dissabte, 27 de novembre de 2010

Excursió de tardor al Collsacabra

Estem de nou reunits al bonic poble dels Hostalets d'en Bas per portar a terme la sortida col·lectiva de novembre. Aquest cop la convocatòria ha estat un éxit amb 36 participants, tot un rècord; en Ramón Samarra, l'organitzador, està més que satisfet. La proposta d'avui és una excursió circular pel vessant oriental de la serra dels Llancers, pels anomenats cingles de Falgars.

Sortim dels Hostalets d'en Bas (490 m) en direcció sud per la carretera que deixem poc després per agafar una pista a mà dreta on un rètol indica "el Bertrans". Aviat arribem al mas en restauració de la Cirera, on fem un petit esmorzar aprofitant que fa un bon sol malgrat que el fred és viu. Des d'aquí anem a buscar la propera riera de Pujolriu, on es troba la Font Cirera que veiem a l'altra riba. Nosaltres, però, seguim remuntant la vall per corriols poc definits i gens marcats, cosa que provoca més d'una marrada fins que, al capdamunt de la carena, enllacem amb el camí ral de Vic a Olot. Aquest camí encara conserva l'empedrat original que recorda, i molt, el traçat d'una via romana, sobretot el tram anomenat Grau d'Olot que, tot fent giragonses, salva la cinglera i s'enfila a l'altiplà que tenim just al damunt. Durant la pujada aprofitem per a visitar la font de les Marrades, amb artístic pessebre, i l'esquerda natural de la Mina, una espectacular trinxera. Tot està encatifat de fulles seques de faig, auró i castanyer, que contrasten amb la verdor ufanosa de molses i falgueres.

Pujant per les marrades del Grau d'Olot

Pessebre a la Font de les Marrades

Al capdamunt passem a frec de l'antic Hostal del Grau, ara convertit en residència particular, i per una pista asfaltada ens dirigim a Falgars d'en Bas, petit veïnat on hi destaquen el mas de la Coromina i l'esglèsia romànica de Sant Pere. Abans d'arribar-hi, però, hem creuat la riera de Falgars, que es precipita pel cingle en l'impressionant Salt de la Coromina, el més alt del Collsacabra.

Des de Falgars, i ja per pista de terra, arribem a l'ermita de Sant Miquel de Castelló (930 m), bastida damunt una roca aïllada amb vestigis d'un antic castell i bones vistes sobre la vall d'en Bas i serres properes, així com del massís del Canigó, que veiem lleugerament empolsinat. Dinem a l'ample mirador, sobre l'estimball, i ens hi estem fins que el sol es retira i les temperatures cauen en picat, a l'igual que nosaltres, quan descendim ràpidament pel camí de baixada fins als Hostalets d'en Bas. Acabem la jornada al bar situat al típic carrer de la Teixeda, on comentem la sortida i preparem nous projectes... Fins la propera !

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 27.11.10.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Els sostres comarcals de Montserrat

Aquest diumenge ens trobem set companys (Blanca, Mercè, Toni, Susana, Alfons, Isabel i Ventura) a Collbató amb l'objectiu de pujar als dos sostres comarcals de Montserrat, l'Albarda Castellana (Baix Llobregat) i Sant Jeroni (Anoia i Bages), i per dipositar en aquest darrer el nostre pessebre.

Sortim de Collbató pel camí de la Vinya Nova, deixem a mà dreta el camí vell de Montserrat o de les Bateries, travessem més endavant el pla del Clot de la Mónica i, just abans d'arribar a la masia de la Vinya Nova continuem per darrera de l'aparcament per enfilar tot seguit cap a la dreta pel camí del Pont (senyals blancs). Anem pujant mentre el torrent del Pont ens queda a mà esquerra; més endavant podem veure, al fons del barranc, la roca del Pont, un gran bloc de pedra encastat que ha donat el nom al torrent i al camí. Poc després travessem el torrent i per l'altre vessant ens enfilem en llaçades fins que guanyem el cap del barranc. El paisatge s'eixampla de cop i restem envoltats per un gran amfiteatre natural, mentre veiem com els rajos de sol es filtren entremig dels Pollegons, que es drecen a la nostra dreta. Un lleuger tel de la boira que puja del sud va traslluint la silueta de la muntanya, donant una ambientació entre mística i misteriosa.

Les siluetes de la Gorra Frígia i els Pollegons

Seguim avançant per la carena fins trobar un bon clap de roca on decidim menjar una mica. Enfront nostre s'alça la roca de l'Albarda Castellana, el nostre proper objectiu. Mentre esmorzem, el Toni i la Mercè, grans coneixedors de Montserrat, ens indiquen la presència del te de roca (Jasonia glutinosa), planteta de fulles estretes molt aromàtiques i sabor un xic amarg que es recolecta a final d'estiu per a fer-ne infusions.

Continuem la pujada per la carena fins arribar, pocs minuts després, a la serra de les Paparres i al transitat camí de Sant Joan a Sant Jeroni, que seguim a l'esquerra. No triguem en trobar una desviació a l'esquerra (pal indicador del camí dels Francesos i senyals grocs i blaus). Per un corriol costerut arribem en un parell de minuts al coll de l'Albarda. Des d'aquí seguim a l'esquerra per la carena rocallosa (marques blaves), per on fem un flanqueig a l'esquerra, on hem d'utilitzar les mans, i més endavant trobem un pas de roca d'uns 2 metres pel qual hem de grimpar (hi ha per ajudar-se una corda en un estat una mica precari). Sense cap més dificultat arribem al solitari cim de l'Albarda Castellana (1177 m), sostre comarcal del Baix Llobregat, des d'on podem veure, ben a prop, el cim de Sant Jeroni, curull com sempre d'excursionistes.

