27.03.18 Després d’escalfar els motors a la Cresta de la Cruz a Olvena, l’endemà l’Antonio,
el Pau i jo vam anar cap a la Peña Rueba, un conjunt de moles conglomeràtiques,
que aquí anomenen “mallos”, les quals s’alcen per damunt del poble de Morillo
de Gállego. La nostra intenció és pujar per la via Sendero Límite, una línia de prop de 300 m oberta a la cara sud-oest
d’aquest massís.
Peña Rueba des del mirador de Riglos
Així de bon matí sortim de Barbastro, primer
per l’autovia A-22 en direcció a Osca i després per la carretera A-132. Passat
Ayerbe deixem enrera els cèlebres Mallos de Riglos (jo no estic a l’alçada de
tant magnes tàpies). A l’altra banda del riu Gállego, ens dirigim cap al poble
d’Agüero, on deixem l’asfalt per prendre una pista de terra. La Peña Rueba, que
de lluny ja impressiona, conforme ens hi anem acostant... encara impressiona
més! El cel està força tapat i fa vent, però esperem que acabi sortint el sol.
Cap al peu de la via Sendero Límite
Després d’aparcar el cotxe en un petit
eixamplament de la pista, comencem a pujar per un sender que es dirigeix al peu
de la via situat immediatament a l’esquerra d’una canal, per on baixen les
aigües de pluja com si fos el coll d’un embut. El peu de la via es reconeix
molt bé perquè té les lletres S.L. gravades a la roca, i de moment encara estem
sols... però ja veiem que això no durarà gaire.
Arribant al peu de la via
Com que l’Antonio té moltes ganes
d’escalar i es coneix bé la via, tot seguit agafa la iniciativa i comença a
pujar lleuger per una bonyeguda placa de conglomerat de grans còdols. Jo
observo que la placa està folrada de líquens que li donen un aspecte negrós i
de poca confiança, encara que en Pau m’assegura que és una roca molt bona. El
cel encara és ple de núvols i l’aire és fred i desagradable.
Inici del primer llarg
Prop de la primera reunió
Quan em toca pujar a mi, estic glaçada
i el primer bony ja em sembla un obstacle insalvable... comencem bé! Però sí
que és cert que la roca té una excel·lent adherència i les preses de mà, quan
les hi ha, són boníssimes; i quan no les hi ha... doncs a tirar d’A0 s’ha dit. Així,
després de superar unes quantes d’aquestes “panxetes”, arribem a la primera
reunió situada sobre una ampla repisa on ens espera l’Antonio amb un somriure
d’orella a orella.
Acte seguit, l’Antonio continua pujant
en diagonal ascendent a l’esquerra amb el seu estil d’escalada “reptiliana”, tot
adaptant-se a la perfecció als accidents del terreny, que són molts i molt
variats. Prop de la segona reunió, però, es troba amb un desplom que se li resisteix
una mica.
Prop de la segona reunió
Quan jo arribo al citat desplom no
m´ho penso dos cops: penjo els estreps aprofitant que els parabolts estant molt
junts i el supero amb un parell de passos d’A1. Així arribem a la segona reunió
situada sobre una altra bona repisa, encara que més estreta que l’anterior, i a
tocar d’una petita sabina.
Al costat de la sabina de la segona reunió
Ara ja no estem sols: una altra
cordada de tres també s’enfila per la nostra mateixa via, la qual cosa
neguiteja als companys per si es dóna el cas que haguessim de compartir les
reunions. Per això l’Antonio arrenca a còrrer amunt per la placa a buscar la
tercera reunió situada sobre una repisa encara més estreta.
Inici del tercer llarg
Assegurant des de la tercera reunió
Al llarg del meu ascens m'he anat
fixant que, a més dels apreciats parabolts, també hi ha un seguit de bagues, ja
un xic ronyoses pel pas del temps, que llacen els abundants ponts de roca
existents entre els grans còdols, i que jo aprofito per a fer tracció tot
pregant que les bagues no petin en aquell moment.
Arribant a la tercera reunió
Com que la cordada que ens segueix
aviat ens trepitjarà els talons, els companys decideixen no perdre el temps amb
el canvi de cordes, i per això l’Antonio continua fent de primer per
enfrontar-se amb el quart llarg, el més dificil de la via, on un reguitzell de
desploms posaràn a prova les nostres forces.
Progressant pel quart llarg
En Pau m’aconsella que, per no perdre
més temps, intenti passar els desploms en A0... i així ho faig gràcies als
parabolts i al munt de bagues que hi ha als ponts de roca, però arribo a la
quarta reunió mig morta. Sort que m’asseguren que a partir d’aquí la dificultat
de la via minva d’allò més.
Prop de la quarta reunió
Ara, de tant en tant, el sol surt
d’entre els núvols i la temperatura es fa més agradable. Això, unit a que la
placa s’ajeu i desapareixen els líquens i les “panxetes”, fan que a partir del
cinquè llarg la progressió sigui més ràpida i més d’acord amb el meu nivell.
Arribant a la cinquena reunió
Així aviat deixem de veure la cordada
que ens segueix, i ja pel que queda, els companys decideixen seguir tal i com
anem, amb l’Antonio fent de primer de corda i progressant per la placa del 6è
llarg més alegre que unes pasqües.
Inici del sisè llarg
Prop de la sisena reunió
El 7è llarg no té cap misteri ja que
continua recte amunt per la placa, encara que prop de la 7a reunió hi ha un
tram més vertical i qualificat de V-.
Inici del setè llarg
Superant el pas més dificli del setè llarg
Com que els llargs 8è i 9è són d’uns
25m cadascun, i la dificultat és molt moderada (entre III i IV), l’Antonio se
salta la 8a reunió i se’n va directament a la 9a. Després ja només queda un
petit llarg qualificat de III que arriba al cim de la via situat en una estreta
feixa boscosa.
Sortint de la setena reunió
Progressant pel desè llarg
Arribant a la desena i última reunió
Malgrat que totes les reunions de la
via tenen instal·lació de ràpel, és aconsellable retornar a peu, així que, després
de felicitar-nos per tan lluïda escalada, sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, marxem tot planejant
amb molta precaució per l’estreta feixa on hi ha un sender mig desdibuixat,
marcat amb pintura groga, que puja primer fins a un collet des d’on gaudim de
bones vistes a llevant, amb el poble de Riglos i la part alta dels seus
“mallos” com a elements més destacats.
Vistes a ponent des de la Peña Rueba
A partir d’aquí, a més de les marques
grogues, comencem a trobar fites, cordes fixes, cadenes i bagues d’un camí
equipat, i els cables d’acer i algunes grapes de la via ferrada de la Mora. Tot
plegat fa que el camí de retorn sigui més entretingut del que esperàvem.
Baixant per un tram de cordes fixes
Cara est de la Peña Rueba
Esquema de l'itinerari de retorn
Un cop trobem el camí que ressegueix
la base dels cingles, el prenem a mà dreta i, tot passant de nou pel peu de la
via, seguim pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament.
Aquí ens esperen les companyes Ester i
Rosa que han aprofitat el matí per caminar per les rodalies, i que ara ens fan
la foto de grup que ens mancava com a punt final d’aquesta bella escalada a la
Peña Rueba.
Moltes felicitats per la via i pel relat.
ResponElimina