dilluns, 30 de desembre del 2013

Passejada amb raquetes per Guils-Fontanera

27.12.13  Després de passar-se tot el dia de Sant Esteve nevant a la Cerdanya per sobre dels 1000 m d’alçada, l’endemà es lleva el dia molt blau i radiant per la qual cosa anem a veure si podem pujar amb raquetes al Roc Roig, punt culminant de l’escarpat vessant sud del Pla de la Feixa, des de l’estació d’esquí de fons de Guils-Fontanera.

Des de la població de Guils de Cerdanya, prop de Puigcerdà, continuem per la pista asfaltada, avui amb força trams de neu aplanada, que en 5 Km arriba al pàrquing de l’estació de Guils-Fontanera (1905 m). Ens calcem les raquetes i de seguida veiem que la nostra intenció de pujar al Roc Roig des d’aquí serà impossible, perquè els accesos, ja sigui per les Roques Feres o pel Pla de la Feixa, estan restringits pels circuits d’esquí de fons; per això anem a veure que tal són els tres circuits de raquetes que prometen al web de l’estació pel “mòdic” preu de 3,5 €. Com que a la guixeta de cobrament del forfet no hi ha ningú, sortim sense perdre més temps per l’únic accés que ens deixen als “raqueteros”.


L’abundant nevada del dia anterior ha deixat el bosc ben blanc i el sender, marcat amb punts vermells, discorre entre els arbres carregats de neu que, de tant en tant, va caient al nostre voltant. El sender va baixant en direcció nord, tot creuant fondalades per on discorren petits torrents.

Travessant un torrent

Sortim del bosc prop del refugi de les Cases i comencem a gaudir de la magnífica vista dels cims nevats. El sender, l’únic marcat de moment, desemboca a una pista on hi ha un pal indicador, el qual ens mostra el camí de retorn a mà dreta. A mà esquerra, a escassos metres, es troba el refugi de les Cases. Una tanca formada per tres grossos troncs col·locats en horitzontal impedeix l’accés al refugi; tanmateix, altres excursionistes amb raquetes arriben i entre tots retirem un xic els troncs i així, a tranques i barranques, passem per sobre i podem pujar fins al refugi de les Cases (1800 m), situat a mig aire del vessant oriental del Puigpedrós, des del qual gaudim del panorama de la plana ceretana, encara amb els camps nevats als peus del Puigmal.

Refugi de les Cases


Vista des del refugi

El refugi està obert i en bones condicions, i tothom el pren com a punt culminant i mirador d’aquest itinerari i per això no entenem com és que està tan inaccessible. Després de prendre un mos i, veient que l’itinerari no va més enllà, retornem a la pista tot arrossegant-nos per sota la tanca que algú s’ha encarregat de recompondre.

Retornant pel bosc

Seguim l’itinerari de tornada, ara en direcció sud, per la pista que baixa un xic més, fins que aviat torna a endinsar-se a l’espès bosc i comença a pujar de valent... i és que hem de recuperar tots els metres de desnivell que hem perdut a l’anada!. Per aquest itinerari, marcat també de vermell i sense cap més alternativa, anem travessant el bosc, tot gaudint de l’excel·lent estat de la neu, fins que retornem a l’estació de Guils-Fontanera, després d’una hora i mitja d’haver-hi sortit.

Ha estat un bonic circuit, però massa curt (3,8 Km en total); la resta de circuits de l’estació estan reservats per a la pràctica de l’esquí de fons, sense que els puguin compartir els practicants de raquetes (quina diferència amb les estacions franceses!). Un altre dia intentarem el Roc Roig per un altre cantó, o bé quan l’estació resti tancada. Bon Any Nou !!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.12.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Rasos de Tubau des de Puigbó

15.12.13  La serra prepirinenca dels Rasos de Tubau s’aixeca entre el Berguedà, al sud, amb caients suaus i prats, vessant per on s’estèn el municipi de Sant Jaume de Frontanyà, i el Ripollès, al nord, per on presenta una llarga cinglera que cau estimbada cap a la vall de Gombrèn.