El cim de Sant Jeroni des de l'Albarda

Retornem al coll de l'Albarda i continuem recte per un corriol que ens mena al tram cimentat del camí de Sant Jeroni. Anem pujant per aquest humanitzat camí, amb esglaons i baranes, fins al cim de Sant Jeroni (1236 m), màxima elevació de Montserrat i de les comarques de l'Anoia i el Bages. Les boires que es despenjen per les canals de la cara nord provoquen l'aparició del fugisser però espectacular espectre de Broken, on les nostres ombres es projecten envoltades d'un arc de Sant Martí.

Els expedicionaris al cim de Sant Jeroni

Just a sota del mirador del cim hi ha una vella caixa metàl·lica, anclada a la roca, que guardava un antic pessebre ja desaparegut, així que l'aprofitem per encabir ara el nostre. Després, havent fet les fotos de rigor, trobem a la vora un bon racó per fer el gran dinar de la jornada, arrecerats del vent i de les boires que van passant. No triguen en acostar-se una parella de grassets de muntanya (Anthus spinoletta), a la recerca de les molles que cauen dels entrepans; aquest és un ocell un xic més gran que un pardal, que aprofita la bonança del nostre clima per passar l'hivern.

El nostre pessebre, amb la Mercè i el Musset

Des de Sant Jeroni retornem de nou al coll de l'Albarda per baixar ara cap a la dreta (senyals grocs) pel camí dels Francesos. En el descens anem tenint bones vistes del sector del torrent de Migdia, amb la Talaia, la Salamandra, la Roca Plana dels Llamps, els Plecs del Llibre i el Montgrós. Més avall passem pel costat del coll de l'Ajaguda, mentre la vegetació va canviant de l'alzinar a la pineda. Al final del camí desemboquem al tram de pista de Can Jorba (que ens queda a la dreta) a la Vinya Nova. La resta, doncs, és una tranquil·la passejada per aquesta planera pista fins a Collbató.

Com a cloenda d'aquesta agradable sortida entre amics, el Toni i la Mercè ens inviten a la seva casa de Collbató per fer una reconfortant degustació de l'esmentat te de roca.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.11.10 per Blanca Gonzalvo, Mercè Julve, Toni Tejedor, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Benet i Ventura Amorós.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Una volta per Ulldeter

El Bastiments des del coll de la Marrana

Aquest dissabte ens arribem a l'estació d'esquí de Vallter 2000, via Camprodon i Setcases, per fer una volta per la carena que envolta els circs de Morenç (on hi ha les pistes d'esquí) i d'Ulldeter (on es troba situat l'actual refugi del CEC, així com les ruïnes de l'antic); aquests dos circs, separats per la carena boscosa del Puig dels Lladres, es troben emmarcats pel pic de la Dona, el Bastiments i el Gra de Fajol.

Des de l'aparcament de l'estació d'esquí (2160 m) sortim pel darrera de les edificacions per anar pujant per un fressat sender en direcció NE cap a la Portella de Mentet. Al cap d'un quart arribem al riu que baixa de la Portella, on el camí es bifurca; hauriem de seguir a l'esquerra pujant per la clotada del riu, però cal dir que no ens en adonem i seguim cap a la dreta per un camí més marcat i de pujada més suau, que correspon a una variant del GR 11, pel qual arribem poc després a la Portella de Morenç (2389 m). Aquí deixem el GR, que continua en direcció al Roca Colom i el coll de Pal, i girem a l'esquerra, tot flanquejant cap al NO, per arribar, ara sí, a la Portella de Mentet (2415 m); aquest coll separa el circ de Morenç de la vall de Mentet, al Conflent, al fons de la qual podem veure el Puig de Tres Esteles, i també el Canigó, massís que l'anirem veient millor a mesura que guanyem alçada per la carena. El camí s'enfila en direcció oest, deixa a banda i banda dos petits turonets i arriba a l'ample cim del pic de la Dona (2704 m), amb excel·lents vistes sobre aquest sector del Pirineu.

En el pic de la Dona, amb el Canigó al fons

Seguim en direcció al Bastiments a través de la suau carena del Pla d'Ombriaga, mentre anem tenint una visió completa dels circs de Morenç i d'Ulldeter, tancats pel Gra de Fajol. Per la carena pujem al gairebé imperceptible cim del Puig d'Ombriaga (2634 m), baixem tot seguit a l'ample coll de la Geganta (2611 m), on deixem a la dreta el camí que porta a la coma de Bacivers, i comencem a pujar fort en llaçades per l'Esquena d'Ase, nom que rep l'esquenall est del Bastiments. Al final de la pujada arribem a una gran creu metàl·lica, col·locada pel GEiEG l'any 1994, en el punt on hi arriba també el camí que puja del coll de la Marrana, i tres minuts després ja hi som al cim del Bastiments (2883 m) o pic del Gegant, punt culminant de la comarca del Conflent (encara que el cim emblemàtic d'aquesta comarca sigui el Canigó). Des del cim tenim una gran vista, malgrat algunes estones de boira, des del Canigó i Costabona, a l'est, al pic de l'Infern, a l'oest, mentre que al nord hi destaca el Carlit; cap al sud també podem veure, quan la boira ho permet, la capçalera de la coma del Freser.

