dimarts, 29 de juny del 2021

Cua del Bacallà, via Joan Cervera i Batariu

2.06.21  L’any 2011, els afamats germans Òscar i Albert Masó van obrir una via a la Cua del Bacallà de Montserrat (o Agulla Joan Salvat-Papasseit) i la van dedicar a Joan Cervera i Batariu, un històric membre del Club Excursionista de Gràcia, en el seu 85è aniversari... doncs bé, resulta que, qui fou promotor d’innombrables activitats socials i muntanyenques, segueix éssent, amb 95 anys, una llegenda viva d’aquest club. Nosaltres, l’any 2017, ja vam escalar la via Bavaria, situada just a la dreta de la font de l’Esllavissada, i aquesta via Joan Cervera està encara un xic més a la dreta, a l’inici d’una canaleta que separa la Cua del Bacallà de l’Agulla dels Caporals.

La característica silueta de la Cadireta

Ressenya de la via

Així que ben aviat, car l’aproximació és una mica llarga, sortim de l’aparcament de Can Maçana pel GR en direcció al coll de Port (o de Porc), tot contemplant com es retalla la característica silueta de la Cadireta i la seva companya la Foradada contra el cel de llevant.

Passat el coll de Port, i quan ens acostem a la font de l’Esllavissada, trobem la canaleta que ens ha de dur al peu de la via i per la qual pugem penosament entre pedres soltes i troncs d’arbres morts. Estem assabentats que el primer parabolt, per causa del descarnament de la canal, ara queda massa enlairat i per això portem una “antena”.

En Pau desplega l’antena...

...per arribar al primer parabolt

Amb l’antena desplegada, en Pau “caça” la primera xapa, una cosa que jo no havia vist mai, i d’ella penja els meus dos estreps com si fos un “electron”. Només així podem superar els primers metres de roca, molt llisa i un xic desplomada, que abans estaven coberts per una llenca de terra, avui desapareguda.

Superant en artificial els primers metres de la via

Un cop superats aquests primers metres, comença la via de debò amb un tram lliure qualificat de 6a... En Pau em deixa una baga ben llarga perquè pugui sortir més o menys airosa. Entretant jo contemplo aquests moviments des del peu de la via, i és que tots aquests esforços tenen la seva recompensa al tercer llarg.

Dificilíssima continuació del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

Quan em toca a mi, la feina és meva per arribar a l’inici de l’electron ja que els peus se m’enfonsen a la resseca terra de la canal, col·laborant així al seu inexorable descarnament. Però un cop he aconseguit d’enfilar-me, pujo pels estreps més contenta que un gínjol i vaig progressant en artificial fins que l’allunyament de les xapes m’obliguen a sortir en lliure. Finalment la placa s’ajeu i arribo a un bosquet penjat on en Pau ha muntat la primera reunió en un arbre.

Inici del segon llarg

El segon llarg és una placa ajaguda de tercer grau que en Pau em deixa per a mi. Així vaig pujant en diagonal ascendent a la dreta a buscar la segona reunió, situada sota un llavi a l’esquerra d’una marcada canal. Malgrat que estem en una cara sud i que està fent i un bon sol, no fa massa calor i la màniga llarga no molesta pas.

Arribant a la segona reunió

Ara toca la millor tirada de la via: 40 metres de tàpia de dificultat molt mantinguda i sobre una roca d’excel·lent qualitat. Al Pau ja li cau la baba i per això surt disparat de la reunió, tot superant un petit desplom i creuant la canal per situar-se a la base de la formosa i enlluernadora placa.

Inici del tercer llarg

Així inicia l’ascens tot deixant-me un estrep posat per si de cas no arribo a la cinta. Jo des de la reunió veig el company com, pas a pas, es va allunyant de la reunió mentre descriu una diagonal ascendent a la dreta. Quan arriba a l’extrem de la placa, durant un breu instant el veig com es retalla contra el blau del cel i, acte seguit, desapareix de la meva vista. Poc després, però, l’escolto que diu que ha arribat a la tercera reunió.

Progressant per la vertical placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a l’extrem de la placa

Quan em toca a mi, em costa una mica trobar el pas de sortida de la reunió, car la roca està una mica desplomada. Després em desplaço en flanqueig cap a la dreta, tot creuant la canaleta, i començo el meu particular ascens penjant l’estrep perquè la placa està massa vertical. A partir de la segona xapa, on tinc penjat el meu altre estrep, vaig combinant el lliure amb l’A0... La dificultat és molt mantinguda i no és que hi hagi massa preses, però les que hi ha són excel·lents. S’entén que els que ens saben gaudeixin d’aquest llarg de corda!

Arribant a la tercera reunió

Així arribo al capdamunt de la via on el company ha hagut de muntar la tercera reunió del tronc d’una pobra savina. Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la rigorosa fotocim, ens entretenim guaitant el paisatge que ens envolta on hi destaca la característica silueta del Lloro, enlairat damunt el seu pedestal.

Assegurant des del capdamunt de la via

Fotocim

El Lloro i la Monja des del cim

En Pau m’indica que sota el Lloro està l’agulla de la Monja on hi ha una via que li agradaria fer i que deixem per la propera ocasió. Abandonem el cim desgrimpant la roca pel seu vessant nord, i anem a l’esquerra per trobar la canal que baixa entre la Cua del Bacallà i les agulles del Rei i del Pas del Príncep, per la qual desemboquem de nou al camí del coll de Port.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 2.06.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 15 de juny del 2021

Bellmunt pel vessant sud

29.05.21  Ja ni recordo la darrera vegada que vam anar a Bellmunt, aquest bell santuari enlairat a 1248 m, al fil d’una escarpada cresta i ben visible des de la plana de Vic. Abans era un indret que trepitjàvem sovint, però darrerament s’ha convertit en un d’aquests llocs en els que sempre penses «un dia hi tornarem»... doncs aquest dia ha arribat!

L’enlairat santuari de Bellmunt

Així el darrer dissabte de maig, el mes de les flors, anem fins a Sant Pere de Torelló per fer una excursió circular. Després de deixar enrere el nucli de Sant Pere, deixem el cotxe a l’inici de la pista que porta al mas de Fontdevila, on trobem els senyals del PR C-45. Així que comencem creuant un rec i pujant suaument pel Clot del Corder on s’alternen el bosc d’alzines amb uns pelats de roca grisa des dels quals comencem a tenir vistes de Bellmunt i del castell de Torelló que ja vam visitar l’hivern del 2018.

Els claps de roca nua dilaten el panorama

Arribant a l’ermita de Sant Roc

Així arribem a la petita ermita de Sant Roc, amb un porxo força acollidor i fresquet, ideal per fer una aturada, car ja comença a fer calor. Després de fer un mos, continuem planejant per un bosc i, de sobte, sortim a una gran esplanada coberta de gespa on al bell mig s’aixeca el gran mas del Serrat, curull de flors: boixacs, flors d’aranya, roses i roselles de tota mena. Un racó de gran bellesa on ens hi entretenim una bona estona fent-nos fotos al magnífic paller d’estil modernista. Des d’aquí ja podem veure el gran trau del Forat Micó, per on el riu Ges travessa la serra de Bellmunt cap a la plana de Vic.

Travessem el prat ajardinat del Serrat

El magnífic paller modernista del Serrat

Tornem a entrar al bosc i el camí es torna més costerut, car ens trobem sota els primers contraforts de la serra de Bellmunt. El sender, a voltes, encara conserva l’empedrat original ja que aquest era l’antic camí cap a Vidrà.

Pujant els primers contraforts de la serra

El camí conserva l’empedrat original

En un punt, dit l’Artiga Dolenta, deixem a mà esquerra el PR que s’enfila de valent per una canal. Nosaltres continuem recte per l’ample camí de Vidrà que puja suaument pel vessant sud del serrat dels Cristians Vells fins al seu extrem, on el camí de Vidrà passa a través d’una gran bretxa anomenada la Portella.

Deixem el PR per seguir el camí de Vidrà

Arribem a la gran bretxa de la Portella

Des d’aquesta bretxa ens aboquem a la vall del Ges per contemplar el congost del Forat Micó i, després, cerquem el camí que ens ha de conduir cap al cim. Quina no és la nostra sorpresa quan veiem que, just a l’esquerra de la bretxa, uns senyals vermells molt esborrats ens assenyalen la rocallosa cresta.

Ens enfilem per la rocallosa cresta

Així que ens enfilem entre les roques, amb alguns ressalts gens menyspreables, i amb alteroses vistes sobre la vall del Ges fins que, finalment, la cresta s’ajeu i podem avançar més ràpidament.

