dijous, 22 d’abril de 2021

Els Graus, via Esperons de Fra Garí

8.04.21  Estava cantat que després de Setmana Santa s’acaba la “bona vida”, i a l’inici de la quarta onada els del Procicat ens confinen altre cop als límits comarcals que, pels barcelonins, vol dir l’estricte ambient urbà, però el darrer dia encara tenim temps de fer una escapada als Graus de Collbató per fer la via Esperons de Fra Garí, una via llarga, de 225 m, que recorre una cresta tot combinant ressalts de roca, alguns força verticals, amb trams de caminar.

Ens encarem al Graus de Collbató

Ressenya de la via

Aviat, i després de vestir-nos “de romans”, enfilem cap al dipòsit des del qual tenim una vista frontal del recorregut de la nostra via, entre la de l’Avi Joan (a l’esquerra) i la Drecera de Fra Garí (a la dreta) per la qual ja veiem tota una corrua que s’hi enfila. Com la vegada anterior, a l’alçada del dipòsit prenem la pista de l’esquerra; quan aquesta es converteix en un corriol, anem sota la volta del bosc però sense perdre de vista l’esperó per on puja la via. Així arribem a un torrentet per on ens enfilem recte amunt fins atènyer el peu de la via.

Inici de la via

Al capdamunt de l’esperó

En Pau comença la via tot enfilant-se per una placa que es va redreçant amb l’alçada però que, segons les ressenyes, no passa del IV grau. Quan em toca a mi, m’enfilo tot treient-me el rovell de les puntes dels dits fins a la primera reunió situada al capdamunt d’aquest primer esperó.

Arribant a la primera reunió

La següent tirada, qualificada de IV+, en Pau me la deixa fer a mi. Jo ja l’havia fet un llunyà dia de desembre del 2017, però quan avui em situo al peu del ressalt... no m’ho veig, i amb la cua entre les cames, com se sol dir, reculo cap a la reunió on el company pren el relleu tot enfilant-se per una mena de canaleta. Des del capdamunt del ressalt va caminant cap a la segona reunió.

Superant el ressalt del segon llarg

Ara sí, amb la corda pel davant, supero el ressalt sense cap problema, i vaig tan feliç cap a la segona reunió situada al peu d’una contundent placa on es troba un dels passos més difícils de la via. Estem a l’anomenat Totxo de les Cabres on, a la nostra dreta, hi ha diverses vies d’alta dificultat.

Els dificilíssims primers metres del tercer llarg

En Pau s’enfila per la llisa placa d’una revolada, tot fent un arc cap a l’esquerra. Després es desplaça cap a la dreta i acaba de superar aquest ressalt del tercer llarg per una mena de diedre molt obert. Jo ja m’estic buscant l’estrep, encara que no sé com arribaré a la primera xapa que està molt amunt!

El diedre de sortida del tercer llarg

Quan em toca a mi, em ve a la memòria que aquest tram ja em va costar molt, i és que m’he de guanyar la xapa centímetre a centímetre tot posant les puntes dels dits i peus damunt de rídícules preses... i en algunes ressenyes qualifiquen aquest pas de V!!! Amb penes i treballs arribo prou amunt per penjar l’estrep i acabar de pujar amb certa dignitat. En canvi el tram del diedre és molt atlètic i bonic de superar.

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Situats a la tercera reunió, en Pau em recorda que aquell dia del 2017 també vaig fer la quarta tirada. Així que no tinc excusa... vaig a provar-ho. Des del peu del ressalt ja veig que no és tan difícil com el de la segona tirada, i m’hi enfilo amb decisió. El cel s’està tapant i comença a fer una mica de fresca.

El ressalt del quart llarg

Assegurant des de tercera reunió

Així anem fent ressalts, que li toquen a en Pau, i trams de caminar, que em toquen a mi. Ens fixem que hi ha unes quantes cordades a la via de l’Avi Joan però no sembla que a la nostra hi hagi ningú més.

Superant l’esglaó del cinquè llarg

Cordada a l’Avi Joan

La placa del sisé llarg

Arribant a la sisena reunió

De la sisena a la setena reunió faig un tram força llarg de caminar per l’ampla aresta i em situo sota el ressalt del vuité llarg. Entretant el cel, com el futur, es va enfosquint més i més...sort que ja estem arribant al final de la via.

A la setena reunió sota un dels darrers ressalts

Superant el ressalt del vuité llarg

Per a superar el ressalt del vuité llarg, en Pau surt lleugerament a la dreta aprofitant una petita fissura i s’enfila recte amunt fins que l’aresta es torna a tombar. Des de la vuitena reunió enfront tenim el darrer esglaó, on es troba el pas més difícil de la via.

Superant el darrer entrebanc de la via

En Pau surt de la reunió tot grimpant per una placa molt tombada fins a la base d’un pronunciat desplom, el qual ha de superar en rigurós artificial. Acte seguit el veig que surt en lliure molt difícil tot assolint el top de la via situat just sota l’agulla del Llençol. Quan em toca a mi, jo faig quasi tota la tirada en artificial i és que un cop m’enfilo a l’estrep... em costa molt deixar-lo!

Arribant a la novena i última reunió

Fotocim

Així arribem al final de la via, a tocar del camí de les Bateries, que molts completen amb l’escalada a la roca del Llençol qualificada de 6a+... però nosaltres ja n’hem tingut prou per avui, malgrat que els núvols s’escaixen i deixen passar uns tímids raigs de sol. Després de fer-nos la rigorosa fotocim i de recollir el material, marxem a buscar la famosa “taca blanca”, on neix la Drecera dels Graus i per la qual tornem a Collbató.

Darrer cop d’ull al sector dels Graus

Quan arribem prop del barri del Pujolet, donem un darrer cop d’ull a les parets del sector dels Graus, un comiat que esperem sigui per poc temps... a veure si els del Procicat tenen una mica de pietat!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 8.04.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

divendres, 9 d’abril de 2021

Totxos de Collbató, via Somni de Primavera

24.03.21  Amb el canvi d’estació, i gràcies a un petit relaxament de les restriccions per la pandèmia, hem pogut sortir a tocar roca de debó al sector dels Totxos de Collbató a fer una via de nom molt apropiat per l’època: la Somni de Primavera.

El sector dels Totxos amb la via Somni de Primavera

De bon matí sortim de Collbató pel carrer de la Drecera i, a l’alçada del dipòsit, ens desviem a l’esquerra per una pista a frec dels jardins de les darreres cases del barri del Pujolet. Quan la pista finalitza, continuem per un corriol i ens endinsem al bosc, tot observant el pany de paret del sector dels Totxos per no passar-nos de llarg l’inici de la nostra via que es situa al peu d’un estret esperó entre el Totxo Pinotxo i Esquerra Pinotxo. La via té tres llargs i està marcada amb pintura de color verd.

Ressenya de la via
(extreta de El col·leccionista de vies)

Quan arribem al peu de la via encara estem a l’ombra i fa una mica de fresca, però el dia promet ser calorós, i com que el primer llarg és de dificultat IV, en Pau em diu que comenci jo. Així que, ben abrigada, enceto la via tot pujant pel fil de l’esperó que només té un pas una mica dificultós per a mi: una petita panxeta amb bones preses i ben protegida per un parabolt. A la primera reunió, situada al peu d’un segon esperó, ja ens toca el sol i comença a fer “caloret”.

Progressant pel primer llarg

Arribant a la primera reunió

El segon llarg també el podria haver fet jo perquè té la mateixa dificultat del primer, però en Pau ja té moltes ganes d’acaronar el conglomerat i per això surt disparat per la placa en direcció a la segona reunió situada al capdamunt d’aquest segon esperó, sota l’amfiteatre d’esveltes parets on comença la veritable escalada.

Progressant per la placa del segon llarg

Aquí cal fer un canvi, ja que aquesta reunió és comuna de tres vies. Recte amunt, i seguint pel mateix esperó, marxa la via Somni de Tardor, així que nosaltres ens desviem cap a l’esquerra per un corriol en direcció a una profunda canal on, a la seva part baixa, està la reunió de la via Mal Pas. Nosaltres, però, anem cap a la seva part alta i amb la vista, cerquem les xapes de la nostra via que dibuixen una diagonal ascendent a l’esquerra per una contundent i molt difícil placa, on en Pau es queixa de les petites i relliscoses preses. Jo ja m’estic buscant l’estrep...

Dificilíssim inici del tercer llarg

A tocar d’un vistós diedre sembla que la placa s’ajeu una mica, perquè des de la reunió veig el company progressar més tranquil per una aresta cap al cim de l’agulla.

Arribant a tocar del diedre

Assegurant des de la segona reunió

Prop del cim de la via

Quan em toca a mi, la feina és meva per arribar a penjar l’estrep de la primera xapa, i tot el primer tram de la tirada me’l passo penjant i despenjant l’únic estrep de què disposo. Així vaig “trampejant” fins que arribo a tocar del diedre on la placa s’ajeu i les xapes s’allunyen. He de sortir en lliure i tot plegat ho trobo molt difícil, però estic encantada de tocar autèntica i dura roca.

Barallant-me amb l’estrep

Progressant per la placa del darrer llarg

La tercera reunió

Fotocim

Així arribo a la tercera i darrera reunió, penjada sota el cim de l’agulla. Després de fer-nos la fotocim de rigor muntem el primer dels ràpels que cal fer per baixar de la via. Mentre rapelem, ens fixem que dins d’una estreta fissura ha arrelat una figuereta (Ficus carica) que ja és capaç de donar fruits. La vida és obstinada.

Rapelant la via

Figuera

Darrer ràpel

Insecte bastó

Un cop de nou al peu de la via, i mentre estem “plegant veles” ens ve a visitar un insecte bastó (Clonopsis gallica), que si no fos perquè es paseja per damunt del material seria molt difícil de veure’l i ho considerem un signe de bona sort. En tot cas, si per causa de la tant cacarejada “quarta onada” ens tornen a tancar dins els límits de la nostra ridícula comarca... seguirem somiant!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.03.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Paret de la Salut, via Laietana 18 d'octubre

Ja veig que la cosa va per llarg, i que les restriccions per la pandèmia es van prorrogant fins l’infinit i més enllà... i com m’he quedat sense material “fresc”, torno a obrir la carpeta de les ressenyes que, per una causa o una altra, no s’han penjat al blog en el seu moment.

La cara oest de la Paret de la Salut amb
el recorregut de la via Laietana 18 d’octubre

Entre elles està la via Laietana 18 d’octubre, una via oberta el 2019 al vessant oest de la Paret de la Salut (Collbató), just a l’esquerra de la Cova Gran, i que està dedicada a la sonada protesta que hi va haver aquell dia en aquesta emblemàtica artèria de Barcelona, arran la dura sentència del Judici del Procés. Segons sembla, aquesta via es va obrir just l’endemà d’aquests fets i de seguida es va posar en boca de tothom per ser de ràpida aproximació i relativament “assequible”.

Ressenya de la via

Així que, a inicis d’agost de l’any passat, ben d’hora en Pau i jo anem cap a Collbató i deixem el cotxe a l’aparcament de l’ermita de la Salut, just darrera de l’àrea de picnic. Tot seguit prenem el corriol que s’enfila per una marcada canal que separa les parets de la Salut i de la Codolosa. Quan aquest corriol gira bruscament a la dreta, per encarar la pujada a la Cova Gran, hem d’estar atents perquè el peu de la via es troba a la base d’un esperó que tenim a mà esquerra i està senyalitzat amb una fletxa gravada a la roca.

Primers compassos de la via

Com que les dues primeres tirades estàn qualificades de IV, que és el meu grau, en Pau me les deixa fer perquè estan prou ben assegurades amb parabolts i bagues que llacen troncs, arrels i ponts de roca. L’inici de la via està un xic abalmat però està ben protegit amb una xapa molt propera i té una presa boníssima per la mà esquerra en forma d’un gran còdol rugós i fosc.

Arribant al primer replà

La primera tirada recorre l’esperó fins a un primer replà inclinat. Des d’aquí s’ha d’anar caminant cap a la dreta a buscar la base d’un segon esperó on es troba la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

De la reunió surto en vertical per l’esperó fins a un segon replà més estret on, a la base d’un mur, trobo la segona reunió. Moltes cordades, d’aquestes dues tirades en fan una de sola de 40 metres. Aquí encara gaudim d’una bona ombra però ja veiem com el sol comença a inundar la paret de la Codolosa que tenim a mà esquerra.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Ara al Pau li toca la darrera tirada, la que té amb el pas més difíci de la via... i qui no s’ho vegi pot rapelar des d’aquesta reunió. En Pau, però, no s’ho pensa dues vegades i surt en vertical de la reunió en direcció a uns blocs que semblen un xic descompostos però que els esquiva tot fent una diagonal ascendent a l’esquerra i, tot seguit, tomba el mur i deixo de veure’l.

Inici del darrer llarg

Progressant entre blocs

Quan em toca a mi veig que, després de passar sota els blocs descompostos, arribo al peu d’una placa inclinada però molt llisa per la qual faig un delicat flanqueig ascendent a l’esquerra que finalitza en un replà al peu d’un diedre on es troba el pas més difícil de la via.