En el cim del Bastiments

Retornem fins a la creu per baixar ara en direcció sud pel sender que porta a l'ampli coll de la Marrana (2529 m), que separa la vall del Freser del circ d'Ulldeter, i per on passa el GR 11, provinent de Núria pel coll de Tirapits. Des d'aquí un corriol puja al proper Gra de Fajol, però nosaltres ja hem tingut prou per avui i a més el vent està bufant fort, així que iniciem el retorn a Vallter baixant en llaçades cap a l'est pel GR 11. Més avall deixem a la dreta aquest sender, que baixa en direcció al refugi d'Ulldeter, i seguim recte travessant uns prats fins que trobem un bonic indret on poder menjar arrecerats del vent. Ens apropem després fins a les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter, a la dreta del camí, on només hi queda dempeus un petit tram de paret. El camí no triga en arribar a una de les pistes d'esquí, per la qual baixem directament a les instal·lacions i a l'aparcament de Vallter 2000, on posem el punt final a la magnífica excursió d'avui.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 02.10.10 per Blanca Gonzalvo, Susana Sanz, Isabel Benet i Ventura Amorós.

dissabte, 31 de juliol de 2010

Puig Peric i Petit Peric, miradors del Capcir

Puig Peric i Petit Peric des de la cabana de la Balmeta

Tres dies després de l'ascensió al Carlit, tornem a les Bulloses per realitzar ara la del Puig Peric, punt culminant del Capcir. En aquesta ocasió ens acompanya l'amic i company Toni Tejedor, que avui vol fer en "solitari" el Carlit (acompanyat pels centenars d'excursionistes que cada dia d'estiu pujen) i alguna cosa més de propina.

Un cop travessem el barratge de la Bullosa, ens acomiadem del Toni, qui seguirà la ruta del Carlit, i comencem a vorejar el llac en direcció nord, tot seguint les marques del GR 10, amb constants pujades i baixades, i creuant alguns torrents. Prop de la riba nord de la Bullosa, deixem a l'esquerra el GR 10, que s'endinsa a la coma de la Grava, i continuem per la dreta, seguint ara les marques vermelles i grogues del Tour del Capcir. Travessem poc després la Tet per un pont de fusta (pasarel·la "Maurice Marty") i seguim avançant en direcció nord i nord-est a través de pastures, mulleres i alguns trams de bosc fins que arribem a la cabana de la Balmeta (2120 m) (1.35 h), refugi pastoral lliure, amb capacitat per a 10 places, situat prop d'un coll que dóna accés a la zona dels Angles. Des d'aqui podem veure, enfront nostre, el Puig Peric i el Petit Peric, separats per un coll que encapçala la coma de la Llosa.

Continuem en direcció nord fins a un coll molt ample, per on s'enfila, a mà dreta, la suau carena del Puig del Pam. Deixem poc després, també a la dreta, el Tour del Capcir, que continua en direcció a Camporrells, i sense un camí definit ens apropem a la base del contrafort sud del Petit Peric. Un cop hi som, anem pujant per aquest arrodonit llom, amb algunes traces de corriol, fins assolir el cim del Petit Peric (2690 m) (3 h), des d'on tenim, no cal dir-ho, una àmplia panoràmica del Pirineu, només limitada a l'oest pel Puig Peric, amb magnífiques perspectives sobre els estanys de Camporrells, al vessant nord, i el llac de la Bullosa, al sud. Per la carena est (dreta) arriba el sender que puja de Camporrells i que continua carenejant fins al Puig Peric.

Pujant cap al Puig Peric

·
Petit Peric i estanys de Camporrells

Seguim l'esmentat sender per baixar fins al coll (2608 m) que separa els dos cims, i a continuació ens enfilem, amb forta pujada però sense gaires dificultats, per la pedregosa carena est del Puig Peric. El sender, ben marcat, evita els principals obstacles i amb algunes llaçades guanya l'altiplà on es troba el cim del Puig Peric (2810 m) (3.45 h). La vista, respecte a l'altre cim, s'amplia en direcció nord-oest amb la vall del rec de la Llosa (que no hem de confondre amb la coma de la Llosa) i els seus estanys. Ens arribem en un parell de minuts a un cim secundari, des d'on podem veure els estanys Blau (que sembla migpartit en dos) i Blau Petit, ambdós sota el Puig de la Cometa.

Estany de la Bullosa des del Puig Peric

Estanys Blau (migpartit) i Blau Petit (en primer terme)

Ens posem en contacte amb en Toni, que a aquestes hores ja fa estona que ha pujat al Carlit i que ara està a punt d'assolir el Pic de les Xemeneies, el segón més alt del massís; calculem en trobar-nos tots al cotxe cap a les tres de la tarda.