Avui volem pujar-hi pel vessant nord, amb l’al·licient de pujar directament la cinglera pel Grau de Llet, un camí mig perdut que finalment no vàrem saber trobar; tot i així va sortir una excursió prou interessant. Però anem per parts. Ens arribem per la C-17 fins a Campdevànol, on seguim a l’esquerra per la GI-401 fins a Gombrèn. Des d’aquesta població continuem a l’esquerra per una pista asfaltada en direcció al veïnat de El Cortal, passat el qual anem seguint les indicacions a les cases de la Canal i Puigbó. Més amunt la pista es bifurca en direcció a cadascuna d’aquestes cases; seguim a la dreta per una pista ja de terra fins arribar a l’entrada del gran mas de Puigbó, on aparquem els cotxes al costat de l’església de Sant Martí de Puigbó (s.XVIII), un xic abandonada i bastant coberta per l’heura. Més enllà hi ha les restes del castell de Puigbó, amb una torre, i de la primitiva església romànica del segle XII, de la qual es conserva l’absis i part del mur nord.

Iniciant l'excursió en direcció als cingles de Tubau

Des del mas de Puigbó (1150 m), que deixem a l’esquerra, comencem a caminar en direcció sud-oest per una pista que poc després es bifurca; seguim a l’esquerra (senyals grocs) en lleugera baixada fins la propera collada de Puigbó (1140 m). Comencem a pujar i després d’una llaçada la pista es torna a bifurcar; a l’esquerra (senyals grocs), per on retornarem, la pista puja per la carena de les Girades.

Un racó glaçat a la baga de Tubau

Nosaltres seguim cap a la dreta (senyals blancs i verds) per la baga de Tubau en direcció oest, tot travessant algun torrent glaçat i sense guanyar pràcticament altitud fins a la collada de Palomera (1180 m), travessada per una pista que és l’antic camí ramader que pujava, des del coll de Merolla, als prats pirinencs.

Collada de Palomera

En aquest coll sembla que surt un sender que porta al peu del cingle per on puja el Grau de Llet, però nosaltres no el sabem trobar. Decidim fer aquest grau de baixada, esperant trobar el seu inici de retorn del cim, i per això seguim ara, cap a l’esquerra i en direcció est, l’esmentat camí ramader, tot flanquejant per sota els cingles de Tubau. Arribem així a l’indret de les Girades (1270 m) (pal indicador de la xarxa de senders Itinerànnia), per on arriba per l’esquerra la pista que haviem deixat prop de la collada de Puigbó.

Hem fet una llarga llaçada per la baga de Tubau; tanmateix, l’itinerari ens ofereix una bona visió dels cingles i hem anat guanyant alçada. Continuem pel camí ramader, que ara puja més fort, per on passem a tocar del Faig Gros, arbre monumental a l’esquerra de la pista, i poc després guanyem la carena al coll del Faig General (1386 m) (amb un altre pal indicador d’Itinerànnia), a l’extrem oriental dels cingles de Tubau, des d’on girem a la dreta per anar seguint la llarga carena en direcció oest amb unes vistes magnífiques del Pirineu oriental.

Observant el Pirineu des de la carena

Anem remuntant els rasos de Tubau tot seguint un corriol un xic desdibuixat; tanmateix, l’orientació és evident. Més endavant vorejem pel nord una petita elevació de la carena i arribem a una collada on hi ha la bassa de Corrubí (1471 m), gairebé tota glaçada.

Bassa de Corrubí

Des d’aquí iniciem la pujada final al cim. Hem de grimpar sense dificultats per un curt tram de roca (alguna guia l’anomena “petit Grau de Llet”), superat el qual, més que seguir el corriol, ens anem decantant cap a la part culminant de la carena. Arribem així al Pedró de Tubau (1543 m), amb un vèrtex geodèsic i un petit oratori dedicat a Sant Marc.

Al cim del Pedró de Tubau

Al cim gaudim, en aquest dia tan clar, d’una gran panoràmica en totes direccions: cap al nord, cims pirinencs (Taga, Balandrau, els Torreneules, Puigmal, Puigllançada, Penyes Altes de Moixeró) i prepirinencs (Sant Amanç, la Cubil, Pedra Picada); cap a l’oest, la serra de Catllaràs i el Cogulló d’Estela; cap a l’est, la serra de Cabrera, Puigsacalm, el Mont i Bassegoda; i cap al sud, el Montseny, la Mola i Montserrat. Uns metres sota el cim, al vessant nord, hi ha la balconada del Morro d’Ullà, nom que rep la cinglera que es despenja del Pedró de Tubau.

Menjem a la vora del cim, arrecerats al vessant sud, i després retornem al coll de la bassa de Corrubí, per on sembla que arriba, superant la cinglera, el Grau de Llet.

Cercant el Grau de Llet

Tanmateix, ni abans per baix ni ara per dalt el sabem trobar (aquí cal encertar-lo de ple, doncs baixar pel punt equivocat del cingle podria ser perillós), així que retornem per la carena fins al coll del Faig General i d’aquí, pel camí ramader, a les Girades. En aquest punt deixem el camí ramader i seguim a la dreta per la pedregosa pista que baixa per la carena de les Girades, per on arribem ràpidament a la collada de Puigbó i d’aquí al mas de Puigbó, on aprofitem per apropar-nos a la torre del castell i les restes de l’esglèsia romànica.

Arribant al mas de Puigbó

Torre del castell de Puigbó

La lluna sobre Sant Amanç

Malgrat no haver trobat el Grau de Llet (potser no som prou espabilats...) hem gaudit, en aquesta darrera excursió de la tardor, d’un bonic itinerari per indrets solitaris i espectaculars miradors.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 15.12.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Anna Torres i Ferran Guillén.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Estany d'Aude amb raquetes

7.12.13  Iniciem la temporada de raquetes de neu a la població de Els Angles, al Capcir, esperonats per les previsions de bon temps d’aquest cap de setmana i per la molta neu acumulada al Pirineu, i amb la intenció de fer un senzill itinerari senyalitzat des del Pla del Mir a l’estany d’Aude, on neix el riu del mateix nom que alimenta els barratges de Matamala i Puigbalador, i aigües més avall conforma el departament francès de l’Aude, per on desemboca a la Mediterrània.

A l’entrada de Els Angles (on hem arribat per Sallagosa, el coll de la Perxa i Montlluís), continuem a l’esquerra en direcció a les pistes d’esquí del Pla del Mir i al “Parc Animalier des Angles”, situat també en aquest sector. A mesura que anem pujant per la carretera podem veure el llac de Matamala, sota la població de Els Angles, totalment glaçat (bon senyal). Aparquem el cotxe al lloc on ens indica el personal de l’estació d’esquí (parking gratuït) i ens calcem les raquetes que ja no ens traurem en tota l’excursió, doncs la neu està garantida des de l’aparcament fins a l’estany.

Des del Pla del Mir (1800 m) entrem a un ample parc de neu (sembla que per a trineus), entre l’entrada al “Parc Animalier”, a l’esquerra, i les pistes d’esquí, a la dreta, per girar tot seguit a l’esquerra i agafar una ampla pista, aplanada per a la pràctica de l’esquí de fons, amb senyals grocs i vermells del “Tour du Capcir”, cartells blancs (al refugi Bernardí) i grocs (a l’estany d’Aude).


Anem vorejant la tanca metàl·lica del “Parc Animalier”, que tenim a l’esquerra, des d’on veiem alguns exemplars de muflons entre la neu que cobreix aquest parc. Hem deixat enrera unes pistes d’esquí en plena ebullició, i als pocs minuts ens trobem pràcticament sols (en tot el dia veurem un esquiador de fons, una parella amb esquís de muntanya, ja a l’alçada de l’estany, i dos o tres parelles amb raquetes).

Pla del Buc

Deixem enrera la llarga tanca metàl·lica del parc i poc després arribem a la Jaça del Pla del Buc (1880 m), amb un petit refugi lliure a la dreta de la pista (ens hi apropem), i des d’on podem veure el cim del Carlit.

Refugi del Pla del Buc

Poc més enllà arribem a una cruïlla de pistes; seguim cap a l’esquerra, segons indiquen uns curiosos cartells verticals (“Porte entrée”), així com els cartells blancs i grocs al refugi Bernardí i a l’estany d’Aude.

Porta d'entrada a la coma de l'Aude, amb el Carlit al fons

Anem baixant suaument fins a una altra cruïlla de pistes, on per la dreta continua l’tinerari del circuit de fons a l’estany, més llarg; nosaltres seguim la pista de l’esquerra que poc després travessa el riu d’Aude (aquí encara un rierol que treu el cap tímidament entre la neu).


Continuem per la pista, ara en lleugera pujada, amb una bona vista, cap al sud, del cim de Cambradase. A mesura que pujem, aquesta visió s’ampliarà del Puigmal al Canigó. No triguem en arribar a la Jaça de Bernardí (1930 m), des d’on veiem, al nord, el Roc d’Aude.

Arribant a la Jaça de Bernardí, amb el Carlit al fons

Roc d'Aude, des de la Jaça de Bernardí

Passem pel costat d’una cabana de fusta amb plaques solars (sembla ser un refugi privat) i al final del pla hi trobem el refugi de Bernardí. Malgrat semblar una construcció relativament gran, la part disponible com a refugi es troba a la part del darrera i és molt petita (només 3 places) i precària, segons ens corrobora una parella que ha passat aquí la nit de manera molt justeta.

Refugi de Bernardí (la part lliure es troba al darrera)

En aquest punt s’acaba l’ampla pista preparada, com la que va a l’estany d’Aude, per a l’esquí de fons. Continuem entre bosc per una pista més estreta i amb la neu més acumulada. Deixem tot seguit una primera desviació a la dreta per on marxa el “Tour du Capcir” que retrobarem més amunt, i seguim pujant fins que, uns cinc minuts després, continuem per una segona desviació a la dreta (cal parar atenció, doncs només es veu un pal com a referència, mentre que els cartells grocs de l’itinerari de raquetes estan col·locats aquí de baixada). Travessem un sector un xic enclotat i remuntem després per anar a sortir a un ample planell per on també hi arriba l’esmentat “Tour du Capcir”.


Al capdamunt del planell anem a sortir a una carena que ens ofereix bones vistes, cap al sud, de totes les muntanyes entre el Puigmal i el Canigó, així com del proper Mont Llaret, al nord, sota el qual es troba l’estany d’Aude. Retrobem la pista del circuit de fons, que seguim uns 200 m fins que el nostre itinerari la deixa per travessar un filat, a l’esquerra, i continuar per un curt tram de bosc, a la sortida del qual arribem a un petit collet al peu del Roc del Felip.

Vorejant el Roc del Felip

Des d’aquí anem pujant per una canaleta d’inclinació moderada per tornar a sortir a la carena, des d’on ja veiem, a la nostra dreta, la cubeta de l’estany d’Aude.

A la carena, amb el Canigó al fons

Cal seguir encara una estona per la carena, sempre en direcció nord-oest, fins que l’itinerari baixa a la cua de l’estany d’Aude (2130 m), ben colgat de neu. En aquest punt també hi arriba, des del sector de la Bollosa, el sender “Boucle du lac d’Aude”, mentre que pel costat nord de l’estany hi arriba la pista del circuit de fons. No cal dir que la imatge que ofereix aquest estany, ben colgat de neu i sota un radiant cel blau, és d’una gran bellesa i la nostra càmera treballa per donar-hi testimoni.

Estany d'Aude

A la vora de l'estany, amb el Mont Llaret

Un cop hem menjat (de peu, doncs no hi ha cap lloc on poder seure que estigui lliure de neu, i situats algún metre dins l’estany, que això sí que ho permet aquesta neu), iniciem el retorn, que fem pel mateix itinerari. Quan retrobem la pista del circuit de fons, i malgrat que aquesta està marcada com a variant de baixada per a les raquetes, preferim la ruta de l’anada, més enlairada, tranquil·la i “raquetera”, en lloc d’anar seguint una pista aplanada per a la pràctica de l’esquí de fons.


Gaudint de la baixada

És així com, després de seguir gaudint de magnífiques vistes, retornem al refugi de Bernardí, on descansem una breu estona sobre la base d’un tronc que fa de seient (sembla ser l’únic lloc lliure de neu en tot aquest sector), i seguim després per la Jaça del Buc i la tanca del Parc Animalier fins al Pla del Mir.

