dissabte, 26 de març de 2011

Excursió al Puig de les Medes

Avuí ens dirigim al Puig de les Medes situat sobre la serra del mateix nom, entre les valls de Llèmena i d’Hostòles a l’extrem sudest de la comarca de la Garrotxa, indret qualificat de Reserva Natural.

Des de Girona, i passant per Sant Gregori, Llorà i Sant Martí de Llèmena, arribem al parking de Can Tura, a Sant Aniol de Finestres. Tancant la vall, pel nord i entre boires, tenim el Puigsallança, punt culminant de la Serra de Finestres la qual separa la vall de Llèmena de la de Santa Pau.

Per la pista creuem la riera de Llèmena, que baixa alegre després de les darreres pluges, i seguidament ens dirigim a l’esquerra en suau pujada. Poc després ens desviem per un camí carreter, a l’esquerra i amb marques grogues, que passa per la Casa del Ras i un cop creuat un torrent a gual, el camí segueix paral·lel a la riera en direcció a la seva capçalera. Ens cobreix un espés bosc d’alzines entre arbustos de marfull florit (Viburnum tinus).

Marfull

Més amunt cal estar atents doncs s’ha d’abandonar el camí carreter per un corriol que baixa a la riera allà on aquesta s’encaixa profundament… entre roques basàltiques!. La pregunta és, d’on venen aquestes roques volcàniques?. Després de creuar la riera enmig de blocs folrats de molses i falgueres, entre les que destaca la llengua de cèrvol (Phyllitis scolopendrium), pugem de dret per l’altre vessant pel qual es despenja l’aigua de la Font dels Socals que flueix entre basalts i que visitem tot desviant-nos per un petit corriol que sut a mà esquerra.

Font dels Socals

Un cop plenes les cantimplores, retornem al camí principal que desemboca a una pista procedent de la carretera que uneix les valls de Llèmena i d’Hostòles i que es dirigeix cap a Santa Pau. Aquí deixem les marques grogues per seguir per una altra pista que puja i va a surtir a unes grans explanades inundades de sol i d’un verd lluminós de primavera on abunden les lleterasses (Euphorbia) i les calabruixes (Muscari neglectum).

Calabruixa


Aquestes explanades eren els camps de conreu del Mas de les Medes, que actualment es troba en estat ruinós.



Aprofitem per acostar-nos a l'ermita de Sant Joan de les Medes, d'orígen romànic, i a un paller molt fotogènic que hi ha molt a prop. Des del paller flanquejem pel vessant solell el Puig de les Medes en direcció a la carena principal de la serra. Pel camí del bosc anem veient la viola boscana (Viola hirta).

Viola boscana

Des de la carena estant, gaudim de bones vistes sobre la Vall d’Hostòles, el Collsacabra i el Puigsacalm. També veiem que el Puig de les Medes és en realitat un volcà amb la típica forma de ferradura degut a que la vora del cràter va ser esberlada quan la colada de lava va eixir escampant-se pels actuals camps de conreu i escolant-se per la vall de la riera de Llèmena fins prop de Sant Aniol. D’això, però, ja fa uns 90.000 anys.


Actualment el cràter està ocupat per arbres caducifolis que encara estan esfullats; i és que aquest volcà, junt amb altres cinc, formen el conjunt eruptiu de les valls de Llèmena i Adri i, tot i que tenen el mateix origen que els famosos volcans d’Olot, aquests no són tan coneguts degut a que, al ser més antics són més dificils de reconèixer perque estan més erosionats, però el record de la seva activitat es fa ben evident al llarg de tota l’excursió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.03.11 per Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Anna Torres, Ricard Herrero, Isabel Benet i Ventura Amorós.

diumenge, 20 de març de 2011

Excursió pel Congost del Mu

Aquesta excursió, realitzada el diumenge 20 de març, ha estat organitzada per membres del Centre Excursionista d’Esplugues. Aquest dia, una bona colla ens reunim per afrontar el repte de travessar el Congost del Mu, per on transcorre encaixonat el riu Segre, i assolir els cims de Lo Palomar (612 m) i El Castellar (773 m), per retornar al punt de partida, Alòs de Balaguer.

Així doncs, iniciem la nostra excursió des d’aquest bonic poble situat a la comarca de la Noguera, on hi destaquen les restes d’un castell que fa les delícies dels més encuriosits pel temps passat i també dels fotògrafs del grup.

Sortim per la font situada davant del pont que creua el Segre i, d’allà surt una pista forestal que ens porta a una àrea de picnic on podrem agafar aigua molt fresca. Més endavant la pista s’acosta al riu i a les parets que formen el Congost del Mu.


Arribem a unes passarel-les que substitueixen l’antic camí, actualment sota l’aigua. A partir d’aquí el camí s’enlaira i arribem a un punt del camí on la vista és captivadora. Aquí el riu Segre ens ensenya la seva part més feréstega; a l’altre costat del riu s’aixeca el vessant més inaccessible de la Serra Carbonera i el massís del Mont-roig ens vigila sense perdre’ns de vista. És senzillament fantàstic!