Després de gaudir d'aquestes panoràmiques, retornem a l'anterior coll i des d'aquí baixem ara per la desolada coma de la Llosa. Per traces de camí, en alguns trams una mica desdibuixat però amb fites, passem per la vora esquerra de l'estany de la Llosa, i tot seguint aigües avall el curs del rec de Puig Peric arribem de nou a l'alçada de la cabana de la Balmeta. A partir d'aquí, doncs, refem a la inversa el nostre itinerari de l'anada, tot resseguint el sender del Tour del Capcir i després el GR 10 per la riba esquerra de la Bullosa fins al punt de partida, on retrobem en Toni, que ja fa més de vint minuts que ens espera, havent fet el Carlit, el Pic de les Xemeneies i bona part de la serra del mateix nom. Una autèntica fiera.

Ens acomiadem de les Bulloses, tot sortint amb el cotxe rera una navette, satisfets d'haver assolit en aquesta jornada els sostres de la Cerdanya i del Capcir.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitats realitzades el dia 31.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós (Puig Peric i Petit Peric), i Toni Tejedor (Carlit i Pic de les Xemeneies).

dimecres, 28 de juliol de 2010

Pica del Carlit, pel circuit dels estanys

El Carlit des de l'estany Gelat

Ens trobem passant uns dies de vacances a la Cerdanya i avui, en què les previsions del temps són immillorables, decidim anar al Carlit des de les Bulloses. Com sigui que la carretera d'accès queda restringida, durant l'estiu, entre les set del matí i les set de la tarda, als vehicles particulars (llavors només es pot accedir en autocar o navette), ens llevem a les cinc del matí (qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa), esmorzem lleugerament i a les 6.50 del matí, desprès d'haver deixat el cotxe aparcat prop del barratge de la Bullosa (2017 m), iniciem l'excursió.

La primera part del camí coincideix amb la ruta dels estanys del Carlit (Boucle des Étangs). Des de l'Hotel de les Bones Hores, a l'altra banda del barratge, comencem a pujar fort per un bosc de pi negre entre blocs de granit bastant gastats pel pas de la gent. De seguida entrem a una petita vall amb aiguamolls, superem un esglaó i arribem a l'estany del Viver (0.30 h). El camí es bifurca; seguim cap a l'esquerra per la ruta normal al Carlit, tot deixant a mà dreta la variant per on retornarem. Deixem també, a l'esquerra, el sender que porta cap a l'estany Negre, i no triguem en passar pel costat dels estanys de la Comassa i Sec, a banda i banda del camí. Després anem remuntant la carena d'un petit llom, a l'altra banda del qual podem veure els estanys Llat i Llong; quan som al capdamunt d'aquest llom, baixem uns metres per travessar el torrent que baixa del proper estany de la Vallell per una palanca de fusta. El camí, ben marcat, va guanyant alçada fins enllaçar per la dreta (pal indicador) (1.35 h) amb l'altre itinerari que des de l'estany del Viver puja pels estanys de les Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà.

En aquest punt deixem la ruta dels estanys i comencem l'ascensió al Carlit. Passem sota el vessant nord del Tossal Colomer i anem pujant en llaçades fins al coll Colomer i l'estany Gelat (2640 m) (2.10 h); aquest petit estany és el més alt de la Cerdanya i fa honor al seu nom, doncs en la data en què ens trobem encara està parcialment glaçat. Continuem en llaçades per l'aresta est del Carlit; més amunt, el camí surt de l'aresta per la dreta per guanyar la part alta de la canal central. En aquest flanqueig hi ha alguns passos en els quals hem de grimpar, sense problemes, per bona i punxeguda roca; tanmateix, trobem algun punt un xic confús i hem hagut de baixar una mica per tornar a trobar el camí correcte.

Grimpant per l'aresta

Un cop superat aquest flanqueig, remuntem la canal amb més llaçades fins al collet que separa els dos cims del Carlit; per l'esquerra, sense més dificultats, arribem tot seguit al cim sud (2921 m) (3 h), punt culminant del massís, de la Cerdanya i de tot el Pirineu oriental, on gaudim d'una extensa visió del Pirineu en general, i en particular dels estanys de les Bulloses i del circ de Lanós; aquest darrer es pot veure molt millor i en la seva totalitat quan ens arribem al cim nord (2915 m), a escassos cinc minuts de l'altre cim.

L'estany de Lanós des del cim del Carlit

Després d'una bona estona al cim agafant panoràmiques amb la càmera, comencem el descens desgrimpant tot el que havíem grimpat anteriorment, mentre anem trobant ja quantitats considerables d'excursionistes que han sortit més tard i que en un bon dia d'estiu com avui converteixen la ruta normal d'ascensió al Carlit en una autèntica processó.

Baixant cap als estanys Sobirà, Trebens i Castellar

Quan arribem al punt on conflueixen els dos camins dels estanys, continuem per l'esquerra per entrar a la vall on es troben, succesivament i un al costat de l'altre, els estanys Sobirà, Trebens i Castellar; al costat d'aquest darrer queda encara una petita congesta de gruix considerable. A continuació, baixem un esglaó del terreny i arribem a l'estany de les Dugues, que desguaça per dos vessants diferents (a la Tet i al Segre). Seguim baixant, paral·lels al torrent que baixa a l'estany del Viver, entre algunes mulleres, fins arribar a aquest estany i a la bifurcació amb el camí per on hem pujat. A partir d'aquí, doncs, desfem l'itinerari de l'inici, posant atenció al tram final de baixada, fins al barratge de la Bullosa.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 28.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Penyes Altes de Moixeró

La lluna plena sobre el Cadí

Llustreja. Prop del coll de Pendís contemplem com la lluna plena s'ha situat sobre el Cadí, de parets rosades, fent gala de la seva bellesa incomparable. Amb aquest panorama enfilem el costerut pendent que ens ha de portar a flanquejar el turó de Prat Agre, camí de les Penyes Altes, punt culminant de la serra de Moixeró. En aquest itinerari, que correspon al GR 150-1, s'alternen el bosc i les clarianes, on el camí es desdibuixa i costa de retrobar, ferits com estem pels primers raigs de sol... Segur que serà una bona jornada.

Quan ens acostem al coll de Dental veiem prop nostre l'arrodonit cim de Moixeró, folrat de prats daurats on pasturen ramats de vaques i cavalls sota el vol d'alguns corbs que foragitem al nostre pas. De tornada hi pujarem. Des del coll de Moixeró entrem al bosc ombrívol que creix al vessant obac de les Penyes Altes i, poc a poc, ens acostem a les blanques calcàries on, en alguns punts, hem de grimpar sense cap dificultat. A través de les bretxes que de tant en tant s'obren a la muralla entreveiem les profundes canals que cap al sud davallen fortes. Els darrers estreps rocosos ens deixen a una petita carena que condueix al cim de les Penyes Altes, on hi ha un pedró símbol de la unió artificial de les províncies de Girona, Lleida i Barcelona, ja que en realitat la serra de Moixeró és frontera natural de les comarques del Berguedà i la Cerdanya. Aquesta darrera s'estén sota nostre com una estora, on hi destaca la població de Bellver; al nord la tanquen els cims de Monturull, Perafita, Tossa Plana de Lles i les grans masses del Puigpedrós i la Carbassa; al sud els relleus són més propers: el Pedraforca, que exhibeix la seva cara nord, el Comabona, serra d'Ensija, vall del Llobregat, Catllaràs... Bella panoràmica.

Penyes Altes des del cim de Moixeró

Ens acostem a la cima germana, separada tan sols uns metres, on hi arrela la planta anomenada "peucrist" (Potentilla alchemilloides) i que tant m'ha intrigat. A la roca devoniana hi apareixen restes de fauna fòsil... seran coralls?, seran crinòides? Records en tot cas. El petit poble de Grèixer apareix molts metres més avall arrecerat sota les sorrenques triàsiques, mentre que a llevant es desplega la Tosa d'Alp.

Ens acomiadem d'aquest indret amb un "a reveure", doncs aquesta muntanya mai no està de més per tornar a pujar-la.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.07.10 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

divendres, 25 de juny de 2010

Castillo de Acher



El pic anomenat Castillo de Acher (2384 m), al Pirineu d'Osca, sembla talment una fortalesa. Està rodejat d´unes muralles agrestes que li donen una aparença inaccessible i té una silueta inconfusible des de la praderia d'Oza. Diuen que és un dels cims més macos del Pirineu (com a mínim a nosaltres ens ho va semblar). La pujada constitueix una excursió sense cap dificultat i de gran atractiu que recorre el bosc, extensos prats d´alçada i acaba finalment en una solitària vall kàrstica en ple cim.

Des del càmping de Selva de Oza (1140 m), prenem la pista forestal d´Espata barrada als cotxes. Seguim la pista durant uns 2 kms fins arribar a un camí senyalitzat amb fites i restes de pintura. Entrem així en un preciós bosc de faig i avet. Anem pujant pel camí fins al barranc d´Espata i travessem un cabalós torrent d'aigües clares i cristal·lines. Sempre ascendirem pel costat dret de la vall i, girant la mirada, podrem admirar la majestuosa estampa del racó Alano - Peña Forca.

El pendent s'incrementa. Sortim del bosc i agafem un sender bastant evident que puja al coll per sobre de la capçalera del barranc. Des d´aquí observem una gran panoràmica: Selva de Oza, els Alanos, el cim de Peña Forca, Chipeta, etc. En aquest gran pla d'extensos prats trobem una font pel bestiar i un modest refugi. A partir d´aquí, continua l'ascensió en direcció est, primer per un vessant herbós i després rocallós, amb trams empinats. Un tram final per pedra solta ens condueix a una petita porta d'entrada a la roca. Ens trobem per fi en la solitària i espectacular vall sinclinal penjada. El camí recorre aquesta vall fins al cim. El dia ens ha acompanyat: sol, airet fresquet, algun petit nuvolet per guarnir el cel i grans vistes sobre el Bisaurin, Peña Forca, i més lluny s'albira el Midi d'Ossau.

SUSANA SANZ. Activitat realitzada el dia 25.06.10 per Anna Torres, Isabel Salvia, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

dissabte, 12 de juny de 2010

Per la Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela

En el cim del Cogulló d'Estela

La Roca d'Auró i el Cogulló d'Estela són dos turons rocallosos i punxeguts situats al sud-est dels Rasos de Peguera. La seva ascensió pot semblar difícil a primer cop d'ull, però els corriols salven enginyosament les cingleres per graus fàcils, on només cal ajudar-se de les mans en algun punt.