El riu d'Aude, entre la neu

De retorn al Pla del Buc

Arribant al Pla del Mir

Ha estat una magnífica i gratificant passejada amb raquetes, de 12 Km de recorregut (anada i tornada) i 350 m de desnivell, amb un temps esplèndid. Fins la propera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 7.12.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós. 

dimarts, 26 de novembre del 2013

Excursió al congost de Mont-rebei

23.11.13  Entre el Montsec de l’Estall, a l’Aragó, i el Montsec d’Ares, a Catalunya, el congost de Mont-rebei, per on discorre el Noguera Ribagorçana, talla de nord a sud aquesta serra, configurant, a banda i banda, un paratge impressionant de verticals parets calcàries, d’uns 500 m d’altura, separades en el punt més estret per només 20 m. Travessar aquest congost per un estret camí excavat a la roca bé justifica una excursió, ja sigui des del Pont de Montanyana i la Masieta, al nord (el punt més fàcil i ràpid per accedir-hi), des de Corçà i l’ermita de la Pertusa, al sud (excursió més llarga però també més gratificant) o, des de fa uns mesos, des del poble aragonès de Montfalcó, mitjançant el discutible traçat del “Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei” que discorre per passarel·les de fusta i un pont metàl·lic que uneix les dues ribes.

Nosaltres farem avui l’excursió clàssica des de la Pertusa, per atansar-nos després fins a l’esmentat pont metàl·lic des d’on tindrem una esplèndida visió de l’entrada del congost.

Des de Balaguer continuem per la carretera C-12 en direcció a Àger; uns 2 Km abans d’arribar-hi, havent baixat del port d’Àger, ens desviem a l’esquerra per seguir en direcció al poble de Corçà (5 Km), des d’on continuem per una estreta pista asfaltada que poc després es bifurca; deixem a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles i seguim cap a la dreta fins al petit aparcament de la Pertusa (2 Km des de Corçà).

Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa

Des de l’aparcament (674 m) surt un corriol en direcció oest que en deu minuts porta fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, encimbellada al caire del cingle. Deixem la seva visita per a la tornada i comencem a caminar en direcció nord seguint en tot moment les marques del sender GR 1 i també les de l’esmentat “Camino Natural”, amb bones vistes del pantà de Canelles i dels espadats que cauen abruptes a les seves aigües.

Pantà de Canelles

Als deu minuts deixem a mà dreta el sender que porta fins a la via ferrada “Olmo-Urquiza”, situada al barranc de la Pardina, i anem baixant en llaçades fins al fons d’aquest barranc.

Barranc de la Pardina i serrat del Mill

Comencem a pujar per l’altre costat, passem tot seguit per les ruïnes del mas de la Pardina (566 m) i seguim remuntant una bona estona per sota els cingles del serrat del Mill. Arribem al capdamunt de la pujada (804 m) i poc després tenim una primera visió del congost de Mont-rebei, amb la torre de guaita de Xiribeta a l’altre extrem del congost, la serra de Sant Gervàs i al darrera les muntanyes ben nevades de la vall de Boí.

Al capdamunt de la pujada

El profund trau del congost de Mont-rebei

Continuem avançant per sota els cingles del serrat del Seguer i no triguem en arribar al mas de Carlets, que fa uns anys havia estat un refugi (guardat per un alemany), però ara es troba tancat i sembla que en procés de restauració pels “Amics de Carlets”, segons s’explica a la web alemanya www.mascarlets.de (que hem trobat apuntada a l’entrada del mas).

El congost amb l'inici del camí excavat a la roca

Continuem davallant en direcció al congost. Abans d’arribar-hi, deixem a l’esquerra el sender del “Camino Natural” que porta cap al pont metàl·lic (hi anirem després), i seguim baixant fins arribar al peu de l’entrada del congost. Des d’aquí sortia, un xic més avall, l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou anegat per la construcció del pantà de Canelles juntament amb les mines de Corçà, situades a la sortida del barranc de la Pardina, i l’antic poble de Mont-rebei que havia donat nom al congost, les ruïnes del qual es troben a la cua del pantà. Aquest camí és encara transitable quan les aigües estan molt baixes; avui només hi ha algun tram al descobert. Remuntem uns metres fins a l’actual camí, excavat l’any 1984, que transcorre uns 30 m per sobre de l’antic, i entrem al congost de Mont-rebei (544 m) (2 h des de la Pertusa).