Arribem a la cruïlla amb el camí que ens portarà a l’aiguabarreig entre el riu Segre i la Noguera Pallaresa i al pont des del qual albirem l’embassament de Camarasa. Refem el camí principal pel qual pugem fins arribar al pla carener dit Lo Palomar on una gran línia de torres elèctriques ens destorba per fer una magnífica fotografia del Montsec amb tot el seu esplendor. Però malgrat aquest petit inconvenient, fem un “kit kat” i gaudim de les vistes panoràmiques que tenim al nostre abast.

Després d’un merescut descans, descendim per una barrancada per agafar una pista que ressegueix la carena. Més endavant ens trobem uns corrals al peu de la cinglera del Castellar. Creuem els camps per la seves vores i després d’una pujada... ja hi som!

El Castellar (773 m) és el punt culminant de l’excursió. Des del cim, grans vistes de la plana i dels pobles de la comarca destacant Artesa de Segre i Alòs. A partir d’aquest punt toca baixar esquivant roques i vegetació aspre i seca, però sempre tenint com referència el poble d’Alòs i el seu castell.


Culminem la nostra excursió al bar del poble, com no podia ser d’una altra manera, i fent un emocionant viatge en autocar no apte per a cardíacs!

Susana Sanz. Activitat realitzada el dia 20.03.11 per Alfons Belinchón, Susana Sanz i membres del Centre Excursionista d'Esplugues.

dissabte, 19 de març de 2011

Primavera a Santa Fe


La muntanya de Santa Fe, mirador privilegiat de la ribera d'Organyà, és la punta més oriental d'una de les carenes que es desprenen de la serra de Sant Joan, a l'Alt Urgell. Des d’Organyà, el cingle calcari d'aquesta muntanya es dreça imponent com a proa de vaixell encallat a la vall del Segre, que aquí s’eixampla després de sortir del congost de Tresponts, a l’aiguabarreig amb el riu de Cabó.

Havent deixat el cotxe a Organyà, a la sortida de la carretera de Cabó, iniciem l’excursió per un camí carreter que surt a mà esquerra de l'esmentada carretera, on un pal indicador ens assabenta de l’itinerari. Caminem al costat d’un canal on hi creixen les calabruixes (Muscari neglectum) i a la granja de la Borda ens reben uns gossos amb lladrucs poc amigables… encara sort que estan lligats!

Seguidament desemboquem a la carretera que es dirigeix a Montanisssell, població molt coneguda dels escaladors per les vies obertes a la cinglera sud de la Serra de Sant Joan. Nosaltres, però, seguim amunt per un camí molt ben senyalitzat que ens ajuda a remuntar el costerut vessant nord on ja floreix el boix, i les primeres fetgeres (Anemone hepatica) donen un toc de blau al sotabosc.

Herba fetgera

El camí va tallant una pista que acaba al coll Marí on un petit monument dedicat a Verdaguer recorda el pas del poeta per aquestes contrades. El vent s’ha endut la resta de núvols que quedaven del matí. Ara el sol brilla amb força i el dia promet ser calorós, sort que avancem sota l’ombra dels pins i la terra conserva la humitat de les darreres pluges.

Pel camí anem guanyant alçada ràpidament i aviat estem al peu del cingle que superem per un grau fins que arribem al collet dels Prats, al final de la pista procendent del Pitarell. Per un corriol, en direcció a llevant, ens enfilem entre carrasques i sabines a la propera ermita de Santa Fe, d’escàs valor aquitectònic però situada en un balcó que s’abraona sobre la ribera del Segre i des del qual es té una dilatada panoràmica: enfront, la serra del Cadí i Port del Comte, amb força neu; el Cogulló de Turp, que ja vam visitar la primavera del 2009, i als seus peus la cua de l’embassament d’Oliana amb les seves aigües agitades pel vent; al sud, la muntanya de Nargó i Serra d’Aubenç, i per ponent s’observa com la muntanya de Santa Fe és en realitat un estret sinclinal, el nucli del qual l’ocupen uns conglomerats vermells que donen nom al proper Mont-roi, a on ens dirigim, de tornada, per la pista del Pitarell.

El sinclinal de Santa Fe

El Cadí des dels cingles de Santa Fe

Mentre contemplem algunes flors primerenques, com són l’almesquí (Narcissus assoanus) i la potentil·la vernal, entrem de ple al domini del pi negre, sempre maltractat pels elements, i sota la seva ombra fem un mos en un petit prat penjat sobre la vall de Cabó, des d’on entreveiem el grandiós massís del Boumort a l’oest.

Almesquí

Com no trobem el camí, que pel grau del Fangueret baixa en direcció sud fins a la font Bordonera, decidim tornar pel mateix camí d’anada i visitar, en cotxe, aquesta emblemàtica surgència que, amb el seu abundós cabal, rega els camps dels voltants d’Organyà. Acabem la jornada fent un café en un petit i deliciós bar a Montanissell, sota l’esguard de les parets de la Serra de Sant Joan.

ISABEL BENET
. Activitat realitzada el dia 19.03.11 per Isabel Benet i Ventura Amorós.