Havent sortit de Barcelona a les vuit del matí, ens trobem en un bar de Cal Rosal, prop de Berga, un total de tretze aligots disposats a fer una excursió entretinguda i agradable pels esmentats turons. Continuem amb cotxe per la carretera dels Rasos, de la qual ens desviem a Espinalbet per seguir una estreta pista asfaltada fins al santuari de Corbera (1420 m), on aparquem els cotxes.

Iniciem l'excursió en direcció nord-oest per un corriol amb senyals de PR, pel qual anem pujant fort fins a trobar una pista. Passem pel costat del mas de Cal Déu, en estat semi-ruïnós, i per la mateixa pista passem més endavant pel mas de les Planes, encara en pitjor estat. Per una antiga pista ens enfilem cap a la Font de Tagast, que raja abundosa amb la mina coberta per una volta de pedra. Des d'aquí agafem un corriol que en forta pujada va guanyant la cinglera fins a sortir a la collada de Tagast, a prop de la qual hi ha la bassa dels Rasets. Anem avançant en direcció oest per la suau i herbada carena cap al Pla de l'Orri i la collada dels Rasets, entre la Torreta i la carena que s'enfila al Pedró, i ens decantem cap a l'esquerra en direcció a les antenes del repetidor, ben visibles entre la pineda, situades al cim de la Torreta (1989 m); aquest cim és el cap de la cinglera on acaba abruptament el Pla de l'Orri. Des d'aquí podem veure el nostre proper destí: la Roca d'Auró.

Baixem per un corriol, senyalitzat amb marques verdes i blaves, que a migdia de la Torreta s'enfonsa per un estret corredor entre roques, per on ens cal desgrimpar en algun pas. Anem davallant en llaçades per terreny pedregós fins arribar al collet entre la Torreta i la Roca d'Auró, i ens enfilem pel costat nord d'aquesta darrera. En un tram rocallós trobem una cadena que pot ajudar a superar-lo amb la roca mullada; avui, però, no ens cal aquesta ajuda. De seguida arribem al cim de la Roca d'Auró (1925 m), bon mirador envoltat de cingles, amb senyera, vèrtex geodèsic i placa de la Colla Pessigolla de Berga.

Retornem fins a l'anterior cadena, i baixem ara cap a l'esquerra (marques verdes i blaves) per una dreta canal herbada, entre arbres i pedres, fins que, al capdavall de la canal, seguim un corriol molt més fressat i de seguida trobem la Font del Pein de Puigventós. Aviat arribem al coll d'Estela, on hi ha la font del mateix nom, passsat un filat a l'esquerra. Seguim cap a migdia pel costat d'una tanca pel bestiar; el corriol es va enfilant per la banda nord del Cogulló i tornem a trobar una altra cadena per superar un pas rocallós, que tampoc ara ens cal utilitzar. Després d'un pas estret progressem per la banda de ponent i després per la de migdia, fins que assolim el cim del Cogulló d'Estela (1862 m), un altre gran mirador on hi ha una creu de ferro, senyera i llibre de registre del C.E. Berguedà.

Retornem al coll d'Estela, on dinem tots plegats en aquest indret herbós i agradable. Des del coll seguim la pista que, cap a llevant, va baixant en llaçades en direcció a Espinalbet. No la seguim fins al final, sinó que més avall ens desviem per una altra pista a l'esquerra que marxa planera en direcció nord-est, i que s'acaba convertint en un corriol pel qual arribem al mas de les Planes. A partir d'aquí tornem pel mateix camí d'anada fins al Santuari de Corbera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 12.06.10 per Isabel Salvia, Anna Torres, Blanca Gonzalvo, Isabel Benet, Ventura Amorós, Marc Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Montse García, Josep Benito, Marta Dòria, Ferrán Guillén i Núria Guillén.

dissabte, 29 de maig de 2010

Excursió al Comabona


"...alta muralla de titans és eixa serra..." (Jacint Verdaguer)

La serra del Cadí, frontera natural entre les comarques del Berguedà i el Solsonès, per una banda, i la Cerdanya i l'Alt Urgell, per l'altra, és un excel·lent balcó sobre el Pirineu axial i el Pedraforca. Un dels seus cims més característics, el Comabona (2554 m), situat a l'extrem oriental de la serra, ha estat l'objectiu de la darrera sortida del cicle d'excursions d'aquesta temporada.

Sortim de bon matí de Barcelona, i per Bagà, Gisclareny i el coll de la Bena (on acaba la carretera asfaltada), arribem al coll de la Balma, on aparquem els cotxes i ens disposem a guanyar els 1.000 metres de desnivell que ens separen del cim. El dia promet doncs el cel està molt blau i l'aire és molt fresquet, però hi ha boires retingudes als vessants que esperem vagin escampant. Ben aviat, però, quedem embolcallats i els límits es fan indefinits. Ens aturem a esmorzar i a fer temps, però les boires són tossudes i no paren de circular a gran velocitat.

Seguim pujant per un espés bosc de pi roig on alguns exemplars han pagat el seu tribut a l'hivern i jauen estesos per terra dificultant un xic la marxa. Quan el bosc s'esclareix passem prop d'una cabana de pedra sota mateix d'una cinglera on imaginem que es troba el misteriós Pas de la Cabra, pel qual hauríem de passar si volguessim ascendir directament al Puig dels Terrers, el cim més oriental del Cadí. Aquest cim resta avui cobert per la boira, així que desistim de pujar-hi i l'anem flanquejant pels seus vessants sud i oest, tot acostant-nos al coll dels Terrers. De cop la boira s'esfilagarsa deixant-nos veure el Comabona, en mig d'un panorama grandiós. Potser sí que al final gaudirem de les vistes que ens prometien.

Des del coll la plana cerdana s'escampa als nostres peus. Pujem el darrer tram entre calcàries encatifades d'íberis i saxífragues, i trepitjant, amb alguna dificultat, les darreres clapes de neu. Un cop al cim, contemplem com per l'arrodonit coll de Tancalaporta ascendeixen les boires com si d'un cràter fumejant es tractés i, poc a poc van apareixent, entre els núvols, els cims pirinencs, des del Pallars i l'Alta Ribagorça fins al Roc de Madres, en ple Capcir, passant per la Tossa Plana de Lles, Puigpedrós i Carlit. Un joc de llums i ombres ressalta les blanquíssimes crestes que separen les diferents canals que ratllen la cara nord del Cadí. Més avall, el Prat d'Aguiló brilla com una maragda, però... i el Pedraforca? Resta darrera el teló boirós que ens l'amaga, encara que sabem que és allà.

Després del merescut descans, iniciem el retorn pel Clot de Comabona, en una baixada directa que ens deixa a la pista, prop d'on hem aparcat els cotxes. Amb aquesta excel·lent sortida clou el cicle d'excursions de la present temporada. Passat l'estiu, començarà un nou programa de sortides col·lectives. Us mantindrem informats.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.05.10.

diumenge, 18 d’abril de 2010

La conquesta del Ferran


Crònica-auca de la XXXIII Embardissada a la Garrotxa


Trenc d'alba... un truc a la porta,
obro els ulls... les sis tocades !
Un objectiu ens anima:
l'assalt al Ferran, monstre de pedra
que, com drac d'una altra era,
les primeres llums sorprenen,
encara dormint, entre les boirines matineres.

El so d'un tret desencadena un riu de formiguetes,
que, des d'Oix baixant, per la riera es desplega.
El drac es migdesperta, però cap exèrcit el desvetlla.

Pont trencat, pregona gorja d'Escales,
que separa el Ferran del seu germà Bestrecà,
allà on les rieres d'Oix i de Beget uneixen les seves aigües
sota l'esguard del Comanegra de cingleres retallades.

Pujant per les sorreres del Collell,
on el castanyer hi fa estada,
assistim al renaixement de Talaixà,
llogarret que, d'un temps ençà,
uns enamorats a reconstruir-lo s'afanyen.

Ara el monstre Ferran és ben despert i ens espera,
eclipsant amb el seu flanc el sol de primavera
i elevant la pètria muralla formada
per milions d'alveolines empressonades
records d'un antic mar que aquí onejava.

Però entre les seves escates hi creixen plantes delicades:
lloreret, herba fetgera, orella d'ós, molses i falgueres
estan entre les més anomenades.

La fera es defensa amb ungles i dents esmolades,
glaçats quedem esperant que es resolgui la batalla
que entretant provoca una monumental caravana.

Sort tenim d'un valerós cavaller
que, lligant-lo de peus i mans amb gruixuda corda,
el mal pas ens ajuda a fer,
alliberant el trau de donzelles encallades.

Superat el tràngol, el cim és a tocar.
El monstre ha estat vençut, i ajoca
la seva esquena de roca.

Però no llencem les campanes al vol encara
doncs ens queda la baixada,
que diuen és abrupta i escarpada.
I a fe que no s'equivoquen a classificar-la
de les més espectaculars de la contrada.

Després del coll de Terres
encerclem el boscós Planseserres.
Vertiginós descens, cara l'abisme que es bada...
haurem d'anar en compte de no fer una relliscada !

Des de Santa Barbara de Pruneres estant
veiem la feina realitzada.
Què lluny estàs, Ferran, i que petit em sembles ara !
T'eclipsen l'altiu Bassegoda i la resta de muntanyes.

Guardaré a la carpeta dels millors records
aquesta memorable jornada
que ni tan sols les cendres del volcà islandès
– de nom impronunciable – ha malmès.

Als companys de conquesta
que han intervingut en aquesta gesta.


ISABEL BENET. Embardissada "oficial" realitzada el dia 18.04.10 per Isabel Benet, Isabel Salvia, Anna Torres, Susana Sanz, Alfons Belinchón i altres companys del CE Àliga. Embardissada "alternativa" realitzada el dia 25.04.10 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

dissabte, 27 de març de 2010

Excursió al Montgrós de Montserrat


Aquest dissabte, tres aligots (Isabel, Blanca i Ventura) arribem a Collbató amb la sana intenció de pujar al Montgrós, un dels millors miradors de Montserrat. Aparquem el cotxe al final del carrer de Pau Bertran i comencem a caminar pel camí de la Vinya Nova. Un cop en aquesta masia-restaurant, encara tranquil·la de bon matí, continuem per la pista en direcció a Can Jorba i, abans d’arribar a aquest mas, prenem a la dreta el camí dels Francesos (pal indicador), veritable inici de l’excursió.

