dimecres, 7 de juliol de 2021

Gra de Fajol Gran per la cresta nord-est

12.06.21  Els dies 11 i 12 de juny són d’aquells dies en els quals, per causa de la meteorologia adversa, hom ha de recórrer al conegut “pla B”, i fins i tot a un “pla C”, per poder fer alguna cosa de muntanya... però anem a pams.

La primera idea era fer nit al refugi Folch i Girona de la Cerdanya per a, l’endemà, fer el Roc Colom, però sortint del túnel del Cadí ja vam veure que allò no seria possible sense remullar-nos car un núvol negre com gola de llop planava sobre el circ d’Engorgs i semblava que ja estava caient de tot. Ràpidament en Jaume es treu un “pla B” de la butxaca: anem a Vallter a fer el Gra de Fajol per una xemeneia que talla la cresta nord-oriental, de blanquíssim quars, i que ni l’Alfons ni jo no hem fet mai... adjudicat!

El Gra de Fajol Gran des del refugi d’Ulldeter

Abandonem la Cerdanya per la collada de Toses i ens dirigim a Ripoll on fem un mos i truquem al refugi Pastuira... tancat!, i com que el refugi d’Ulldeter està quasi ple, en Jaume recorda que prop de la carretera de Vallter hi ha un refugi lliure... i cap allà que anem! Passat Camprodon i Setcases, enfilem cap a l’estació, amb la vista de les carenes ben blanques per la calamarsa que ha caigut no fa gaire. Aparquem el cotxe a tocar del furiós Ter, que creuem per un pont, i trobem el refugi...tancat i barrat!

Total que acabem passant la nit en un hostal de Setcases però l’endemà fa un bon sol i, després d’esmorzar, fem cap a l’aparcament del refugi d’Ulldeter. Molt abans d’arribar-hi, però, comencem a veure acumulacions de calamarsa en alguns racons ombrívols de la carretera. Des del citat aparcament tenim una vista esplèndida del Gra de Fajol amb la seva característica franja blanca que es retalla contra el blau del cel.

Calamarsa prop del refugi

Així que comencem a pujar ja trobem calamarsa als marges i sobre el camí, però quan deixem el refugi enrere trobem una gran esplanada totalment coberta de boletes glaçades... que sembla que anem a fer una hivernal en plena primavera! Fins i tot les floretes s’afanyen a treure’s aquest pes de sobre.

Camí d’aproximació cobert per la calamarsa

Genciana acaule sota el gel

Arribant a una mena de perxa, deixem el camí del coll de la Marrana, per on tornarem, i anem a l’esquerra en diagonal ascendent, tot apropant-nos al l’inici de la cresta nord-est, on ja veiem molta gent que es prepara per pujar-la.

Ens apropem a l’inici de la cresta NE

La nostra intenció és pujar en diagonal ascendent per la base de la cresta fins trobar la xemeneia, per la qual anirem a sortir a mitja aresta. Després només caldrà crestejar per terreny fàcil fins al cim... perfecte!

Diagonal ascendent fins la base de la xemeneia

Sota les xemeneies

Amb una ràpida observació ja veiem que avui no podrem pujar per cap xemeneia car totes regalimen aigua de la calamarsa que s’està desfent més amunt... entra en joc el “pla C”: doncs pujarem per la cresta, com fa tothom avui!

Baixem una mica i rodegem l’esperó fins atènyer el fil de la cresta. Allà ens encordem i en Jaume comença a pujar, primer per terreny “fàcil” i tombat però que es va redreçant amb l’alçada.

Comencem a enfilar la cresta

El següent tram de corda ja és més exigent i hem de mirar bé on posem mans i peus, però com anem prou de pressa aviat ens trobem que tenim un nombrós grup que estan encallats al pas més difícil de la cresta.

Inici del tram més exigent de la cresta

En Jaume assegurant els nostres passos

El cel s’està ennuvolant massa de pressa pel nostre gust i, sabent com les gasten aquí, en Jaume s’estima més no haver de fer cua en plena cresta per passar pel pas clau de la via. Així que ràpidament se li acut que els podem avançar fent una diagonal a la dreta i després una altra diagonal a l’esquerra. Dit i fet! En Jaume fa un llarg flanqueig a la dreta i s’enfila per una canaleta on, per a variar, regalima l’aigua.

Llarg flanqueig cap a una canaleta

Reunió en plena canaleta

Amb molt de compte, en Jaume surt de la reunió tot enfilant una sèrie de ressalts a l’esquerra, evitant trepitjar els regalims d’aigua que s’escolen per les roques. Quan ha muntat reunió, nosaltres el seguim tan de pressa com podem, i quan ens trobem veiem que ho hem aconseguit: hem avançat el gruix del grup encallat a la cresta.

Seguim pujant per la cresta

Grimpant cap al cim

Ara ja només queda grimpar per la cresta en direcció al cim, però el núvol negre que tenim damunt ens fa tèmer el pitjor, per això en un punt abandonem la cresta per pujar directament al cim per una rampa de gespa molt costeruda però no tan entretinguda. Alguns membres del nombrós grup que ens segueixen també fan el mateix.

Arribant al cim

Fotocim

El cim del Gra de Fajol Gran, situat a 2.714 metres d’alçada, ja està cobert per la boira així que, sense perdre massa el temps, ens fem la rigorosa fotocim i, després de guardar bé el material i la càmera (per si de cas es posa a ploure o a pedregar), l’abandonem ràpidament en direcció al coll de la Marrana, avui molt concorregut de gent que va i ve de Coma de Vaca. Prop del refugi donem un darrer cop d’ull al cim del Gra de Fajol on, entre la boira, encara es veu gent a la cresta!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.06.21 per Isabel Benet, Jaume Salat i Alfons Belinchón.

dimarts, 29 de juny de 2021

Cua del Bacallà, via Joan Cervera i Batariu

2.06.21  L’any 2011, els afamats germans Òscar i Albert Masó van obrir una via a la Cua del Bacallà de Montserrat (o Agulla Joan Salvat-Papasseit) i la van dedicar a Joan Cervera i Batariu, un històric membre del Club Excursionista de Gràcia, en el seu 85è aniversari... doncs bé, resulta que, qui fou promotor d’innombrables activitats socials i muntanyenques, segueix éssent, amb 95 anys, una llegenda viva d’aquest club. Nosaltres, l’any 2017, ja vam escalar la via Bavaria, situada just a la dreta de la font de l’Esllavissada, i aquesta via Joan Cervera està encara un xic més a la dreta, a l’inici d’una canaleta que separa la Cua del Bacallà de l’Agulla dels Caporals.

La característica silueta de la Cadireta

Ressenya de la via

Així que ben aviat, car l’aproximació és una mica llarga, sortim de l’aparcament de Can Maçana pel GR en direcció al coll de Port (o de Porc), tot contemplant com es retalla la característica silueta de la Cadireta i la seva companya la Foradada contra el cel de llevant.

Passat el coll de Port, i quan ens acostem a la font de l’Esllavissada, trobem la canaleta que ens ha de dur al peu de la via i per la qual pugem penosament entre pedres soltes i troncs d’arbres morts. Estem assabentats que el primer parabolt, per causa del descarnament de la canal, ara queda massa enlairat i per això portem una “antena”.

En Pau desplega l’antena...

...per arribar al primer parabolt

Amb l’antena desplegada, en Pau “caça” la primera xapa, una cosa que jo no havia vist mai, i d’ella penja els meus dos estreps com si fos un “electron”. Només així podem superar els primers metres de roca, molt llisa i un xic desplomada, que abans estaven coberts per una llenca de terra, avui desapareguda.

Superant en artificial els primers metres de la via

Un cop superats aquests primers metres, comença la via de debò amb un tram lliure qualificat de 6a... En Pau em deixa una baga ben llarga perquè pugui sortir més o menys airosa. Entretant jo contemplo aquests moviments des del peu de la via, i és que tots aquests esforços tenen la seva recompensa al tercer llarg.

Dificilíssima continuació del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

Quan em toca a mi, la feina és meva per arribar a l’inici de l’electron ja que els peus se m’enfonsen a la resseca terra de la canal, col·laborant així al seu inexorable descarnament. Però un cop he aconseguit d’enfilar-me, pujo pels estreps més contenta que un gínjol i vaig progressant en artificial fins que l’allunyament de les xapes m’obliguen a sortir en lliure. Finalment la placa s’ajeu i arribo a un bosquet penjat on en Pau ha muntat la primera reunió en un arbre.

