dilluns, 11 de novembre de 2013

Montgai, Cresta de la Coma de Gelis

9.11.13  Un cop més Montgai ha estat, aquest dissabte, l’escenari d’una nova trobada dels escaladors (i no tant escaladors) de l’Àliga, i per això les cordades que anirem a la cresta de la Coma de Gelis ens hem reunit a l’aparcament situat a la dreta de la carretera que es dirigeix al poble de Sant Llorenç, tot just abans de creuar el pont sobre el Segre. Des d’aquest aparcament ja surt el sender que voreja el pantà i va a trobar l’esbelta cresta que, com a muralla de castell, ens tanca l’horitzó.


El cel està un xic enterenyinat i fa un sol deslluït, però no fa gens de fresca i això que estem ben entrats al mes de novembre. Al peu de la via distribuïm les cordades: el Jordi portarà el seu germà Raúl, el José Luís i el Josep fan una altra cordada i l’Antonio carregarà amb una servidora. L’Antonio és el primer que arrenca i, com un felí, s’enfila suaument fins a la primera reunió situada al fil de la cresta, fil que ja no deixarem en tot el recorregut; al seu darrera el segueixo com bonament puc.



Poc a poc anem guanyant alçada per damunt el pantà i el sol, que ara llueix amb força, ens enlluerna cada cop que sortim a l’aresta. La via està perfectament equipada amb pitons (amb anelles) i també amb fortes bagues que aprofiten les savines i els nombrosos ponts de roca que ens ofereix aquest estrat calcari redreçat per l’empenta pirinenca, ara fa ja tant de temps…



Conforme avança la jornada, el sol ens va torrant la cara per la qual cosa anem buscant les poques ombres que ens brinda la cresta mentre en Jordi, amb la seva potent veu, crida als companys que estan a l’Esperó Sud i a l’Esperó Remacha. Sortejant l’aresta, ara a la dreta, ara a l’esquerra, o simplement pel fil, anem deixant estimball a banda i banda mentre les càmeres treuen fum.



Per un diedre un xic descompost ens anem apropant a la base de la torre final on hi arribem gairebé caminant, perquè en aquesta cresta els trams més verticals (farcits de generoses bústies) s’alternen amb altres de més ajaguts, per la qual cosa tothom fa les reunions allà on li va bé, depenent de la llargària de les respectives cordes.



Fem la darrera reunió al peu de la torre, allà on les calcàries donen pas a un aglomerat caòtic de grans còdols, on la via avança per un diedre un xic desplomat però que en tot moment trobes algun ressalt on posar els dits i els “gats”.


Així assolim el cim d’aquesta talaia isolada enmig del boscós vessant nord del Monteró, des del qual albirem portentoses vistes del Montroig i del conjunt de parets i crestes que hi ha als seus peus mentre esperem la resta dels companys que van arribant en rigorós ordre de progressió.





Després de les obligades fotos de grup dalt del cim i de les felicitacions per tant lluïda escalada ve el monent més compromès de la jornada: un ràpel de 25 metres en el que tots estem d’acord que, al llarg d’un ràpel, tens la desagradable sensació que la teva vida penja, literalment, “d’un fil”.


Baixem ràpidament, de vegades inclús una mica massa, pel relliscós i empinat vessant nord a buscar de nou el camí que ens duu de tornada a l’aparcament on la Rosa ens espera pacientment, doncs ja és hora de dinar i els estòmacs comencen a queixar-se. Al gran aparcament de l’entrada del poble de Sant Llorenç ens reunim tota la colla (una bona colla!) per anar a fer el dinar de germanor al replà de sota la Roca dels Bous, tal i com vam fer a la col·lectiva del passat mes de febrer, però avui sense espectacle d’escalada d’alt nivell, oooh!!!


Després de dinar, en Joan fa mans i mànigues per reunir-nos a tots en un petit espai per tal de fer la foto final del grup que avui s’ha desperdigat de nou per aquest paradís de l’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.11.13 per Isabel Benet, Antonio Iglesias, Jordi López, Raúl López, Josep Crosas i José Luís Sancenón.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada