dimecres, 25 de març de 2020

El Timbaler del Bruc, via Francesc Sardans

4.03.20  La nostra darrera escalada, abans del confinament forçós per la Covid-19, ha estat a la via Francesc Sardans Fàbregas, oberta pels afamats germans Masó al Timbaler del Bruc, agulla situada a l’extrem sud del serrat dels Pallers.

Recorregut de la via Francesc Sardans al Timbaler del Bruc

Ressenya de la via

Ens arribem al Bruc i deixem el cotxe a l’aparcament del Bruc del Mig, totalment aliens d’allò que s’anava coent, poc a poc però imparable. Després de vestir-nos “de romans”, comencem a caminar en direcció al refugi d’Agulles, tot deixant a la dreta l’accés a can Salses i travessant la Plana Llarga. Uns 15 minuts més tard trobem una cruïlla amb un pal indicador on deixem la pista i ens endinsem cap al massís per un camí carreter a frec d’uns camps d’oliveres. El cel està trist i gris, però quan ja ens acostem a la base de les roques, el sol tot just s’afanya a sortir d’entre les boires.

Ens acostem a la base del Timbaler del Bruc

Prenem el sender a la canal del Pagès

Quan arribem a l’entrada d’un sender, marcat amb una fita i que condueix a la canal del Pagès, el sol ja llueix tímidament i la temperatura comença a fer-se agradable. Aquest sender ens porta fins a una petita esplanada on, davant nostre, s’alcen el grup de roques encapçalades pel Timbaler, a la dreta, i el Gerro a l’esquerra. Aquí prenem un corriol que, costerut, s’enfila fins el peu de la via marcat amb un 6Q, o sigui Siscu, diminutiu de Francesc... Què subtils, vaig pensar.

Primers compassos de la via

En Pau inicia l’escalada tot enfilant-se per un diedre protegit per un pitó, i on també hi posa un friend per a més seguretat. A mig diedre es desplaça cap a la placa de la dreta on llueixen les primeres xapes. I així va progressant per la difícil placa fins que arriba a la primera reunió.

Progressant pel fil d’un esperó

Quan em toca a mi, em costa una mica pujar pel diedre, però encara em costa més entrar a la placa perquè he pujat massa amunt, per la qual cosa he de fer un delicat flanqueig per la vertical i fina placa. Després d’uns metres molt verticals, la placa es va tombant i el grau baixa progressivament. Així arribo a la primera reunió, situada al peu d’un ressalt d’aspecte descompost.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió sota un ressalt descompost

Per evitar aquest tram descompost, la via surt per la dreta de la reunió. Així en Pau, després de flanquejar sota aquest tram descompost i de creuar una canal terrosa, rodeja un esperó molt aeri i comença a pujar pel seu fil cap a la segona reunió. Fa un bon sol, el cel està ben blau i jo des de la reunió tinc una bona vista del front sud de Montserrat... un plaer!

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Aquest plaer s'acaba quan surto de la reunió i flanquejo massa per sota del que toca; per això em costa una mica arribar a la primera xapa que la tinc molt amunt. Després l’ascens per l’esperó també té la seva cosa perquè és molt vertical; però com la tirada és molt curta, de seguida arribo a la segona reunió, situada al peu d’un contrafort del Timbaler.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió al peu d’un contrafort

Aquí la via canvia d’agulla i la tercera tirada és la més llarga i difícil de tot el recorregut. En Pau surt de la reunió per la dreta i creua una canal molt terrosa fins atènyer la base de l’agulla del Timbaler pròpiament dita. A continuació es comença a enfilar per un diedre molt vertical i obert on hi troba uns passos molt difícils, qualificats de V+ i fins i tot de 6a, que supera amb belles passes d’equilibrista. Entretant, dono un cop d’ull als meus estreps... per tenir-los controlats.

Primers passos molt difícils de la tercera tirada

Forçant en lliure

Així, al capdamunt del diedre, en Pau arriba al peu d’un important ressalt desplomat, qualificat de 6a+ si es fa en lliure, i això ja li sembla massa, per la qual cosa es treu els estreps i ho supera en rigorós artificial.

Superant el desplom en artificial

Assegurant des de la segona reunió

Quan em toca a mi, vaig creuant aquesta impressionant canal terrosa que s’aboca directament cap l’abisme més pregon (i no estic exagerant). Quan arribo a tocar la paret, veig que la primera assegurança, situada molt amunt, consisteix en un parell de pitons, l’un damunt de l’altre... Sense manies hi penjo els estreps i... amunt que fa pujada! Després en Pau em diu que això és una falca de pitons.

Falca de pitons a l’inici de la tercera tirada

Al capdamunt del diedre em costa molt deixar els estreps de banda per avançar en lliure obligat fins a la base del desplom on, de seguida, els torno a penjar per continuar l’ascens en artificial pel fil d’un esperó. Quan aquest, de cop, s'ajeu, veig en Pau assegurant-me des de la tercera reunió, situada just sota el cim del Timbaler. Tanmateix, per arribar a la citada reunió s’ha de superar un curt però fort ressalt, només defensat per un pobre pont de roca que en Pau reforça amb un tricamp.

Sortint del desplom

La tercera reunió sota el cim

Superant el fort ressalt d’entrada a la reunió

Quan arribo a la còmoda repisa de la tercera reunió, en Pau em pregunta si vull fer els darrers 10 metres d’escalada cap al cim. La sortida de la reunió cap a la dreta és una mica aèria, i la placa que segueix és força vertical, però a sobre meu hi ha uns “bolos” impressionants que em diuen “agafa’m”. Després d’estudiar els moviments que he de fer, surto tranquil·lament al pati però mirant molt bé on poso peus i mans, car el llarg està net d’assegurances.

Inici del quart i darrer llarg

Progressant cap al cim del Timbaler

Un cop superat aquest primer tram vertical, l’escalada es fa més “normal”, i així arribo al cim del Timbaler on, en un arbret, he de muntar la quarta i darrera reunió perquè pel camí no he vist res millor. Un cop ens reunim al cim, i després de les felicitacions i la foto de rigor, m'enfilo a la curiosa roca aïllada que corona l’agulla i que deu ser la barretina del Timbaler.

Fotocim

La barretina del Timbaler?

Des del cim tenim una bona vista de La Raconada, on hi ha diverses cordades fent escalada esportiva al sector del Vermell del Xincarró. Entretant el cel es va cobrint de foscos núvols, com un presagi del que ha de venir. Comença a bufar un vent fresc, humid i desagradable que fa que abandonem el cim una mica a corre cuita.

El Vermell del Xincarró des del cim del Timbaler

Escalada esportiva al Vermell del Xincarró

Així que baixem del cim pel seu costat nord i prenem un corriol que planeja cap a ponent, en direcció a la capçalera de la canal del Pagès, on trobem el camí de baixada marcat amb fites i taques de pintura d’un color groc tan pàl·lid que quasi no es veuen. Baixant per la canal, em fixo en una agulla amb una llesca de roca separada com una nansa... Ah, és el Gerro!!! Ara entenc perquè li diuen així. Allà també hi ha diverses cordades fent escalada esportiva.

Escalada esportiva al sector del Gerro

Deixem enrere el Timbaler...

Quan arribem de nou a la petita esplanada, ens girem per donar un darrer cop d’ull al Timbaler, retallat de nou contra un cel gris i trist. Qui ens ho havia de dir que aquesta seria la nostra darrera escalada, i que una setmana després restaríem confinats a les nostres llars però, això sí, amb l’esperança d’un proper retorn a les nostres estimades muntanyes.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 4.03.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari