dimecres, 27 d’abril de 2022

Riglos, Mallo Colorao, via Anorexia

11.04.22  Fa tot just dos anys que haviem d’haver vingut a Riglos per Setmana Santa i la pandèmia ens ho va impedir, i aquest cop sembla que és la meteorologia la que ens vol fer la guitza amb el pas d’una perturbació a la que li han posat nom i tot: Evelin. Per això sortim de Barcelona ben aviat i, quasi sense fer parades, ens plantem al petit poble de Riglos arraulit sota uns impressionants monòlits conglomeràtics, anomenats mallos, adossats al vessant sud de l’extrem més occidental de la serra de Loarre i que són un paradís per als escaladors de gran nivell.

Els Mallos de Riglos des del mirador

Després de fer un dinar ràpid sortim vestits “de romans”, tal i com correspon per Setmana Santa, per aprofitar el sol de la tarda. Anem cap a llevant tot seguint els senyals del GR-1 en direcció a los Mallos Pequeños on hi ha vies prou curtes però que assoleixen més alçada topogràfica que les llargues vies dels famosos Mallos de Riglos. Tenim la intenció de pujar al Mallo Colorao, que és el més occidental de los Mallos Pequeños, per la via Anorexia oberta al vessant sud per J. Oliván l’any 1993 i que és una de les vies “assequibles” pel meu nivell.

El Mallo Colorao amb el recorregut de la via Anorexia

Ressenya de la via

A uns 400 metres deixem el GR i prenem el camí de la Vuelta a los Mallos (o Camino del Cielo) marcat amb dues ratlles blaves, i que comença a enfilar-se entre el punxegut Mallo Chichín (a llevant) i el Mallo Colorao (a ponent) i que aquí de “colorao” no té res.

Pujant entre els mallos Colorao (esquerra) i Chichín

Mentre pugem, en Pau m’explica un xic les peculiaritats d’aquest conglomerat format per grans blocs fortament units per un ciment roig o gris, segons si el mur desploma o no. En aquest cas el vessant que escalarem és gris i això significa que, per fortuna, no desploma.

Pel camí ens acostem al Mallo Colorao

En un punt on hi ha un cartell, deixem el camí de la Vuelta a los Mallos i prenem un corriol a l’esquerra que en pocs minuts ens porta a peu de via. El cel està una mica enterenyinat i s’ha girat un vent força molest. Malgrat tot en Pau comença a enfilar-se per la gris i bonyeguda placa plena de petites balmetes vermelloses.

Primers metres de la via Anorexia

Progressant per la bonyeguda placa

Assegurant des del peu de la via

Prop de la primera reunió

Des del peu de la via veig com el company supera, una darrera l’altra, totes les  balmetes que es troba en aquesta llarga primera tirada. I quan em toca a mi, al principi em costa una mica acostumar-me a l’aspecte de la roca, amb aquests còdols tan grossos i tan sortits que sembla que m’hagin de caure tots al damunt i per això només m’agafo a petites preses i foradets. I les “petites balmetes” resulta que són panxes prou considerables que només puc superar fent A0, però que són la llar de l’almesquí (Narcissus assoanus).

Almesquí

La primera reunió

El camí de la Vuelta a los Mallos des de la reunió

Així arribo a la primera reunió situada sobre una còmoda lleixa des d’on veiem com els companys Ester i Ventu, que estan fent la Vuelta a los Mallos, observen des del camí els nostres progressos. Aquí li comento a en Pau les meves reserves sobre la qualitat de la roca, i em confessa que a l’inici de la via a ell li passava igual, però que no pateixi perquè és una roca molt ferma. Un altre tema que em preocupa és el vent, però en Pau, inassequible al desànim, inicia la segona tirada que té una llargada i dificultat similar a la primera però amb panxetes menys pronunciades.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Des de la reunió observo com el fort vent aixeca la bossa de magnesi del company i escampa el seu contingut com un núvol de pols blanca. I quan em toca a mi, en aquesta segona tirada em refio més dels còdols grossos, però no puc evitar fer alguns passos d’A0. Els cops de vent, que augmenten amb l’alçada, a voltes m’arriben a desequilibrar.

Recuperant el segon llarg

La segona reunió

Arribant a la segona reunió

Ara toca fer una tirada senzilla però pràcticament sense cap assegurança i, amb el vent que està fent, en Pau prefereix fer-la ell, així que comença a pujar un petit ressalt i després es desplaça per una rampa inclinada que el deixa al peu de la bola que remata el mallo.

L'inici del tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Per iniciar el quart i darrer llarg, el company es desplaça uns metres cap a l’esquerra per pujar per un esperó que sembla una mica més protegit del vent, però a mitja tirada una ventada el fa trontollar de valent i li cal arrapar-se a la roca per no ser arrossegat... Aviat , però, el veig sortir per l’aresta final.

Inici del quart llarg amb La Visera al darrera

El fort vent entrebanca l’ascens

Assegurant des de la tercera reunió

Sortint per l’aresta final

Quan em toca a mi, davant el fort vent jo també he d’agafar-me fort de les preses i esperar que es calmi una mica per seguir pujant... sort que ja s’acaba! Així, mig trontollant, arribo a la darrera reunió sota el cim, des de la qual tenim una magnífica vista de la vall del riu Gállego i de la resta de los Mallos Pequeños.

Arribant a la quarta i darrera reunió

La darrera reunió sota el cim

Vista dels Mallos Pequeños des del cim

Ara ja només toca pujar al cim per cercar el ràpel instal·lat al voltant del tronc d’una pobra savina i que baixa per la ventada cara est fins a un collet. Abans, però, ens fem la rigorosa fotocim amb compte que no surti la càmera volant per l’aire.

