa veure entre les boires. Pel camí seguim pujant fins a superar l’esglaó
rocós i un cop situats damunt la Cova de les Gralles, un sender a mà esquerra
porta directament a la Font Nova seguint el curs del barranc. Nosaltres, però,
volem passar pel Pont de Goi i per això seguim remuntant fins al darrer esglaó
que superem a través d’aquest pont natural per on el camí passa primer per sota
i després per sobre, tot fent un traçat helicoidal.
Dirigint-nos al Pont de Goi
El camí passa per sobre el Pont de Goi
El camí
desemboca a una de les moltes pistes que recorren l’extensa mola dels Motllats
i, tot seguit, ens arriba un airet fred i humit que ens deixa ben glaçats i el
cel torna a estar ben cobert . Seguim la pista a l’esquerra en direcció a la
Font Nova; poc abans d’arribar a la font, trobem a mà dreta la desviació que va
a la Creu Trencada, mirador encarat a ponent des del qual es té una bona vista
del Montsant... quan fa bon temps, però com avui no és el cas, deixem de banda
la Creu Trencada i fem cap a la Font Nova, situada a la capçalera del barranc
homònim.
Font Nova
A la font
prenem ràpidament els entrepans del dinar i seguim ruta cap a la capçalera del
barranc de la Pixera que és per on baixarem. En molt llocs trobem la pista
interrompuda per grans bassals que sortegem com podem i en alguns racons encara
es conserva la calamarsa que va caure ahir. Aquí dalt trobem a faltar els
senyals de pintura i hem observat que al llarg de la ruta molts pals indicadors
jauen per terra amb els cartells de les direccions desapareguts. Arribant a la
font de l’Abeurada comprobem que aquesta està totalment desbordada i això ens
obliga a fer una complicada marrada.
Un dels pals indicadors caiguts
Travessant l'indret inundat de la font de l'Abeurada
A partir
d’aquí ja enfilem la baixada per un camí carreter, passant a frec d’una caseta
metal·lica d’obrers que fa la funció de petit refugi. Tot seguit el camí
carreter es converteix en un corriol pedregós i ple d’aigua, pel qual arribem a
la Cova del Grèvol, profunda balma on raja una font abundosa i on s’obre una
petita cavitat que aprofitem per visitar.
A l'interior de la Cova del Grèvol
El camí
continua planejant per una estreta feixa amb el cingle a mà dreta i el barranc
de la Pixera a mà esquerra. Al Puntal del Colomer, portentós balcó, fem un cop
d’ull al fons de la vall on veiem la font de la Llúdriga a l’aiguabarreig dels
barrancs de la Pixera i de la Font Nova. També hi veiem el poble de Capafonts a
la sortida de la gorja. A partir d’aquí el camí baixa decidit i és aprofitat
per l’aigua en el seu descens cap al barranc; això fa que haguem d’anar molt en
compte de no relliscar.
Capafonts des de la Foradada
Seguidament
el camí passa per sota la Foradada, on s’enmarca el poble de Capafonts tocat
pel sol ponent que treu el cap d’entre les boires escombrades pel mestral que
ja s’aixeca. Continua el descens, ara ja per l’interior del bosc fins trobar de
nou la carretera uns metres abans del pont.
Un cop hem
arribat de nou al cotxe i ens hem tret les botes (el millor moment del dia...)
fem cap a l’agradable bar del bonic i endreçat poble de Capafonts. Allà, davant
uns cafés amb llet ben calents i d’uns bombons carregats de licor, pensem que
aquell “recorregut tan curt...” de fa vint anys, avui ens ha sembla prou llarg
(s’ha eixamplat el món?), però, això sí, la càrrega de satisfaccions continua
essent la mateixa.
Un itinerari ben interessant, vau triar un bon dia per veue els salts d'aigua!
ResponEliminaJo també guardo molt bons records de la serra de Prades.
Una abraçada!