Aspecte del diedre final de la via

Arribant al peu del diedre

Per superar el diedre, d’una manera més o menys digna, segueixo els consells que des de la reunió em va dictant en Pau: inicio l’ascens pel centre del diedre i, cap a la meitat, em decanto cap a la dreta per acabar de pujar per la placa fins al replà final.

Arribant a la tercera i darrera reunió

La paret de la Codolosa

El sol inunda la Codolosa i a la seva paret ja no hi queda ni una ànima, i com que a nosaltres també ens arribarà aviat, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, comencem a preparar el llarguíssim ràpel de 60 metres que ens deixa de nou al peu de la via. Després de recollir ràpidament les motxilles, fem cap a l’aparcament de la Salut per acabar aquesta jornada a la piscina de Collbató on ja ens esperen l’ Ester i el Ventu per fer un bon i refrescant bany... hem anat tant de pressa que no ens hem fet ni la fotocim!

Dos mesos després, en Jaume m’invita a fer aquesta mateixa via en companyia de la Montse... i jo que m’apunto ràpidament. Així que novament deixem el cotxe a l’ermita de la Salut i els tres enfilem la canal fins al peu de la via. Aquest cop en Jaume durà tot el pes de l’escalada, i la Montse i jo ens dedicarem a fer fotos i a la bona vida.

En Jaume a l’inici de la via

Progressant per l’esperó del primer llarg

Quan en Jaume munta la reunió al primer replà, tot seguit la Montse es posa en marxa amb l’ímpetu que la caracteritza i, quasi sense donar-me temps per fer-li fotos, supera el primer entrebanc de la via. Tot seguit surto jo, però em quedo aturada en sec a la base del petit balmat... em rellisquen els peus i no sé com agafar-lo! Vull córrer massa i tot plegat em sembla més difícil fer-lo de segon de cordada que de primer!

Primers compassos de la via

Arribant a la primera reunió

Quan tots tres ens trobem a la primera reunió, en Jaume remunta per l’esperó del segon llarg mentre alguns tímids núvols s’escolen entre les agulles superiors. Encara que ja hem entrat a la tardor la temperatura és força agradable.

Encarant el segon llarg

Novament la Montse surt disparada cap a la segona reunió i darrera surto jo, però amb més calma i mirant bé on poso peus i mans. A la base del tercer ressalt de la via me’ls trobo esperant-me amb un somriure per iniciar el darrer llarg de la via.

La Montse corrent cap a la segona reunió

La segona reunió

En Jaume surt de la reunió lleugerament a la dreta i s’enfila per una sèrie de grades que li permeten salvar els primers metres. Quan arriba sota els blocs d’aspecte descompost es desvia cap a l’esquerra, i quan tomba l’aresta deixem de veure´l però la demanda de corda no s’atura... i és que en Jaume coneix molt bé aquesta via.

Primers metres del darrer llarg

Arribant al caire de l’aresta

Quan ens toca a nosaltres, la Montse diu que per on ha anat el Jaume ho troba massa difícil i surt de la reunió per una canaleta terrosa que tenim just a l’esquerra i que jo trobo que és encara més difícil... però la percepció de la dificultat és molt personal. La seva variant, però, em permet fer algunes fotos força espectaculars.

Espectacular sortida de la tercera reunió

Quan la Montse i jo arribem sota els blocs descompostos veiem que en Jaume, enlloc de fer-nos flanquejar per damunt la temuda i fina placa, ens ha equipat una canaleta que està just a l’esquerra de la placa i que és de més bon passar... però el diedre final no ens l’estalviem.

El pas per la canaleta

El diedre final

Amb els consells que en Jaume li dona des de la reunió, i els que li dono jo des del peu del diedre, la Montse supera el diedre sense suar gaire. La segueixo jo tot recordant que a mig diedre m’he de decantar cap a la placa de la dreta per superar-lo sense massa entrebancs...amb la corda per davant, clar!

“Fotocim” al peu de la via

Un cop ens hem reunit al capdamunt de la via, ens felicitem i en Jaume prepara ràpidament el ràpel que ens ha de deixar de nou al peu de la via... i un altre cop no ens hem fet la fotocim de rigor! Per això jo em planto al peu de la via i asseguro que no marxaré d’allà sense fer-nos la “fotocim”... per tenir-ne un bon record de tan lluïdes escalades.

ISABEL BENET. Activitats realitzades el dia 7.08.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez, i el dia 1.10.20 per Isabel Benet, Montse Baró i Jaume Salat.