Per la cresta, enlairats sobre la vall del Ges

Un fort ressalt que cal superar

Ara anem per una carena planera i molt marcada, sota un espès bosc d’alzines i faigs. Al pronunciat coll de la Font de la Xeca recuperem els senyals del PR que haviem deixat i continuem carenejant, però ara per un camí molt més costerut fins que, d’entre els arbres sorgeix la inconfusible silueta del santuari de Bellmunt just davant nostre. El camí acaba desembocant a la seva carretera d’accés.

Continuem carenejant sota un espès bosc

Arribant a la carretera d’accés al santuari

Anem sobre asfalt fins a l’aparcament a partir del qual tothom ha de pujar a peu els 30 m de desnivell que queden fins arribar al santuari, format per un gran edifici que allotja una església, dedicada a la Mare de Déu; un hostal-restaurant i una plataforma-mirador des del qual veiem com s’acosta la tormenta procedent del Pirineu. A l’altre costat, un grup d’antenes s’asseuen directament sobre les roques de la cresta on floreix la sabonera petita o falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides).

El santuari de Bellmunt, al bell cim

Un grup d’antenes sobre la cresta, enfront del santuari

Sabonera petita

Des del mirador la vista és fantàstica, però no ens hi podem entretenir gaire car una línia de tempesta s’acosta des del Pirineu. Així que, ràpidament, fem un mos a la terrassa del bar-restaurant i retornem al pàrquing.

La tempesta s’acosta

Des de l’aparcament surt el GR 151 que, tallant la carretera en diversos punts, baixa directe a Sant Pare de Torelló tot passant per l’àrea de picnic de la font Vidraresa, on fem un petit descans, i pel Pedronet de Montserrat. De tant en tant cauen algunes gotetes.

L’àrea de la font Vidraresa

Passat el coll de l’Hostal de Mal Govern, deixem de creuar la carretera i ja baixem directament entre bosc i claps de roca nua fins a les envistes de Sant Pere. A mà esquerra destaca un pedronet al qual ens hi acostem per baixar cap on tenim el cotxe tot passant prop d’un nombrós ramat d’ovelles i cabres que carreguen a les seves espatlles un estol d’esplugabous... tot un espectacle!

Quan arribem a l’aparcament comença a ploure de valent! Després de tot, hem tingut sort i hem pogut realitzar una bonica excursió circular, que caldrà completar-la més endavant amb una pujada pel vessant nord.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.05.21 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.

dissabte, 5 de juny del 2021

Els Mollons, via Crestes del Ninet

17.05.21  Els Mollons són un conjunt rocós situat al sud d’Igualada (conca d’Òdena) que ha estat, i és, una escola d’escalada. Jo mateixa recordo haver-hi estat en un curset, fa una pila d’anys, per a practicar els ràpels. L’octubre del 2015 vaig tornar amb el Jaume a fer la via Àpia, però avui toca fer una altra clàssica de la zona: les Crestes del Ninet, una escalada llargament posposada, per motius diversos, des d’abans de la pandèmia!

Vista parcial dels Mollons

Ressenya de la via Crestes del Ninet

Així que, per fí, ens reunim el Jaume, el Ramon i jo que, per la N-II, fem cap a la Pobla de Claramunt, petit nucli arraulit al peu d’un turó coronat per un flamant castell. Després de creuar el riu Anoia, ja ens enfilem cap a la part alta del barri nou on trobem la pista que ens condueix cap als Mollons que s’aixequen per llevant.

Ens apropem a la base del Molló Gros

Després de deixar el cotxe en un eixamplament de la pista, prenem un corriol que ens apropa a la base de les roques i, entretant, aprofito per explicar als meus companys que avui escalarem una veritable curiositat geològica, ja que els Mollons són un gran bloc aïllat de calcàries triàsiques (com les del Sot del Bac), totalment rodejat de materials molt més “joves”... una cosa que no lliga. I és que aquest sector es va originar a partir d’un antic penya-segat que fa uns milions d’anys marcava la línia de la costa; aquesta cinglera es va trencar i va lliscar mar endins fins aquí, una mica tal i com ho fan els icebergs. La posterior erosió dels materials “joves”, més tous, fa que aquest bloc, tècnicament dit olistó, aflori altiu sobre la plana d’Igualada.

Vista del Ninet damunt la seva cresta

Així arribem al peu del Molló Gros, on està l’inici de la via Àpia. Nosaltres anem cap a l’esquerra, sota les parets, per trobar la base del Molló Petit. Aviat veiem com sobresurt d’entre el bosc la silueta inconfusible del Ninet, amb el seu forat característic. El corriol ens porta cap al peu de la via on, després de calçar-nos els trastos, en Jaume ja s’enfila per una fissura que ratlla la placa de dalt a baix i on pot anar col·locant flotants diversos per a reforçar la seguretat de la tirada.

Primers compassos de la via

Arribant a la primera reunió sota el Ninet

Quan en Jaume arriba a la primera reunió, de seguida en Ramon i jo pugem per la fissura fins a una incòmoda repiseta, on en Jaume ha llaçat una savina. Estem a la base del Ninet i al peu d’un vistós diedre que el Jaume ataca amb decisió, tot reforçant la tirada amb un friend que col·loca a la fissura de l’esquerra. Tot seguit es desplaça en diagonal ascendent per la fina placa on ens deixa posat un estrep que haurà d’alleujar les nostres dificultats.

Inici del segon llarg

En Ramon progressant per la placa

Arribant a la segona reunió

Quan en Ramon i jo comencem la tirada, a mi em toca pujar per la fissura del diedre per a recollir el friend i, a fe que em costa déu i ajut arribar on està posat. Després he de fer un flanqueig molt fi a la dreta per recuperar la vertical de la tirada... uff. I és que aquesta mena de roca dolomítica, compacta i relliscosa, no ofereix gaires preses on agafar-se. Així ens trobem tots a la segona reunió, situada just sota el característic forat, que sembla la boca del Ninet, per no dir una altra cosa...

A la bretxa entre el Ninet i la cresta

Aquí toca fer un canvi de reunió, així és que en Jaume s’enfila uns 10 metres nets cap a la bretxa que separa el Ninet de la cresta. Des d’aquesta reunió es pot pujar al Ninet, però com s’hi ha d’anar expressament, no és gens fàcil, i el temps meteorològic no està per gaires floritures, pensem que no val la pena i per això en Jaume surt de la reunió en direcció a la cresta tot enfilant-se per una placa força polida. Després de superar aquest important ressalt, el veiem que arriba al fil de la cresta i desapareix de la nostra vista.

Polit inici del quart llarg

Arribant al fil de la cresta

Quan ens toca a nosaltres, en Ramon i jo pugem tan de pressa com podem car el temps no està massa segur i comença a bufar un ventet desagradable. Així, després de pujar per la fina placa, ens desplacem cap a l’esquerra en una diagonal ascendent fins el fil de la cresta. Des d’aquí ja veiem a en Jaume assegurant-nos des de la quarta reunió situada al peu del darrer ressalt de la via.

Arribant a la quarta reunió

Ara toca el llarg d’escalada que més li agrada al Jaume, ja que s’ha de superar el darrer ressalt per una llastra amb passos força atlètics però amb boníssimes preses per a peus i mans. Entretant jo em fixo que a la reunió, dins una ampla fissura, hi ha un bonic ramell de floretes blanques: es tracta del romaní mascle (Cistus clusii), una planta típica dels ambients mediterranis.

En Jaume ataca el darrer ressalt de la via

Sortint de la cresta

Romaní mascle

Quan en Jaume ens reclama des de la darrera reunió, nosaltres, obedients, ens enfilem per la llastra tot gaudint d’allò més de les seves generoses preses. Així arribem al capdamunt de la cresta i ja només ens queda desplaçar-nos per terreny fàcil, però amb molt de compte, fins a la reunió on en Jaume ens espera amb un ample somriure. Per fi hem pogut fer les desitjades Crestes del Ninet i el temps ens ha respectat.

Espectacular sortida de la quarta reunió

Sortint del pas de la llastra

Al capdamunt de la via

Arribant a la darrera reunió

Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, recollim el material i anem al cim dels Mollons, coronat per una vistosa creu i una taula d’orientació. A la creu ens fem les fotos de rigor per tenir-ne un bon record.

Taula d’orientació del cim dels Mollons

Creu del punt culminant

Fotocim

Fetes aquestes “gestions”, prenem l’ampla pista que arriba al cim per on baixem tot fent algunes dreceres que passen sota l’alterós monòlit del Molló Gros. Per aquí puja una altra via clàssica: la Paret Negra... que deixem per un altre dia. Així, arribem de nou a l’esplanada on tenim el cotxe aparcat, i ara només toca baixar al poble a celebrar la represa de les activitats amb una bona cervesa ben fresqueta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.05.21 per Isabel Benet, Jaume Salat i Ramon Boldú.