dissabte, 24 d’agost del 2019

Pels camins del comte Arnau (2)

Planelles - Coll de Coma Ermada - Costa Pubilla - Coll de la Bona - Planelles

21.07.19  Ja fa gairebé dos anys vam fer una primera aproximació als indrets llegendaris del Comte Arnau al voltant del santuari de Montgrony. Ara hi tornem per fer un nou itinerari relacionat amb les tradicions i llegendes del Comte Arnau, per on pujarem al cim de Costa Pubilla, el punt culminant de la serra de Montgrony, mitjançant una ruta circular d’uns 12 Km de recorregut i 740 m de desnivell.

Creu al cim de Costa Pubilla, amb el Puigmal al fons

Des de Campdevànol, seguim uns 8,5 Km per la GI-401 fins a Gombrèn, des d’on continuem en direcció a la Pobla de Lillet per la GI-402 uns 2,5 Km fins agafar a mà dreta la carretera rural que mena a Castellar de n’Hug. Passem per l’accés al Gorg dels Banyuts, que visitarem després, i quan portem 1,5 Km, a l’alçada del pla de la Molina, deixem aquesta via rural per enfilar a la dreta el trencall que puja en llaçades fins al santuari de Montgrony. Als 3 Km, molt a prop ja del santuari, continuem a l’esquerra per l’accés al refugi de les Planelles, a 300 m, on al final del ciment hi ha un petit eixamplament on deixem el cotxe.

Des de l’aparcament del refugi de les Planelles (1380 m), comencem a caminar per la mateixa pista, a partir d’aqui de terra, utilitzada per a l’explotació forestal i que mena al coll Roig. Als 300 m, quan la pista fa un revolt pronunciat a la dreta, la deixem per continuar a l’esquerra, en direcció oest, per un sender (fites) entre el bosc. Més amunt desemboquem a una altra pista, que seguim a la dreta; tanmateix, cal estar atents per deixar-la quan trobem, també a la dreta, un sender que s’endinsa breument al bosc fins a sortir a l’ampli carener herbat dels Rasos dels Camps, on el panorama s’obre en totes direccions.

Als Rasos dels Camps, amb el Puig de Coma Ermada

Avancem en direcció nord per aquests rasos, encarats al vesant rocós del puig de Coma Ermada (un cop ens situem a la carena veurem que amb prou feines hi destaca). Continuem més amunt per una pista que es forma en aquests prats, per on anem guanyant alçada en direcció nord-est, tot passant a la vora de diversos ramats de vaques que pasturen en els amplis prats d’aquest vessant.


Ens anem apropant a la Coma Ermada, mentre la pista es va desdibuixant i s’acaba convertint en sender.

Avancem en direcció a la Coma Ermada


Arribem poc després a la font dels Ocells, un abeurador format per sis bidons que s’omplen succesivament, del superior al més inferior, d’estructura similar al que vam veure a l’anterior excursió, prop del pla de Sant Pere.

Font dels Ocells



Continuem pel sender, que va girant cap al nord i entra al bell mig de la dilatada Coma Ermada. Segons la llegenda, aquest indret fou el punt, a l’inici de la reconquesta, on el comte Arnau va armar els seus cavallers i vassalls (per això la tradició anomena aquest lloc Coma Armada i no pas Ermada, d’erm) per enfrontar-se als moros i derrotar-los als Closos, a l’est de Gombrèn, o bé als Cortals, vora el torrent de Puigbó, a l’oest d’aquesta població. Aquí el comte Arnau substitueix en la llegenda a Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama com a heroi alliberador, cinc o sis segles abans de convertir-se en el senyor feudal despòtic i sacríleg de la cançó i les tradicions posteriors.

Arribem al coll de Coma Ermada (1872 m), entre els cims de la Covil, a l’est, i Costa Pubilla, a l’oest, i amb una gran vista al nord sobre el massís del Puigmal.

Al coll de Coma Ermada

Des del coll pujem a l’esquerra, en direcció oest, per l’aresta ampla i arrodonida, amb una forta inclinació inicial que més amunt es modera, fins assolir el cim de Costa Pubilla o del Pla de Pujalts (2053 m), el punt més alt de la serra de Montgrony, amb vèrtex geodèsic i una creu del GE Campdevànol.