Entrant a l'estret camí del congost

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats amb impressionants vistes de l’estret. No cal dir que les nostres càmeres treuen fum.




Gairebé a la meitat del congost deixem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, situada uns 50 m per sobre el camí, que avui no tenim temps d’explorar malgrat ser una visita molt recomanable degut a l’espectacularitat de la boca d’entrada, de grans dimensions (30 m d’amplada i 40 m d’alçada).

Acabem de travessar el congost (en total són uns escassos però impressionants quinze minuts) i a la sortida decidim no continuar fins al proper pont metàl·lic sobre el barranc de la Maçana, per on s’accedeix més endavant a l’aparcament de la Masieta, l’accés nord del congost, doncs les hores de llum estan comptades i volem arribar-nos al nou pont del costat sud. Retornem, doncs, tot fruint de nou de l’espectacular camí del congost, fins a la cruïlla amb el “Camino Natural” que seguim ara a la dreta en baixada per un camí sustentat amb taulons laterals i amb esglaons i baranes, fins que arribem al pont metàl·lic situat a l’estret del Seguer (erròniament escrit Siegué).

Pont penjant sobre l'estret del Seguer


Aquest pont té una llargada de 20 m i, segons l’expert del nostre grup, presenta alguns defectes de construcció, doncs els tirants verticals que sostenen el pont acaben en angle a la catenària, en lloc d’acabar rectes, i les peces que uneixen les bigues sota el pont es troben en posició horitzontal (i per tant pateixen els moviments del pont, no així si estiguessin verticals; potser per això veiem algun cargol que ja s’ha mogut…).

Un dels tirants que acaba en angle amb la catenària

Cargol desplaçat sota el pont

El “Camino Natural” (que de natural no té res, amb tants d’esglaons, baranes i pasarel·les penjades a la cinglera) continua en forta pujada pel barranc del Seguer fins que cal baixar del cingle uns 80 m per una primera rampa d’esglaons de fusta amb barana exterior però sense cap passamà o cable de vida a la paret del cingle (no sabem si s’anirà portant un manteniment d’aquesta estructura que fa diverses llaçades per superar el desnivell).

La primera de les rampes des del camí de Mont-rebei

Més endavant hi ha una segona rampa més curta, des d’on el camí remunta fins al poble de Montfalcó. Tot plegat molt artificial i arbitrari; hagués estat més lògic una pasarel·la que flanquejés la cinglera per sobre el pantà, o millor encara anar pujant pel barranc del Seguer fins al poble de l’Estall, però sembla que hi ha interés en que la gent passi per l’alberg de Montfalcó. Diuen que tot aquest “parc d’atraccions” ha costat més de 700.000 € pagats amb fons de la Unió Europea. La polémica està servida...

El congost de Mont-rebei des de l'estret del Seguer

Dinem a la vora del pont, un xic enlluernats per les brillants i tranquil·les aigües del pantà de Canelles. Retornem a la cruïlla amb el GR, que ara de tornada presenta més desnivell de pujada que de baixada.

Descans al mas de Carlets

La tarda va avançant i, havent creuat el barranc de la Pardina, la llum del capvespre va donant unes bellíssimes tonalitats daurades a les cingleres del serrat del Mill i al penyal on es troba el castell de Sant Llorenç, al capdamunt del barranc.

Tonalitats daurades al serrat del Mill...

...i al castell de Sant Llorenç, sobre el barranc de la Pardina

Després és el torn del color rogenc amb el qual la paleta de la natura tenyeix avui les cingleres i els esfilagarsats i breus núvols.

Capvespre al Montsec de l'Estall

Havent arribat a l’aparcament, ens dirigim, gairebé a corre-cuita, cap a l’ermita de la Pertusa per gaudir fins a l’últim segon de les darreres i màgiques llums del dia.




Les darreres llums sobre l'ermita de la Pertusa 

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.11.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia, Anna Torres i Ricard Herrero.