Inici del segon llarg

El segon llarg és una placa ajaguda de tercer grau que en Pau em deixa per a mi. Així vaig pujant en diagonal ascendent a la dreta a buscar la segona reunió, situada sota un llavi a l’esquerra d’una marcada canal. Malgrat que estem en una cara sud i que està fent i un bon sol, no fa massa calor i la màniga llarga no molesta pas.

Arribant a la segona reunió

Ara toca la millor tirada de la via: 40 metres de tàpia de dificultat molt mantinguda i sobre una roca d’excel·lent qualitat. Al Pau ja li cau la baba i per això surt disparat de la reunió, tot superant un petit desplom i creuant la canal per situar-se a la base de la formosa i enlluernadora placa.

Inici del tercer llarg

Així inicia l’ascens tot deixant-me un estrep posat per si de cas no arribo a la cinta. Jo des de la reunió veig el company com, pas a pas, es va allunyant de la reunió mentre descriu una diagonal ascendent a la dreta. Quan arriba a l’extrem de la placa, durant un breu instant el veig com es retalla contra el blau del cel i, acte seguit, desapareix de la meva vista. Poc després, però, l’escolto que diu que ha arribat a la tercera reunió.

Progressant per la vertical placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a l’extrem de la placa

Quan em toca a mi, em costa una mica trobar el pas de sortida de la reunió, car la roca està una mica desplomada. Després em desplaço en flanqueig cap a la dreta, tot creuant la canaleta, i començo el meu particular ascens penjant l’estrep perquè la placa està massa vertical. A partir de la segona xapa, on tinc penjat el meu altre estrep, vaig combinant el lliure amb l’A0... La dificultat és molt mantinguda i no és que hi hagi massa preses, però les que hi ha són excel·lents. S’entén que els que ens saben gaudeixin d’aquest llarg de corda!

Arribant a la tercera reunió

Així arribo al capdamunt de la via on el company ha hagut de muntar la tercera reunió del tronc d’una pobra savina. Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la rigorosa fotocim, ens entretenim guaitant el paisatge que ens envolta on hi destaca la característica silueta del Lloro, enlairat damunt el seu pedestal.

Assegurant des del capdamunt de la via

Fotocim

El Lloro i la Monja des del cim

En Pau m’indica que sota el Lloro està l’agulla de la Monja on hi ha una via que li agradaria fer i que deixem per la propera ocasió. Abandonem el cim desgrimpant la roca pel seu vessant nord, i anem a l’esquerra per trobar la canal que baixa entre la Cua del Bacallà i les agulles del Rei i del Pas del Príncep, per la qual desemboquem de nou al camí del coll de Port.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 2.06.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 15 de juny de 2021

Bellmunt pel vessant sud

29.05.21  Ja ni recordo la darrera vegada que vam anar a Bellmunt, aquest bell santuari enlairat a 1248 m, al fil d’una escarpada cresta i ben visible des de la plana de Vic. Abans era un indret que trepitjàvem sovint, però darrerament s’ha convertit en un d’aquests llocs en els que sempre penses «un dia hi tornarem»... doncs aquest dia ha arribat!

L’enlairat santuari de Bellmunt

Així el darrer dissabte de maig, el mes de les flors, anem fins a Sant Pere de Torelló per fer una excursió circular. Després de deixar enrere el nucli de Sant Pere, deixem el cotxe a l’inici de la pista que porta al mas de Fontdevila, on trobem els senyals del PR C-45. Així que comencem creuant un rec i pujant suaument pel Clot del Corder on s’alternen el bosc d’alzines amb uns pelats de roca grisa des dels quals comencem a tenir vistes de Bellmunt i del castell de Torelló que ja vam visitar l’hivern del 2018.

Els claps de roca nua dilaten el panorama

Arribant a l’ermita de Sant Roc

Així arribem a la petita ermita de Sant Roc, amb un porxo força acollidor i fresquet, ideal per fer una aturada, car ja comença a fer calor. Després de fer un mos, continuem planejant per un bosc i, de sobte, sortim a una gran esplanada coberta de gespa on al bell mig s’aixeca el gran mas del Serrat, curull de flors: boixacs, flors d’aranya, roses i roselles de tota mena. Un racó de gran bellesa on ens hi entretenim una bona estona fent-nos fotos al magnífic paller d’estil modernista. Des d’aquí ja podem veure el gran trau del Forat Micó, per on el riu Ges travessa la serra de Bellmunt cap a la plana de Vic.