Comencem a pujar cap al Costa Pubilla,
amb el cim de la Covil a l'altre costat del coll

Ens despleguem per la dilatada carena


Deixem a sota el Pla de Pujalts i el puig de Coma Ermada

Els darrers metres cap al cim

Al cim de Costa Pubilla o del Pla de Pujalts


Al cim gaudim d’una dilatada vista en totes direccions: al nord, la vall del Rigat, que s’estén entre Toses i Planoles, el Puigmal i altres muntanyes de Núria i Ulldeter; a l’est, els cims de la Covil i el Taga; al sud, els Rasos de Tubau i la serra de Sant Marc, i més enllà, en dies clars, el Montseny, la Mola i Montserrat; i a l’oest, el Pedraforca i l’extrem oriental del Cadí. Just a sota del cim, avançat cap al sud, es desplega el Pla de Pujalts que dóna nom al cim i que té al seu extrem l’elevació poc destacada del puig de Coma Ermada (1996 m).

Continuem per la panoràmica carena en direcció oest, i després de baixar uns metres cap a un collet secundari, tornem a pujar fins al cim del Roc dels Llamps o Tossal de Meians (2051 m).

Sortim del cim en direcció oest

Ens dirigim cap al Roc dels Llamps, a l'altre costat d'un collet

Al cim del Roc dels Llamps

Continuem carenejant


Seguim carenejant i, just quan s’inicia una dreta baixada cap al coll de la Bona, trobem en un ressalt rocós el búnquer del Roc dels Llamps (1985 m), una construcció militar de l’any 1950 (tal com s’indica a l’entrada) corresponent a l’absurda i inútil Organización Defensiva del Pirineo o Línea P, que abastava tot el Pirineu i amb la qual el franquisme es pensava defensar d’una hipotètica invasió dels aliats.

Búnquer del Roc dels Llamps

L'entrada al búnquer

En aquests cas, es tracta d’una construcció de dues estances, comunicades per un estret passadís, amb dos finestrals orientats a la vall del Rigat i la carretera de la collada de Toses; era per tant un bon punt d’observació per vigilar una possible invasió aliada (la història va anar per altres camins).

Des d’aquí iniciem una decidida baixada cap a l’esmentat coll, per un corriol a través d’un esclarissat bosc. Seguim ran d’un filat i arribem al coll de la Bona (1889 m), amb un pal indicador de la xarxa de senders Itinerànnia que no hem de fer cas per a la nostra ruta. Sembla ser que el nom d’aquest coll té un origen molt antic i prové de la Bona Dea, divinitat romana de la castedat i la fertilitat (un altre nom mitològic que també es troba a la carena del Montgrony és el coll Pan, a l’est de la Covil).

Baixem cap al coll de la Bona

Deixem enrera el sector de carena on es troba el búnquer

Coll de la Bona

El mapa Alpina marca amb molt d’optimisme un camí ben definit pel centre de la vall, però no veiem gens clar que hi hagi cap sender i la vegetació es troba bastant alta, així que seguim uns metres per sobre de la vall, pel vessant de la dreta, sota el cim de l’Emperadora, fins que, un cop veiem la baixada més neta, girem a l’esquerra per anar a trobar el fons de la vall, encarats a un aflorament de roques on es troben les Fontetes de Meians.

Baixem cap a les Fontetes de Meians

Anem davallant sota el vessant del cim de l'Emperadora

Arribem així a una tanca que travessem en el punt on s’inicia un corriol, amb senyals mig esborrats de PR, per on anem baixant en llaçades. El sender es va decantant cap a l’esquerra fins arribar al clot on es troben les Fontetes de Meians (1755 m), amb un petit abeurador, darrere el qual, al peu de la roca, hi ha una de les surgències.

Una surgència de les Fontetes de Meians

Aquest és un altre indret relacionat amb el Comte Arnau, el qual volia portar l’aigua d’aquestes fontetes fins a la cisterna del seu castell de Mataplana, vora l’actual carretera de Gombrèn a Castellar de n’Hug. Quan els seus obrers estaven a punt d’aconseguir-ho, li digueren: “Aviat tindrem l’aigua aquí, si Déu vol”. I Arnau respongué amb supèrbia: “Tant si vol com si no vol”. I aleshores les aigües es desviaren i mai arribaren al castell. Una variant de la llegenda és la que fa referència a la conducció de les aigües de les fonts del Llobregat, on la mateixa resposta del comte féu que les aigües reculesin fins a Castellar de n’Hug. Per aixó els antics habitants de Gombrèn deien: “Si el comte Arnau no hagués renegat, tindríem l’aigua del Llobregat”.

Per la pista que baixa a Meians, amb el coll de la Bona al fons

A les Fontetes de Meians hi arriba una pista que anem seguint en direcció sud, tot davallant suau fins al pla de la Barraca, situat sobre el collet de Meians, per on passa una pista i el GR 3 que hem d’agafar, amb les cases de Meians, enlairades a l’altre costat del coll. Aquí decidim deixar la pista, que va fent diverses marrades per arribar al collet de Meians, i baixem directament per prats inclinats.

Anem baixant cap al collet de Meians

Tanmateix, no arribem estrictament al coll, sino que ens decantem un xic a l’esquerra per anar a trobar un racó de bona ombra, sota uns faigs i uns avellaners, on fem un bon àpat de campanya. A pocs metres d’on ens trobem, hi ha una altra font-abeurador formada per bidons, una estructura comuna en aquestes contrades.

Font vora les cases de Meians

Les cases de Meians, amb el Puigllançada al fons

Des de la font arribem directament a la pista, per on passa el GR 3, provinent per la dreta de Castellar de n’Hug i del proper collet de Meians que ens hem saltat. Seguim la pista cap a l’esquerra, en direcció al santuari de Montgrony, tot passant succesivament pels masos de les Viles Grosses, a l’esquerra de la pista, i les Viles Xiques, a la dreta.

Passem vora les Viles Grosses

El cingle del Mal Pas, sota el pla de Sant Pere

La pista acaba desembocant a la carretera cimentada del santuari, per on hem arribat en cotxe, i que ara seguim a peu, encarats al cingle del Mal Pas, el santuari de Montgrony i el pla de Sant Pere. Més endavant continuem a l’esquerra pel trencall que mena al refugi de les Planelles, en els darrers 300 m de l’excursió. Abans d’arribar a l’aparcament, però, travessem un pontet de fusta sobre la riera de Sant Ou per apropar-nos a aquest refugi forestal, el qual fa dos anys vam trobar amb una part del sostre enrunada per causa d’un incendi vandàlic, i que ara s’ha rehabilitat amb noves bigues i teules.

Refugi de les Planelles

Un cop al cotxe, farem una darrera visita a un altre bell indret relacionat amb el comte Arnau. Baixem a enllaçar amb la carretera de Gombrèn a Castellar de n’Hug, on a poc més d’1,5 Km en direcció a aquesta darrera població es troba el castell de Mataplana, que la tradició assenyala com el casal del comte Arnau. Malauradament, es tracta d’una propietat particular a la qual només es pot accedir, amb visites guiades i prèvia reserva, el darrer diumenge de cada mes, en horari restringit d’11 a 13.30 h. Nosaltres continuem en direcció a Gombrèn i, passat el pla de la Molina, trobem a l’esquerra l’accés al Gorg dels Banyuts. Deixem el cotxe vora la carretera (a banda i banda hi ha dues petites clarianes), i baixem per unes escales fins a la riera del Garfull. on es forma un toll d’aigua gairebé circular, d’uns 10 m de diàmetre, profund i ombrívol, al peu d’un salt d’aigua d’uns 5 m.

Gorg dels Banyuts

Hom diu que fou en aquest indret on els dimonis en forma de bocs (d’aquí el nom de Gorg dels Banyuts) ofegaren el Comte Arnau i se l’emportaren a l’infern. Des d’aleshores, cada nit a les dotze (o bé només les nits de tempesta) l’anima en pena del Comte Arnau surt del gorg amb el seu cavall de foc per iniciar una cavalcada infernal, acompanyat per gossos salvatges i llops, pels prats i les cingleres del Montgrony (altres versions el fan precipitar i sortir de l’infern pel Forat de Sant Ou).

Després de gaudir de la bellesa i la màgia d’aquest paratge, finalitzem aquí aquest itinerari per indrets relacionats amb la llegenda del Comte Arnau, sense esperar a veure si és veritat que hi surti cada nit del gorg la seva ànima condemnada (val més ser prudents). Seguirem rere els passos d’Arnau en una propera excursió.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 21.07.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Marta Martín.

dijous, 15 d’agost del 2019

La Cara de Mico, via Xavi Sampietro

19.07.19  Pel juny del 2017, i en el decurs de l’escalada a la via Pere Navalón de la Gorra Frígia, vam veure una cordada a una agulla que teníem just a sota nostre, i jo vaig preguntar el nom de l’agulla i quina via era aquella: es tracta de la Cara de Mico, al sector de la Plantació, i la via és la Xavi Sampietro, o també dita Aresta Sampietro perquè ratlla l’aresta sud-oest d’aquesta agulla.

La Cara de Mico amb el recorregut de la
via Xavi Sampietro des de la Gorra Frígia

Ressenya de la via

Dos anys després de tenir “guardada” aquesta via en el nostre arxiu de futures escalades, fem avui el recorregut d’aproximació a la Cara de Mico des de l’ample camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Quan deixem enrere la base de l’alterosa agulla del Sentinella, ja derivem cap a l’esquerra a buscar la canal d’accés al peu de la via.

Vista del Sentinella i del Fus

Enmig de l’esponerós bosc ens costa un xic d’encertar quina és la canal correcta, però quan ja l’hem trobat la remuntem fins al final on hi ha l’inici de la via. Mentre anem pujant, però, unes nuvolades que pugen fregant el vessant sud, ens tapen el sol i la temperatura baixa alguns graus, per això, després de posar-nos el material (i la màniga llarga), en Pau inicia la via enfilant-se per una placa a tocar d’un marcat diedre que dibuixa la llastra que tenim a mà dreta. La primera reunió està situada al capdamunt d’aquesta llastra, ja en plena aresta.

Arribant a la primera reunió

Avui també ens repartim les tirades de manera alterna, així que aquesta segona tirada em toca a mi, per la qual cosa m’enfilo per l’aresta, qualificada de III, a buscar la reunió situada just sota l’acusat desplom en que es converteix l’aresta.

Inici de la segona tirada

Arribant a la segona reunió

Inici de la tercera tirada

Ara li toca a en Pau la tirada més dificil de la via: 30 metres de recorregut i gairebé tots d’artificial molt exigent perquè els parabolts estan una mica massa lluny i això l’obliga a posar-se “de primers” i a estirar-se tant com pot per arribar a les xapes... esgotador de veritat!

Progressant per la difícil aresta

Assegurant des de la segona reunió

Mentre en Pau està suant “la gota gorda”, jo des de la reunió tinc fins i tot una mica de fred, però no sé si és pel vent fresquet que bufa, o és de pensar en el que m‘espera a l’aresta. Les boires, però, mica en mica es van retirant, i quan en Pau per fi arriba a la tercera reunió, el sol ja torna a lluïr amb força.

Arribant a la tercera reunió

Quan em toca a mi, no trigo gens a penjar els estreps, i així vaig progressant per la dificil aresta tot “caçant” cintes amb la baga Panic. En alguns passos de lliure obligat i molt dificils, veig que en Pau m’ha deixat algunes bagues ben llargues i, quasi al final, fins i tot m’ha deixat posats els seus estreps, de manera que arribo a la tercera reunió amb tant de material que sembla que porti una faldilla hawaiana!

Barallant-me amb els estreps

Arribant a la tercera reunió...

... carregada de material

Estic cansada com una burra, però quan en Pau em pregunta si estic animada per fer la quarta tirada, encara no ha acabat la frase que jo ja he sortit de la reunió i m’enfilo veloç per l’assoleiada placa.

Inici de la quarta i darrera tirada

Poc a poc l’aresta es va redreçant i això m’obliga a frenar una mica i a mirar bé on poso peus i mans, però la dificultat sempre es manté en el IV grau (o una mica més), molt adeqüada al meu nivell, de manera que progresso concentrada però al mateix temps suficientment relaxada per gaudir plenament de l’escalada, del sol, de l’alçada i del paisatge que es desplega al meu voltant.

En el tram més dret de la quarta tirada

Arribant al cim

Si la tercera tirada és la més dificil de la via... aquesta quarta tirada és la millor i, gràcies als anteriors esforços d’en Pau, jo puc volar cap al blau del cel i desitjo que aquest llarg no s’acabi mai... però, evidentment, s’acaba i arribo a la quarta reunió situada just sota el cim de l’agulla de la Cara de Mico.

Arribant a la quarta reunió

Fotocim

Preparant el petit ràpel de descens

Un cop al cim ens felicitem per tan lluïda escalada i, mentre ens fem la foto de rigor i preparem el ràpel de descens, contemplem el panorama que ens rodeja, on hi destaca l’ombrívola cara nord de la Gorra Frígia, tot fent un repàs de les vies per les quals ja hem pujat. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.07.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.