Fotocim

Un cop situats al peu de la cara est, per on hem rapelat, ens felicitem per tan lluïda escalada i, tot seguit, prenem un corriol que ens porta al camí de la Vuelta a los Mallos. I com que la tarda aguanta, i el camí promet, retornem a Riglos fent la resta de la volta a los Mallos, tal i com han fet els nostres companys Ester i Ventu i de la qual ja se’n farà una altra ressenya amb més detall.

Retorn a Riglos per la Vuelta a los Mallos

Entrem a Riglos amb el sol de la tarda

Després de fer tota la volta i de creuar el fantàstic Circo de Verano, entre el Firé i el Mallo Pisón, entrem al poble. El darrer sol de la tarda il·lumina el Mallo Colorao que s’aixeca alterós, i ben vermellós, darrera l’església parroquial de Nuestra Señora del Mallo.... preciós!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.04.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

divendres, 8 d’abril de 2022

La Codolosa, vies Reincidents i Àtic

1.04.22  Després de tot un mes sencer sense veure pràcticament el sol, avui primer dia d’abril sortim esperitats de Barcelona per gaudir del cel blau però sense anar massa lluny, car fa un vent que aixeca les pedres. Així tornem per enèsima vegada a la Codolosa on hi hem estat les darreres escalades tot repetint vies... i gràcies.

Paret de la Codolosa

Ressenya de la via Reincidents

Ara hi anem per a repetir la via Reincidents però aquest cop amb millors condicions de llum i de tot, per això ens desplacem fins a l’extrem oriental de la paret de la Codolosa on trobem el peu de la via. Aquí estem força arrecerats del vent i per això no estem sols ni de bon tros.

Inici de la via Reincidents

Assegurant des del peu de la via

En Pau, que és qui porta el pes de l’escalada, comença a enfilar-se per un esperó bonyegut amb un tram un xic més vertical cap a la meitat de la tirada. Després l’esperó s’ajeu i arribem a un estret relleix. La primera reunió, però, està un xic més amunt, mig amagada al peu d’una petita xemeneia.

Al tram més vertical del primer llarg

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Un cop ens trobem a la primera reunió, en Pau decideix iniciar el segon llarg per la variant difícil, qualificada de V+, i que nosaltres dues passem fent A0. Després d’aquest mal pas, toca ascendir per un llarg esperó de magnífica roca fins a la segona reunió situada just sota el cim de la via.

Primers metres del segon llarg

Superant la variant difícil

Assegurant des de la primera reunió

Recuperant el segon llarg

La segona reunió

Després d’un petit tram d’uns 5 metres ens trobem tots tres al capdamunt de la via Reincidents per la qual cosa hem de decidir si donem per acabada l’escalada d’avui o continuem ascendint per la via Àtic de la Codolosa... evidentment ens decantem per aquesta darrera opció.

Darrers metres de la via Reincidents

Al capdamunt de la via

Per això recollim les cordes tan bé com podem i ens desplacem caminant fins al peu de la nostra via, tot passant per un tram equipat amb una corda fixa sota l’esperó per on puja la via Teulades de Collbató i on hi ha una cordada escalant-la.

Anem cap a l’Àtic de la Codolosa

Ressenya de la via Àtic de la Codolosa

Primers metres de la via

La via comença per una vistosa i mantinguda placa, inundada de sol, que finalitza a l’entrada d’una petita canal. Aquí es pot fer un petit respir abans d’encarar el tram més difícil de la tirada, qualificat de V+.

Tot encarant la difícil placa

Assegurant des de la primera reunió

Superant el tram més difícil de la primera tirada

La Montse i jo recuperem com podem aquest primer llarg, el qual ens sembla molt difícil però del tot gratificant ja que la roca és exel·lent i les poques preses que hi ha són boníssimes. En el tram final, però, fem algunes “trampes”...

Superant la placa d’inici

Superant el tram final de la tirada



Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Per continuar l’escalada, hem de fer un petit canvi de reunió i per això ens desplacem cap a l’esquerra uns metres fins a situar-nos sota un diedre on es veuen brillar un parell de xapes. Així s’enfila el Pau pel diedre, qualificat de IV+, tot fent atlètics passos d’oposició que nosaltres, mal que bé, intentem d’imitar. Superat el diedre, ens cal pujar per una inclinada però llisa placa per arribar a la segona reunió.

Al peu del vistós diedre

Pujant per oposició

Segona reunió

Un cop més, per continuar l’escalada per la via Àtic de la Codolosa ens cal fer un canvi de reunió i desplaçar-nos cap a la dreta fins al peu d’una placa en forma de triangle, els primers metres de la qual estan qualificats de V+ i que en Pau supera tot fent bells passos d’equilibrista.

Superant la placa del darrer llarg

Nosaltres dues, evidentment, pugem tan bé com podem i amb una gran dosi d’alegria i bon humor. Al capdamunt de la via, però, som rebudes per uns cops de vent que quasi ens desequilibren... marededéu com deu està bufant a les parts altes del massís!

Encarant els darrers metres de la via

Arribant al capdamunt de la via

Fotocim

Així que ràpidament pleguem cordes i anem caminant amb molt de compte a buscar la canal per on passa la Drecera de Fra Garí. Aquí, a recer del fort vent, ens fem la rigorosa fotocim per tenir-ne un bon record i ens felicitem per tan lluïda i llarga escalada. Baixant per la dreturera Drecera arribem de nou a Collbató on donem per acabada aquesta magnífica jornada d’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.04.22 per Isabel Benet, Montse Baró i Pau Vázquez.