Anem pujant per aquest camí, alternant trams de bosc i trams de roca, fins poc abans del coll de l’Ajaguda, que pren el nom d’una característica roca a l’esquerra del coll; deixem a la dreta el camí dels Francesos, que s'enfila en direcció a Sant Jeroni, i arribem tot seguit al coll. Baixem per l'altre costat a trobar el torrent del Migdia, mentre anem veiem el nostre objectiu d’avui, el Montgrós, flanquejat pels Plecs del Llibre; també hi podem veure, al capdamunt del torrent, l’airosa roca de la Talaia.

Un cop al llit del torrent, l’anem remuntant tot esquivant nombrosos arbres caiguts per les darreres nevades. Anem buscant els millors passos, ara a esquerra, ara a dreta, fins que sortim del torrent per un corriol a mà esquerra, pel qual no triguem en arribar a la font de la Cadireta, cisterna arrapada a la roca, avui amb aigua abundosa. Continuem la nostra pujada, avançant sota la paret de la Salamandra, i poc després travessem un espectacular trau entre roques amb una graonada natural; baixem una mica, superem un segon trau més curt i seguim pujant fort fins arribar al collet que separa el Montgrós de la Roca Plana dels Llamps. En aquest punt trobem diversos grups que fan la clàssica travessa de Montserrat. Seguim ara la fàcil carena per la qual arribem tot seguit al Montgrós.

El panorama que veiem en aquest dia clar de sol i vent és veritablement esplèndid, doncs des del cim podem veure totes les regions montserratines, de nord-oest a sud-est: les Agulles, els Frares i els Ecos; les Talaies sobre el torrent del Migdia i, a l'altra banda, Sant Jeroni, amb el Montcau o roca del Moro; més enllà, les roques de Sant Salvador, les Magdalenes i les Gorres, etc.

Després d’una estona al cim iniciem la baixada per la banda oposada d'on hem vingut, per una inclinada però curta canal. A continuació anem revoltant la base de la Roca Plana dels Llamps fins a una canaleta, amb una creu de ferro a la dreta, que superem sense massa problemes (hi ha una corda que pot ajudar), i després comencem a baixar fort per una dreta canal. La Isabel, que va sobrada, baixa trescant com una cabra; la Blanca es pren el seu temps per buscar en cada pas la bellesa plàstica del moviment; i el Ventura baixa com sempre, o sigui com pot.

Al final de la canal arribem a una cruïlla de senders, en plena Coma dels Naps de Dalt; seguim cap a l’esquerra (pal indicador a Can Jorba i al Coll de Mosset). Anem flanquejant fins a sortir a una allargassada llenca de roca per on baixa el camí, entre el Serrat del Faraó i la Canal Roja; malgrat la forta inclinació, la roca, seca, té una perfecta adherència, encara que la Blanca no ho veu clar i al final d'aquest tram deixa de banda la bellesa plàstica i acaba baixant de quatre grapes.

El nostre descens continua, a estones per camí, a estones per clapes de roca, fins arribar a una nova cruïlla; cap a l’esquerra, tornaríem al torrent del Migdia; seguim cap a la dreta, travessem la Canal Roja i, sense arribar al coll de Mosset, anem revoltant la base de la roca de la Palomera, mentre veiem, a sota nostre, els camps que envolten els masos de Can Jorba i el Castell. El sender va baixant en llaçades fins a sortir a la pista que, cap a l'esquerra, porta a Can Jorba i, tot seguit, a l’inici del camí dels Francesos.

A partir d’aquí, refent el camí d'anada, la nostra excursió es converteix en una agradable i tranquil·la passejada (amb l’excepció del nostre pas per la Vinya Nova, que ara bull de frenètica activitat), mentre el sol de la tarda va donant una llum especial als camps d’oliveres, a les roques montserratines, al cel blau que retalla aquestes roques i a la lluna, que treu el cap sobre el serrat de les Garrigoses… I així arribem a Collbató. Montserrat ens ha tornat a regalar una altra magnífica jornada de muntanya; per això ens l'estimem tant i per això seguirem acudint a properes cites amb els seus intrincats camins i les seves dretes canals.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 27.03.10 per Blanca Gonzalvo, Isabel Benet i Ventura Amorós.

diumenge, 14 de març de 2010

Pic dels Moros amb raquetes



Aprofitem que aquest diumenge, el darrer de l'hivern, fa bon temps per efectuar una passejada amb raquetes per l'estació de Font Romeu, a la Cerdanya francesa. Sortim del sector de la Calma (2040 m) per anar travessant l'extens altiplà del mateix nom, amb una neu magnífica i un cel blau, fins arribar, després d'una suau pujada, al Pic dels Moros (2137 m), situat a l'extrem sud d'aquest altiplà. Des del cim gaudim d'una extensa panoràmica: a la banda sud, la plana cerdana i tota la cadena de muntanyes compreses entre el Canigó i el Cadí, amb el Cambradase, el Puigmal, la Tosa d'Alp i el Moixeró, entre d'altres; a la banda nord, cims com el Puigpedrós, el Carlit i el Puig Peric, retallats en un cel blau com feia temps que no es veia. Retornem al punt de partida gaudint a cada pas d'una neu en perfectes condicions. Una excursió digna d'emmarcar en els millors records d'aquesta temporada.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.03.10 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ricard Herrero.