Travessem el prat ajardinat del Serrat

El magnífic paller modernista del Serrat

Tornem a entrar al bosc i el camí es torna més costerut, car ens trobem sota els primers contraforts de la serra de Bellmunt. El sender, a voltes, encara conserva l’empedrat original ja que aquest era l’antic camí cap a Vidrà.

Pujant els primers contraforts de la serra

El camí conserva l’empedrat original

En un punt, dit l’Artiga Dolenta, deixem a mà esquerra el PR que s’enfila de valent per una canal. Nosaltres continuem recte per l’ample camí de Vidrà que puja suaument pel vessant sud del serrat dels Cristians Vells fins al seu extrem, on el camí de Vidrà passa a través d’una gran bretxa anomenada la Portella.

Deixem el PR per seguir el camí de Vidrà

Arribem a la gran bretxa de la Portella

Des d’aquesta bretxa ens aboquem a la vall del Ges per contemplar el congost del Forat Micó i, després, cerquem el camí que ens ha de conduir cap al cim. Quina no és la nostra sorpresa quan veiem que, just a l’esquerra de la bretxa, uns senyals vermells molt esborrats ens assenyalen la rocallosa cresta.

Ens enfilem per la rocallosa cresta

Així que ens enfilem entre les roques, amb alguns ressalts gens menyspreables, i amb alteroses vistes sobre la vall del Ges fins que, finalment, la cresta s’ajeu i podem avançar més ràpidament.

Per la cresta, enlairats sobre la vall del Ges

Un fort ressalt que cal superar

Ara anem per una carena planera i molt marcada, sota un espès bosc d’alzines i faigs. Al pronunciat coll de la Font de la Xeca recuperem els senyals del PR que haviem deixat i continuem carenejant, però ara per un camí molt més costerut fins que, d’entre els arbres sorgeix la inconfusible silueta del santuari de Bellmunt just davant nostre. El camí acaba desembocant a la seva carretera d’accés.

Continuem carenejant sota un espès bosc

Arribant a la carretera d’accés al santuari

Anem sobre asfalt fins a l’aparcament a partir del qual tothom ha de pujar a peu els 30 m de desnivell que queden fins arribar al santuari, format per un gran edifici que allotja una església, dedicada a la Mare de Déu; un hostal-restaurant i una plataforma-mirador des del qual veiem com s’acosta la tormenta procedent del Pirineu. A l’altre costat, un grup d’antenes s’asseuen directament sobre les roques de la cresta on floreix la sabonera petita o falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides).

El santuari de Bellmunt, al bell cim

Un grup d’antenes sobre la cresta, enfront del santuari

Sabonera petita

Des del mirador la vista és fantàstica, però no ens hi podem entretenir gaire car una línia de tempesta s’acosta des del Pirineu. Així que, ràpidament, fem un mos a la terrassa del bar-restaurant i retornem al pàrquing.

La tempesta s’acosta

Des de l’aparcament surt el GR 151 que, tallant la carretera en diversos punts, baixa directe a Sant Pare de Torelló tot passant per l’àrea de picnic de la font Vidraresa, on fem un petit descans, i pel Pedronet de Montserrat. De tant en tant cauen algunes gotetes.

L’àrea de la font Vidraresa

Passat el coll de l’Hostal de Mal Govern, deixem de creuar la carretera i ja baixem directament entre bosc i claps de roca nua fins a les envistes de Sant Pere. A mà esquerra destaca un pedronet al qual ens hi acostem per baixar cap on tenim el cotxe tot passant prop d’un nombrós ramat d’ovelles i cabres que carreguen a les seves espatlles un estol d’esplugabous... tot un espectacle!

Quan arribem a l’aparcament comença a ploure de valent! Després de tot, hem tingut sort i hem pogut realitzar una bonica excursió circular, que caldrà completar-la més endavant amb una pujada pel vessant nord.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.05.21 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.