11.04.22 Fa tot just dos anys que haviem d’haver vingut a Riglos per Setmana Santa i la pandèmia ens ho va impedir, i aquest cop sembla que és la meteorologia la que ens vol fer la guitza amb el pas d’una perturbació a la que li han posat nom i tot: Evelin. Per això sortim de Barcelona ben aviat i, quasi sense fer parades, ens plantem al petit poble de Riglos arraulit sota uns impressionants monòlits conglomeràtics, anomenats mallos, adossats al vessant sud de l’extrem més occidental de la serra de Loarre i que són un paradís per als escaladors de gran nivell.
Després de fer un dinar ràpid sortim vestits “de romans”, tal i com correspon per Setmana Santa, per aprofitar el sol de la tarda. Anem cap a llevant tot seguint els senyals del GR-1 en direcció a los Mallos Pequeños on hi ha vies prou curtes però que assoleixen més alçada topogràfica que les llargues vies dels famosos Mallos de Riglos. Tenim la intenció de pujar al Mallo Colorao, que és el més occidental de los Mallos Pequeños, per la via Anorexia oberta al vessant sud per J. Oliván l’any 1993 i que és una de les vies “assequibles” pel meu nivell.
A uns 400 metres deixem el GR i prenem el camí de la Vuelta a los Mallos (o Camino del Cielo) marcat amb dues ratlles blaves, i que comença a enfilar-se entre el punxegut Mallo Chichín (a llevant) i el Mallo Colorao (a ponent) i que aquí de “colorao” no té res.
Mentre pugem, en Pau m’explica un xic les peculiaritats d’aquest conglomerat format per grans blocs fortament units per un ciment roig o gris, segons si el mur desploma o no. En aquest cas el vessant que escalarem és gris i això significa que, per fortuna, no desploma.
En un punt on hi ha un cartell, deixem el camí de la Vuelta a los Mallos i prenem un corriol a l’esquerra que en pocs minuts ens porta a peu de via. El cel està una mica enterenyinat i s’ha girat un vent força molest. Malgrat tot en Pau comença a enfilar-se per la gris i bonyeguda placa plena de petites balmetes vermelloses.
Des del peu de la via veig com el company supera, una darrera l’altra, totes les balmetes que es troba en aquesta llarga primera tirada. I quan em toca a mi, al principi em costa una mica acostumar-me a l’aspecte de la roca, amb aquests còdols tan grossos i tan sortits que sembla que m’hagin de caure tots al damunt i per això només m’agafo a petites preses i foradets. I les “petites balmetes” resulta que són panxes prou considerables que només puc superar fent A0, però que són la llar de l’almesquí (Narcissus assoanus).
Així arribo a la primera reunió situada sobre una còmoda lleixa des d’on veiem com els companys Ester i Ventu, que estan fent la Vuelta a los Mallos, observen des del camí els nostres progressos. Aquí li comento a en Pau les meves reserves sobre la qualitat de la roca, i em confessa que a l’inici de la via a ell li passava igual, però que no pateixi perquè és una roca molt ferma. Un altre tema que em preocupa és el vent, però en Pau, inassequible al desànim, inicia la segona tirada que té una llargada i dificultat similar a la primera però amb panxetes menys pronunciades.
Des de la reunió observo com el fort vent aixeca la bossa de magnesi del company i escampa el seu contingut com un núvol de pols blanca. I quan em toca a mi, en aquesta segona tirada em refio més dels còdols grossos, però no puc evitar fer alguns passos d’A0. Els cops de vent, que augmenten amb l’alçada, a voltes m’arriben a desequilibrar.
Ara toca fer una tirada senzilla però pràcticament sense cap assegurança i, amb el vent que està fent, en Pau prefereix fer-la ell, així que comença a pujar un petit ressalt i després es desplaça per una rampa inclinada que el deixa al peu de la bola que remata el mallo.
Per iniciar el quart i darrer llarg, el company es desplaça uns metres cap a l’esquerra per pujar per un esperó que sembla una mica més protegit del vent, però a mitja tirada una ventada el fa trontollar de valent i li cal arrapar-se a la roca per no ser arrossegat... Aviat , però, el veig sortir per l’aresta final.
Quan em toca a mi, davant el fort vent jo també he d’agafar-me fort de les preses i esperar que es calmi una mica per seguir pujant... sort que ja s’acaba! Així, mig trontollant, arribo a la darrera reunió sota el cim, des de la qual tenim una magnífica vista de la vall del riu Gállego i de la resta de los Mallos Pequeños.
Ara ja només toca pujar al cim per cercar el ràpel instal·lat al voltant del tronc d’una pobra savina i que baixa per la ventada cara est fins a un collet. Abans, però, ens fem la rigorosa fotocim amb compte que no surti la càmera volant per l’aire.
Un cop situats al peu de la cara est, per on hem rapelat, ens felicitem per tan lluïda escalada i, tot seguit, prenem un corriol que ens porta al camí de la Vuelta a los Mallos. I com que la tarda aguanta, i el camí promet, retornem a Riglos fent la resta de la volta a los Mallos, tal i com han fet els nostres companys Ester i Ventu i de la qual ja se’n farà una altra ressenya amb més detall.
Després de fer tota la volta i de creuar el fantàstic Circo de Verano, entre el Firé i el Mallo Pisón, entrem al poble. El darrer sol de la tarda il·lumina el Mallo Colorao que s’aixeca alterós, i ben vermellós, darrera l’església parroquial de Nuestra Señora del Mallo.... preciós!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.04.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada